El projecte de l’Institut Français de Barcelona parteix de la voluntat dels arquitectes d’assumir el seu paper de caràcter urbà. Es tracta d’un gran volum neutre de forma paral·lelepípede (volum definit per les ordenances) on se centren els esforços en la creació d’espais oberts: gràcies al fet que el projecte no esgota l’edificabilitat permesa, s’aconsegueix separar l’edifici dels edificis veïns (dotant-lo de caràcter institucional) i retirar-lo del trànsit i el soroll del carrer i de l’avinguda Diagonal. Destaca la imatge contundent d’una façana ordenada on es repeteixen les proporcions de buits i plens (la distància de massís és igual a la del buit de la fusteria, i es repeteix en tota la superfície) i llisa (les fusteries queden enrasades per la cara exterior de la façana). L’última planta del projecte, que originalment estava destinada a l’habitatge del director, actualment acull una residència d’artistes.

Antic xalet construït a quatre vents, situat en una cantonada de l’Eixample barceloní, que deixava un pati amb forma de L amb accessos per ambdós carrers. L’edifici es caracteritzava per una coberta a dues aigües de pendent pronunciat, columnes cilíndriques sense capitell, tribunes corbades i grans paraments blancs guarnits amb garlandes. Reformes i ampliacions posteriors van transformar el xalet en un habitatge alineat a carrer, l’any 1920 (quan es va edificar la part de jardí que separava la casa de la mitgera veïna); en un Laboratori de Tècnica Policial de la Comissaria General d’Ordre Públic, l’any 1936 (moment en el qual van desaparèixer els esgrafiats de façana i es va cobrir la balconada original per transformar-la en galeria); en una clínica ginecològica, l’any 1940 (amb una intervenció que va introduir noves circulacions interiors a l’edifici, incorporant-hi un ascensor i un muntacàrregues, i va construir un nou volum circular coronat per una volta de casquet en planta primera per situar-hi una sala d’operacions); i, finalment, en Museu de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, l’any 1982 (projecte que, entre altres intervencions, va rebaixar la planta soterrani per aprofitar-la com a sala d’exposicions i va construir una nova escala helicoïdal en el lloc de la galeria).

Projectat com a residència unifamiliar, és un exemple atípic d’edifici exempt, emplaçat seguint l’alineació de la cantonada. Les façanes estan plantejades de manera eclèctica i afrancesa¬da, sense excloure, però, elements de caire modernista, com el gran finestral ovalat del menjador, obert sobre la Diagonal. Arran de la instal•lació del Círculo Ecuestre a l’edifici, el 1948, s’hi va construir un cos adossat amb planta baixa i terrat, actual¬ment modificat.

Edifici d’habitatges en cantonada, construït seguint els esquemes modernistes, quan la majoria dels arquitectes ja havien abandonat aquesta estètica. Construït amb clares influències gaudinianes (finestres i coronament de l’edifici), en destaca la porta principal de l’avinguda Diagonal, coronada per una tribuna tancada per columnes esveltes, que formen una espècie de galeria al pis principal. També val la pena ressaltar el sòcol exterior de pedra (resseguint les obertures), el vestíbul (que comunica amb el pati interior d’illa) i l’escala (treballada en detall amb una decoració extraordinària).

Es visitaran i s’explicaran els vestíbuls de la Casa Sayrach i la Casa Montserrat (carrer d’Enric Granados, cantonada avinguda Diagonal).

Seu de l’empresa Fábrica Nacional de Cyclecars David. Concebuda inicialment com una fàbrica de cotxes, actualment és un espai multidisciplinari amb comerços i oficines. Amb inspiració en l’escola de Chicago, l’arquitecte Ignasi Mas i Morell va projectar un edifici de 70 metres de llargada i estil classicista acadèmic, un autèntic garatge de vuit plantes, a les quals s’arriba per una rampa inscrita en un cilindre de 21,20 metres de diàmetre. A la darrera planta, abunden els estudis d’arquitectura i disseny gràfic o industrial.

Tot i que sovint és més conegut per les col·laboracions amb Antoni Gaudí, l’obra de Domènec Sugrañes i Gras és ben lliure de tota imitació gaudiniana. A Barcelona, en podem trobar diversos exemples, però un dels més interessants és aquest edifici d’estil noucentista que Sugrañes va construir per als marquesos de la Pobla de Claramunt, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer de Tuset. A Barcelona, és la primera casa que es construeix amb ciment armat, i en destaca l’esplèndid pati interior ovalat.