L’Autòdrom de Terramar, si bé es troba al terme municipal de Sant Pere de Ribes, es va construir l’any 1923, en el desenvolupament del projecte de la ciutat-jardí de Terramar, de Sitges, impulsada per Francesc Armengol. Per al projecte de l’autòdrom en concret, es va comptar amb l’arquitecte Josep Maria Martino Arroyo, per a les tribunes, i amb Jaume Mestres i Fossas, per a la pista. És la quarta pista més antiga del món, té una llargada d’uns dos quilòmetres, forma ovalada i uns peralts de 90 graus o més. La manca de fons per respondre a la inversió inicial, sumada a la perillositat que provocaven els revolts tan pronunciats, van deixar ben aviat el circuit sense curses. Tot i això, als anys cinquanta encara se’n va fer alguna de motos, com a exhibició, la darrera de les quals el 1955. A partir d’aleshores, i fins als anys vuitanta, el recinte va modificar l’orientació cap a l’activitat agrícola. Des de l’any 2016 i fins ara, està en procés un projecte per reobrir l’Autòdrom i destinar-lo al món eqüestre i el món del motor d’àmbit corporatiu.

L’Olor de most és un recorregut pels punts indispensables de la malvasia a Sitges. I és que la malvasia de Sitges era la joia de la corona del sector vitivinícola sitgetà̀, que estructurava tot un seguit d’oficis i realitats que han quedat amagats en diferents punts que resseguirem pels carrers i els indrets de Sitges. Es tracta d’un itinerari que deixa al descobert tots els punts imprescindibles per entendre el vi i la malvasia a Sitges: cellers desapareguts, la zona d’embarcament de les exportacions i altres sorpreses. La ruta s’acaba al Centre d’Interpretació de la Malvasia – Corral de la Vila.

Aquest edifici entre mitgeres està situat al carrer Major, a tocar del Cap de la Vila, el punt neuràlgic de Sitges. L’edifici de PB+2PP és una reforma d’una finca del 1822 feta per l’arquitecte Josep M. Martino Arroyo el 1920, i és un bon exemple d’arquitectura noucentista. A l’habitatge dels baixos hi vivia Josep Planes i Robert, conegut com el nen de Can Xiquillo per la cansaladeria que regentaven els seus pares. A la cansaladeria s’hi feien tertúlies dels artistes vinguts de París: Rusiñol i Casas, entre d’altres. Josep Planes i Robert era propietari de la Fàbrica de Gas de Sitges i era qui va portar la llum de gas a la vila. A dins del seu habitatge, va demanar al seu amic Ramon Casas que fes un enrajolat dels oficis moderns. Planes i Robert tenia dos fills, Ramon Planes, escriptor, i Maria Planes, que es va casar amb Henry Buckley, reporter i corresponsal de guerra. A l’habitatge hi trobem material gràfic i escrit de Ramon Planes i de Henry Buckley.

L’Hospital de Sant Joan Baptista, avui en dia centre assistencial, és un edifici modernista obra de l’arquitecte Josep Font i Gumà erigit el 1912 al lloc de la Pedrera d’en Sans. L’edifici va substituir l’antic Hospital, que és el que Deering va comprar per fer-hi la seva residència, el conjunt Maricel. És un edifici aïllat amb dues plantes sobre rasant i un soterrani amb una estructura d’un cos central i dues ales laterals; la part central té, al seu torn, dues ramificacions: la capella i la part dels malalts infecciosos. L’edifici combina elements modernistes i noucentistes. La part central està coronada per una petita cúpula amb llanterna que fa entrar la llum al vestíbul. A la capella de Sant Joan Batista trobem el retaule de la Concepció, conegut com a retaule del Bon Jesús.

A tocar de l’Hospital de Sant Joan Baptista, hi ha una vinya de 3.500 m² que actualment és una vinya totalment integrada en el teixit urbà. La família sitgetana dels Llopis va llegar-la a l’Hospital el 1935, amb la condició que la vinya es dediqués sempre a produir malvasia, per evitar que aquesta varietat de raïm desaparegués. És per això que la Fundació de l’Hospital ha tingut un celler, que, a partir dels anys vuitanta, es va situar a l’antic Corral de la Vila, un edifici del segle XVIII d’ús ramader i de construcció de caire popular. Avui el corral és l’espai del Centre d’Interpretació de la Malvasia. Tot el que es genera per al celler té un retorn directe cap a la funció social de la Fundació.

L’origen d’aquest edifici el trobem en l’antiga casa Milà dels Ferrers, d’una família de pagesos molt lligada a la història de Sitges, ja que la tradició explica que l’any 878 va ser un esclau moro dels amos de la casa qui, treballant una vinya, va desenterrar una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, una troballa que va suposar la construcció, en aquelles terres, de l’ermita de la Mare de Déu del Vinyet.  La imatge de la masia es deu a reformes i ampliacions posteriors, fetes entre el 1927 i el 1941, projectes de Josep Maria Martino, autor de la caseta de planta baixa que completa el conjunt.  Actualment és de propietat pública, i s’ha reformat per convertir-la en un espai informatiu, amb una proposta de comunicació interactiva per potenciar el coneixement i la difusió del patrimoni cultural de Sitges i de la comarca del Garraf.

El Sitges actual es deu, en part, als primers poblats ibers i a l’esplendor de l’època romana, quan es va convertir en el port de Subur, la principal sortida al Mediterrani dels productes del Penedès, com ara vi i cereals, així com un poble que rebia influència de la resta del món. Però va ser durant l’època medieval quan Sitges va viure uns segles de gran desenvolupament econòmic, social i urbanístic, iniciant-se el tramat de carrers que avui formen el nucli antic del poble. L’església, el castell, el mercat, l’hospital i la muralla són alguns dels edificis que, modificats, ampliats, reformats i amb canvi d’ús, encara podem visitar i que ens donen una idea de com era aquell Sitges de fa mil anys.

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa per viure amb la seva família, tot i que, per fer-ho, va fer servir els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades que actualment es troben en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la Biblioteca Pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb el condicionament i la millora de les instal·lacions.

L’any 1910, el milionari americà Charles Deering, després de conèixer Sitges gràcies al seu amic, el pintor Ramon Casas, va comprar l’antic hospital de Sant Joan Baptista de la vila, un edifici d’origen medieval situat sobre les roques, així com les antigues cases que es trobaven al voltant de l’antiga placeta de Sant Joan. L’encarregat del projecte va ser Miquel Utrillo, que va idear un interessant conjunt arquitectònic, dividit en diversos edificis amb usos diferents, però connectats entre ells. Per a l’habitatge de la família Deering, es va triar reformar l’antic hospital, reutilitzant estructures de l’edifici medieval i obrint grans finestres i galeries sobre el mar, que permetien l’entrada de llum i gaudir de vistes magnífiques. Per a les temporades fredes, es va construir un petit habitatge independent a can Xicarrons, petit edifici entre el Cau Ferrat i l’Hospital. Unit per un pont sobre el carrer del Fonollar, tenim el Palau Maricel, o Maricel de Terra, ideat per ser un espai d’ús social i exposar-hi la col·lecció d’art de Deering. En aquest espai destaquen el saló d’Or i el saló Blau, i, especialment, el claustre i les terrasses. L’any 2010, el Maricel de Mar va viure una intensa i polèmica remodelació, que va suposar, entre altres actuacions, l’eliminació de les finestres del Maricel de Mar, i la unió d’aquest edifici noucentista amb la casa veïna, el Cau Ferrat de Rusiñol.

L’origen del Museu del Cau Ferrat es remunta al 1893, quan l’artista Santiago Rusiñol el va fundar com a casa-taller. El 1891, Rusiñol va passar uns dies a Sitges i es va enamorar del paisatge i dels seus interiors. El 1892, en una estada més llarga, es va comprar una casa al carrer de Sant Joan (actualment, carrer del Fonollar), tot just sobre el mar, i va encarregar l’obra a Francesc Rogent. Més tard, va acabar comprant també la casa veïna per ampliar casa seva. Les activitats organitzades per Rusiñol, amb la participació d’artistes, músics i escriptors, van convertir el Cau Ferrat en el temple del modernisme.

Cap al 1933, es va convertir en museu públic, i avui en dia, després d’una gran rehabilitació, el 2014, està connectat amb el conjunt Maricel de Mar. Dins del Cau s’hi troben les col·leccions d’art antic que Rusiñol havia aplegat de pintura, forja, ceràmica, vidre, arqueologia, escultura i mobiliari, així com també obres pròpies i de Ramon Casas, entre d’altres.

Al carrer preferit pels americanos, nom que rebien els sitgetans que durant el segle xix van marxar a les Amèriques a fer fortuna, per erigir les seves grans cases, una de les maneres que tenien de mostrar la seva posició social, trobem Villa Avelina, originàriament un edifici unifamiliar dissenyat seguint un estil gòtic francès, amb una torre-mirador i detalls ornamentals de gran qualitat. A finals del segle xx, l’edifici, que ja havia perdut part del seu magnífic jardí, es va reconvertir en un hotel, que conserva gran part de la seva bellesa i patrimoni original.

Les necessitats de separar les parades de la fruita, la verdura i la carn de les del peix va fer que, l’any 1935, l’Ajuntament de Sitges construís un edifici annex a l’antic mercat de Buigas. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal del moment, Josep Maria Martino, que va dissenyar un petit edifici de maó vist i estructura de ferro que estilísticament no trencava amb l’antic mercat. Després d’anys tancat, l’any 2010 es va remodelar i restaurar per tal de convertir-lo en la seu de la Fundació Stämpfli, un museu d’art contemporani que es va inaugurar a principis del 2011.