La Casa Vilella, avui Hotel-Restaurant Casa Vilella, és un edifici d’estil noucentista amb alguns elements del llenguatge modernista, però, en general, eclèctic noucentista, que es va construir a partir del 1919, seguint les ordres de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. La casa la va encarregar Joan Vilella Estivill, un banquer i empresari destacat que es va voler construir un xalet al passeig Marítim de Sitges. Aquesta casa va ser una de les primeres que es van construir al nou passeig sitgetà. Així, doncs, va ser una casa d’estiueig fins als anys trenta. Durant la Guerra Civil, va acollir nens refugiats, però la casa d’acollida es va desmantellar el 1939. Als anys seixanta, amb el boom del turisme, va esdevenir la Residència Helvètica, activitat que va durar fins als anys noranta. Des dels anys noranta fins al 2017, la casa va estar abandonada. Gràcies a la nova adquisició, la casa va passar d’estar en clar deteriorament a recuperar l’esplendor, oberta com a hotel-restaurant.

El Palau del Rei Moro és un edifici gòtic que es devia construir cap al 1390 (segle XIV). Tant el Palau com el contigu Estudi Vidal es corresponien amb habitatges grans i rics de l’època medieval. Les seves parts posteriors formaven la muralla, i als seus peus hi ha el carrer de la Vall, que no és altra cosa que l’espai terraplenat que antigament era el fossat o la vall a peu de muralla que feia el tomb a la vila tot resseguint-ne la part exterior per tal de dificultar atacs d’enemics exteriors. No va ser fins a finals del segle XIX i principis del XX que certa gent es va interessar pels casals i, així, va evitar que s’alteressin. En aquell moment, es van reformaren els interiors i la torre, però la façana es manté tal com estava al segle XIV. El Palau del Rei Moro és, actualment, propietat de l’Ajuntament de la vila. L’Agrupació de Balls Populars de Sitges hi fa estada, pràcticament de manera ininterrompuda, des que es va fundar, l’any 1978, i ara hi conviu amb el Grup Pessebrista de Sitges, la Colla Jove de Castellers de Sitges i, entre d’altres, la SACA, col·lectius dedicats a festejar, conservar i promoure el folklore sitgetà i la cultura popular del nostre país.

L’Autòdrom de Terramar, si bé es troba al terme municipal de Sant Pere de Ribes, es va construir l’any 1923, en el desenvolupament del projecte de la ciutat-jardí de Terramar, de Sitges, impulsada per Francesc Armengol. Per al projecte de l’autòdrom en concret, es va comptar amb l’arquitecte Josep Maria Martino Arroyo, per a les tribunes, i amb Jaume Mestres i Fossas, per a la pista. És la quarta pista més antiga del món, té una llargada d’uns dos quilòmetres, forma ovalada i uns peralts de 90 graus o més. La manca de fons per respondre a la inversió inicial, sumada a la perillositat que provocaven els revolts tan pronunciats, van deixar ben aviat el circuit sense curses. Tot i això, als anys cinquanta encara se’n va fer alguna de motos, com a exhibició, la darrera de les quals el 1955. A partir d’aleshores, i fins als anys vuitanta, el recinte va modificar l’orientació cap a l’activitat agrícola. Des de l’any 2016 i fins ara, està en procés un projecte per reobrir l’Autòdrom i destinar-lo al món eqüestre i el món del motor d’àmbit corporatiu.

L’origen d’aquest edifici el trobem en l’antiga casa Milà dels Ferrers, d’una família de pagesos molt lligada a la història de Sitges, ja que la tradició explica que l’any 878 va ser un esclau moro dels amos de la casa qui, treballant una vinya, va desenterrar una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, una troballa que va suposar la construcció, en aquelles terres, de l’ermita de la Mare de Déu del Vinyet.  La imatge de la masia es deu a reformes i ampliacions posteriors, fetes entre el 1927 i el 1941, projectes de Josep Maria Martino, autor de la caseta de planta baixa que completa el conjunt.  Actualment és de propietat pública, i s’ha reformat per convertir-la en un espai informatiu, amb una proposta de comunicació interactiva per potenciar el coneixement i la difusió del patrimoni cultural de Sitges i de la comarca del Garraf.

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa per viure amb la seva família, tot i que, per fer-ho, va fer servir els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades que actualment es troben en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la Biblioteca Pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb el condicionament i la millora de les instal·lacions.

Aquests edificis bessons de planta baixa i dos pisos són en l’actualitat un exemple de la diversitat d’usos que es poden donar en certs edificis patrimonials. La casa Planas, la que està més a prop de la cantonada, es va reformar l’any 1952 per convertir-se en tres habitatges diferents, modificant totalment la distribució i perdent els elements decoratius originals. Pel que fa a la casa Catasús, actualment Hotel Romàntic, tot i ser un edifici turístic, conserva la distribució de casa unifamiliar, el jardí i part important de la decoració.

Les necessitats de separar les parades de la fruita, la verdura i la carn de les del peix va fer que, l’any 1935, l’Ajuntament de Sitges construís un edifici annex a l’antic mercat de Buigas. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal del moment, Josep Maria Martino, que va dissenyar un petit edifici de maó vist i estructura de ferro que estilísticament no trencava amb l’antic mercat. Després d’anys tancat, l’any 2010 es va remodelar i restaurar per tal de convertir-lo en la seu de la Fundació Stämpfli, un museu d’art contemporani que es va inaugurar a principis del 2011.