Edifici modernista construït com a seu de l’Orfeó Català, amb la voluntat que recollís el sentiment catalanista de la burgesia de finals del segle XIX. Lluís Domènech i Montaner, amb cinquanta-quatre anys, en la plenitud de la seva carrera professional, diputat a les Corts i catalanista declarat, era la persona més adequada per tirar-lo endavant.

Tot i que l’emplaçament no permet lluir l’arquitectura, es projecta un conjunt on arquitectura i arts aplicades formen un tot. Arquitectònicament, entre altres característiques, el projecte busca la transparència i la continuïtat entre els espais interiors i exterior en les zones d’accés. El treball conjunt amb les arts aplicades demostra el domini del detall de l’arquitecte, que pensa un edifici on l’ornament va d’allò més realista (en planta baixa) fins a un caràcter més abstracte (a l’últim pis). L’any 1908, el Palau va ser declarat millor edifici de l’any per l’Ajuntament de Barcelona.

La intervenció d’Òscar Tusquets i Carles Díaz (1981-1990) soluciona la falta de perspectiva que tenia l’edifici. En una primera fase, es va actuar sobre el solar de l’antiga església, on es va construir un volum de serveis, es va obrir una petita plaça i es va crear un nou accés al Palau. En una segona fase, es va traslladar l’església a un nou solar, es va ampliar el carrer i es va aportar una nova perspectiva de l’edifici.

L’Hotel The Barcelona Edition aterra l’any 2018 a la ciutat i, amb l’estudi OAB (arquitectura) i Lázaro Rosa-Violán i Ian Schrager Company (interiorisme), renova de dalt a baix un antic edifici d’oficines enmig del barri de Santa Caterina. La reforma dona resposta a la voluntat de crear una experiència íntima i individualitzada però, alhora, crear un espai social dinàmic amb una oferta gastronòmica, de begudes i oci única, perquè sigui un punt de referència a la ciutat.

L’edifici, situat davant de l’antic mercat medieval, consolida un espai urbà al centre històric de la ciutat i juga amb la volumetria per adaptar-se al teixit urbà de l’entorn proper. La planta baixa, de doble alçada i diferenciada de la resta, vol continuar l’eix comercial que estableix el mercat, situant l’entrada a la cantonada, transformada en xamfrà.
La composició de les façanes segueix el llenguatge de les edificacions veïnes i juguen amb la llum i l’ombra. Un element diferencial són les finestres de la façana nord, tipus bow windows, amb forma de puntes de diamant: juguen amb les visuals creant un espai de descans amb vistes a llocs emblemàtics de la ciutat. A la coberta hi ha una terrassa, amb servei de restauració i oci obert tant als hostes com als barcelonins, on també es gaudeix d’una vista panoràmica de la ciutat.

Edifici d’època gòtica situat al bell mig del barri de Sant Pere que conserva bona part dels elements més característics d’aquest estil a la façana, com ara el parament petri, la composició de les obertures i la tipologia de les obertures, entre d’altres.
Si bé es tracta d’un edifici molt transformat al llarg dels anys, tant pels episodis històrics de la ciutat com per les adaptacions a les necessitats de cada època, encara es conserven gran part dels elements més rellevants a l’interior i a l’exterior de l’immoble.
La intervenció arquitectònica que s’hi ha fet s’ha centrat en la restauració de les façanes, la rehabilitació de la planta baixa per a ús comercial i l’espai sota coberta per a ús residencial.

Al segle I aC, els romans van situar el temple –suposadament– d’August en el punt més alt de la llavors anomenada Bàrcino. Amb el pas del temps, es va anar enderrocant, i a l’edat mitjana, va quedar amagat dintre de diverses construccions gòtiques. No va ser fins a la reforma que va dur a terme Lluís Domènech i Montaner, entre el 1903 i el 1905, quan es va idear el pati on es troben ara situades 3 columnes de l’antic temple, recuperant la seva importància. És aquí, entre restes històriques, on se situa la seu del Centre Excursionista de Catalunya, fundat el 1876, que actualment té 4.000 socis i sòcies, i on es conserven espais magnífics de l’edifici original.

Construït per ser el cafè-restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, és l’únic edifici que es conserva del recinte de la Ciutadella i es considera una icona de les ambicions de l’esdeveniment. L’edifici, de planta rectangular i quatre torres, pertany als inicis del modernisme català, quan s’estava definint un estil nacional artístic, amb trets característics com la construcció de maó vist i l’ús del ferro forjat i la ceràmica per a la decoració.

Pel seu caràcter medieval, va rebre el nom d’una obra de teatre satíric de Serafí Pitarra que en aquella època s’estava representant amb gran èxit a Barcelona. Durant els anys posteriors a l’Exposició, va anar canviant d’ús, majoritàriament museístic; actualment, és una de les quatre seus del Museu de Ciències Naturals i està tancat al públic.

La Casa Museu de la plaça de l’Oli es localitza en una de les edificacions històricament més singulars del barri de Santa Caterina, al centre històric de Barcelona: l’antic Hostal de Girona. Es tracta d’una antiga casa medieval –de mitjans del segle XIII– que encara conserva bona part de la fesomia arquitectònica original, però que també disposa d’importants testimonis gòtics, renaixentistes i barrocs, entre d’altres.

El naixement d’aquest nou ens cultural no només té com a objectiu la preservació i la difusió pública d’aquest patrimoni arquitectònic, sinó que també es vol reconèixer al barri, a través de diferents activitats relacionades amb el coneixement, amb la ciutat i la seva gent.

L’Institut Verdaguer del Parc de la Ciutadella és un edifici que ha esdevingut testimoni d’una part de la història de la ciutat. Construït originalment per ser el palau del governador de la ciutadella militar, el projecte i les obres les van dur a terme els enginyers Jorge Prosper de Verboom i Alejandro de la Rez entre el 1718 i el 1727. L’edifici ha viscut nombroses transformacions, entre les quals destaca l’ús com a palau reial, durant l’Exposició Universal del 1888, i el de la primera seu dels bombers de Barcelona.

Posteriorment, als anys trenta del segle XX, l’edifici va allotjar l’experiment pedagògic de l’Institut-escola de la República. L’ús educatiu, malgrat que en la dictadura va canviar molt pedagògicament, ha perdurat fins a l’actualitat, adaptat a les noves mirades educatives. El 2017, l’Institut de Paisatge Urbà va dur a terme un pla director per gestionar el procés de restauració de l’edifici, amb l’objectiu també de tornar-lo a integrar en el conjunt paisatgístic que l’envolta.

L’antic Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània data de l’any 1587 i se situa en un dels llocs més antics del barri del Raval, en un alberg de construcció antiga, formant part d’un conjunt arquitectònic on es trobava l’hospici (Casa de la Misericòrdia) i una capella. El conjunt és de grans dimensions i es desenvolupa a través de dos patis allargats i diferents edificacions que han patit transformacions al llarg del temps, tot i que encara es conserven elements representatius de cada època. El seu ús també ha variat, passant per un magatzem i una escola de primària fins a un local de l’Institut del Teatre.

El CIDOB, Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona, va néixer l’any 1973 com una associació que reunia persones de molt diversa procedència política i social entorn d’un projecte comú: acollir un centre de documentació, informació i estudi, amb l’objectiu de recuperar la memòria democràtica dels pobles, i potenciar i assolir unes relacions internacionals més justes i solidàries. L’any 1979, es va constituir com a fundació privada i, després de passar per diferents localitzacions al barri del Raval, va decidir establir la seva seu a la Casa de la Misericòrdia.

La construcció de la seu del Col·legi de Notaris de Catalunya es pot definir en tres etapes: la primera, quan es construeix la primera seu, sobre un solar a cavall entre els terrenys del convent del Carme i d’Elisabets (un edifici de nova planta de caràcter monumentalista i estil sobri, composició simètrica i organitzat al voltant d’un pati central); la segona, quan s’aixeca un segon pis a l’edifici original (millora les condicions de la sala d’actes i la biblioteca, i unifica funcions a cada planta) i s’amplia amb l’adquisició de la finca veïna (fet que millora les condicions de l’arxiu); la darrera, l’any 1992, quan es porta a terme un projecte unitari de reforma i ampliació que relliga els dos edificis (retornant la importància al pati central) i s’estableix un nou diàleg entre allò clàssic i la modernitat.

Reforma integral d’un local situat en un edifici del segle XIX, al barri Gòtic de Barcelona, que recupera la funció original d’habitatge. La intervenció conserva els detalls originals del lloc, com les fusteries, les motllures del sostre i els terres de fusta, entre d’altres, i s’hi afegeixen noves solucions que es destaquen intencionadament de les antigues. La distribució interior es manté i es potencien les estances originals adaptant-les a les noves necessitats. Aquestes cambres acaben desembocant a un jardí posterior del qual també s’ha recuperat la distribució inicial i que crea un espai agradable en ple centre urbà.

Espai d’oficines situat a les plantes 15, 23 i 24 de l’edifici de Torre Colom: edifici d’estil brutalista coronat amb una piràmide invertida de formigó (girada 45º respecte a unes façanes guerxes i inclinades), que converteix la torre en una referència visual al costat de la ciutat medieval.

El projecte per a les oficines crea un espai obert al voltant del nucli central de circulacions d’aquesta torre, fet que permet gaudir de vistes de 360º de la ciutat sense renunciar a zones tranquil·les de treball. Es proposa un entorn de treball flexible, àgil i amb acabats càlids: s’introdueix el color blau als sostres i la cuina, per potenciar la relació amb el mar; es fa servir fusta de roure natural per crear espais acollidors, i es dissenya una lleixa contínua perimetral que ressalta les vistes sobre la ciutat. El conjunt és una oficina innovadora, amb espais diàfans, coworking, zones comunes per al descans, sales de reunions polivalents i una terrassa espectacular amb vistes panoràmiques.

Coneguda originalment com a Ca la Solé i més tard com la Casa del Porró, per la simbologia d’una forma de porró integrada a les reixes de ferro forjat, la casa manté amb força fidelitat la volumetria original de les edificacions de mitjan segle XVIII que van donar forma a l’entramat urbà tradicional de la Barceloneta. En la rehabilitació del 2011, es va conservar l’aspecte original de la façana, i es va adequar l’interior com a equipament cultural de barri.