Antic edifici destinat a la filatura del cotó, conegut, en el seu moment, com l’edifici Gran. Es tracta d’un volum de planta rectangular de cinc pisos d’alçada construït amb estructura de pilars de ferro colat i jàsseres de fusta que aguanten el pes d’unes voltes fetes amb maó de pla atirantades. L’edifici es va poder construir amb aquesta alçada perquè el pes de les màquines de filat ho permetia (els telers eren molt més pesats i es van situar al soterrani de l’actual edifici de l’Escola Industrial). Dins l’edifici destaquen l’espai de la Sala Noble del primer pis (amb doble alçada i coberta de volta rebaixada amb lluerna, que es va construir als anys vint del segle xx) i la biblioteca (també amb una doble alçada i una porta que conserva la fusteria original, amb els vitralls decoratius i un rètol al mateix vidre que senyalitza l’espai).

Xemeneia de 62,5 metres d’alçada, una de les més altes de Catalunya, que se situa en el punt de convergència de tres galeries que canalitzaven el vapor de les màquines i les calderes de la fàbrica de Can Batlló. És una construcció de planta amb forma de piràmide truncada octogonal (una forma que oferia menys resistència al vent) i va ser construïda amb més de 244.000 maons. L’any 1970, se’n va reformar el coronament, es va reforçar l’estructura amb set anelles de ferro que en falcaven la part més alta i es va substituir l’escala interior. Actualment, la xemeneia funciona com a pas d’instal·lacions i parallamps de l’Esquerra de l’Eixample.

El projecte vol incidir en la transformació d’un solar en desús del districte de la Florida – les Planes per fer-lo més segur, apte per jugar-hi i inclusiu. El 2018, un procés participatiu impulsat per l’Ajuntament de l’Hospitalet va definir la recuperació de l’espai, i el 2019 la Fundación Contorno Urbano, entitat del barri, va liderar el projecte de regeneració de l’espai i va crear una xarxa comunitària al voltant del projecte que hi participa fent servir una metodologia horitzontal. A principis del 2020, es va decidir prioritzar la construcció de l’equipament sociocultural al parc per revertir situacions de desigualtat, dinamitzar l’espai i enfortir el teixit comunitari, que donarà resposta a la falta d’equipaments del barri. El 2022, es va ampliar l’equipament amb un nou mòdul, construït amb fusta, i s’hi ha instal·lat un bany sec ecològic. Aquest equipament està autogestionat per la xarxa d’agents i funciona com una aula comunitària oberta a l’aire lliure, per fer-hi activitats educatives, de lleure, esportives i culturals.

Antic monestir situat a la vall de Betlem dins del parc de la serralada de Marina. Obra del gòtic català, va ser fundat al 1416 i va pertànyer a l’ordre dels jeronims, els quals el van habitar fins 1835 afectat per la desamortización de Mendizábal. El 1947, la Sra. Francesca Güell i López el va adquirir per convertir-lo en recinte de solitud i silenci, pel repòs religiós i cultural. Destaca el claustre pels seus capitells i les claus de volta, encara policromats, on es retraten personatges il·lustres que van contribuir a la prosperitat del monestir. AL 1974 va ser declarat BCIN.

Ca n’Arús és una residència senyorial de 1851 construïda per Jaume Arús Cuxart. Els seus cossos mantenen una certa simetria. L’edifici principal, de planta baixa, pis i golfes i tres crugies té la coberta a dues vessants paral·leles a la façana. A la façana principal, destaca l’acroteri decorat amb terracota i medalló ovalat amb decoració vegetal i l’anagrama S i A (probablement d’una restauració de 1900-1910 de Santiago Arús, nét de Jaume). L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. La restauració de l’edifici respecta els espais més emblemàtics com l’escala, la “boisserie” de la planta baixa i la sala principal de la primera planta, amb decoració pintada a les parets i sostres i paviments hidràulics. Els seus jardins són un espai de descans que preserven la seva forma original i contenen una gran varietat d’espècies botàniques de la mediterrània.

Aquest projecte és un contenidor sobri i funcional que reagrupa serveis municipals diversos i dispersos. L’edifici, de quatre plantes d’oficines, s’organitza de la part pública a la privada i s’aprofita de la topografia per aixecar-se sobre un sòcol que recull la zona d’atenció al ciutadà en un espai a doble altura que omple tot el volum de llum natural. Tant les oficines com les reserves d’espais per a instal•lacions donen flexibilitat en la distribució evolutiva del projecte. Per unir el projecte, es col•loquen amb cura les comunicacions verticals i es defineix una gradació necessària entre els espais servidors i els que han de ser servits.

La Casa dels Dofins i la recent inaugurada Casa de l’Heura són dues domus o cases benestants romanes de finals del segle i aC, situades a la part alta de l’antiga ciutat de Baetulo. Són clars exemples d’arquitectura domèstica d’època romana i les úniques cases d’aquestes característiques museïtzades a Catalunya. En destaquen els mosaics i els paviments originals, d’una gran qualitat, les restes de pintures murals i un tram de carrer (cardo maximus) que separava les dues cases.
La visita de les cases incorpora diversos audiovisuals que expliquen i recreen des de la vida en aquestes cases fins a l’explicació de la producció i la comercialització del vi que tanta riquesa va generar per a la ciutat de Baetulo.

Tot i no ser un edifici de nova planta de l’arquitecte, ha esdevingut un dels símbols jujolians per excel·lència de Sant Joan Despí. Jujol va adaptar aquesta antiga masia del segle XVII a casa d’estiueig per al seu propietari, Pere Negre. A l’exterior, una gran façana dedicada a la Verge Maria decorada amb una carrossa a la part central. A l’interior hi destaca l’explosió plàstica de la capella i de l’escala.

Antiga masia de Sant Joan Despí, reformada amb un compendi de fusta, metall i vidre, formant un dels edificis més interessants de l’arquitectura més actual de la ciutat.

El celler ocupa la planta baixa de la casa de can Bruguera, una casa de senyors reformada a finals del segle xix i que ocupa l’antic emplaçament dels terrenys del mas Dilmer, que ja està documentat al segle xiv. El celler té dos grans àmbits: un espai d’entrada, amb diferents elements relacionats amb l’elaboració del vi (premses, tines, eines, portadores, etc.), i un espai lateral, on reposen una vintena de grans bótes de roure. El celler està format per diferents espais amb volta catalana de maó i arcs a plec de llibre.

Hi ha diversos factors que porten a concloure que la nau antiga de la fàbrica, la de l’esquerra, pot ser obra de l’arquitecte Rafael Guastavino. Actualment, acull la col·lecció tèxtil local i està en fase de remodelació, es poden veure les voltes de maó de pla del sostre i les columnes de forja, recentment rehabilitades.

És un exemple de l’aplicació de la volta catalana per cobrir espais industrials de grans dimensions i serà la seu del futur Museu Tèxtil de Can Manyer.

Aquesta intervenció arquitectònica es fa al jaciment arqueològic de la Fornaca, que presenta tres forns industrials romans del segle i dC que encara conserven la cambra de combustió. Calia una protecció per garantir la conservació del jaciment, ja que es tracta de tres forns excavats a l’argila, i alhora l’edifici donava solució al passeig de vianants situat sobre el jaciment. El projecte arquitectònic manté les restes en un espai soterrat, provocant una entrada de llum natural en l’espai zenital i una façana que s’integra en l’espai reproduint un estrat arqueològic en pedra seca.