La Casa Museu de la plaça de l’Oli es localitza en una de les edificacions històricament més singulars del barri de Santa Caterina, al centre històric de Barcelona: l’antic Hostal de Girona. Es tracta d’una antiga casa medieval –de mitjans del segle XIII– que encara conserva bona part de la fesomia arquitectònica original, però que també disposa d’importants testimonis gòtics, renaixentistes i barrocs, entre d’altres.

El naixement d’aquest nou ens cultural no només té com a objectiu la preservació i la difusió pública d’aquest patrimoni arquitectònic, sinó que també es vol reconèixer al barri, a través de diferents activitats relacionades amb el coneixement, amb la ciutat i la seva gent.

La construcció de la seu del Col·legi de Notaris de Catalunya es pot definir en tres etapes: la primera, quan es construeix la primera seu, sobre un solar a cavall entre els terrenys del convent del Carme i d’Elisabets (un edifici de nova planta de caràcter monumentalista i estil sobri, composició simètrica i organitzat al voltant d’un pati central); la segona, quan s’aixeca un segon pis a l’edifici original (millora les condicions de la sala d’actes i la biblioteca, i unifica funcions a cada planta) i s’amplia amb l’adquisició de la finca veïna (fet que millora les condicions de l’arxiu); la darrera, l’any 1992, quan es porta a terme un projecte unitari de reforma i ampliació que relliga els dos edificis (retornant la importància al pati central) i s’estableix un nou diàleg entre allò clàssic i la modernitat.

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

Anomenat «Edifici Vell», és una construcció marcada per la posició del Saló de Cent i el pati d’entrada, resultat d’adaptacions al llarg de sis-cents anys. El 1373 es construí el Saló de Cent, primera edificació explícita per acollir les reunions del Consell de Cent Jurats. Era una sala al pati de la casa de l’escrivà del Consell i fou encarregada al mestre Pere Llobet. A posteriori, l’arquitecte Arnau Bargués féu la porta per a les noves dependències al carrer de la Ciutat. Al segle XIX, es duu a terme l’aixecament d’una nova façana, encarada a la plaça de Sant Jaume.

Inaugurat sis mesos després del Gran Teatre del Liceu, hi destaquen les seves dependències de decoració modernista. A més a més del mobiliari i de l’interiorisme, el Cercle és una mostra viva de l’art dels millors artistes catalans de l’època. Té un interès particular la decoració amb murals d’Antoni Martí i l’important conjunt modernista constituït pels vitralls d’Oleguer Junyent, els elements decoratius de Josep Pascó i Alexandre de Riquer i, sobretot, els dotze plafons de Ramon Casas al saló de la Rotonda.

Edifici d’estil neogòtic d’inspiració modernista que, l’any 1907, va ser premiat al concurs anual d’edificis artístics. Es tracta d’un edifici dissenyat per a la funció docent, on es valoren aspectes com la distribució de l’espai, l’ús de la llum i les solucions en matèria d’higiene. A l’interior, destaquen els ornaments florals, l’escala principal, de ferro forjat, els vitralls i el menjador, decorat amb ceràmica vidriada.

Arc triomfal segons les proporcions clàssiques, però amb alguns materials i alguns elements ornamentals que permeten parlar de neomudèjar. Va ser projectat i construït el 1888, com a entrada a l’Exposició Universal d’aquell any. Són remarcables els relleus escultòrics de Josep Reynés (que representen la ciutat acollint els visitants) i de Josep Llimona (que simbolitzen el lliurament de guardons). També hi ha altres motius escultòrics, de Torquato Tasso, Antoni Vilanova, Manuel Fuxà i Pere Carbonell.