La nau G de l’antiga fàbrica de Fabra i Coats conté 46 habitatges de lloguer social per a gent jove i la nova seu de la Colla Castellera Jove de Barcelona. Aquesta seu ocupa quatre crugies del costat oest de la nau i la gran sala d’entrenament (10 x 10 x 10 metres) es configura a partir de l’anàlisi dels castells: estructures piramidals que funcionen, idealment, a compressió pura. Com més càrrega té un pis, més secció té, i el descens de càrregues es visualitza en la forma del castell i, per evitar–ne el col·lapse, es col·loquen les traves (pinya, folre i manilles). La nova estructura es concep de manera complementària a la del castell i funciona com una closca que crea un buit a l’interior.

Rehabilitació d’un edifici d’oficines per millorar-ne l’eficiència energètica, reduir-ne els costos de manteniment, aconseguir la certificació LEED Platinum i actualitzar-ne la imatge pública. Per aconseguir-ho, la intervenció substitueix completament les màquines de clima, actua en les façanes dels espais comuns (especialment al lobby i l’accés) i urbanitza els espais exteriors que envolten l’edifici per connectar-lo amb la ciutat (s’entén el vestíbul com un espai obert que permet que l’avinguda Diagonal travessi l’edifici fins als jardins posteriors i el converteix en una plaça pública).

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

La Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va inaugurar l’any 1968, és un centre universitari públic que té com a objectiu formar professionals assistencials amb els coneixements, les habilitats i les actituds sobre la salut i la malaltia que requereix la societat actual, i que capaciten per a l’exercici professional d’acord amb la normativa vigent. Abans de ser la seu de la Facultat de Medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antiga farmàcia de l’Hospital.

En els orígens, l’edifici es distribuïa en un gran espai central amb coberta de vidre i nervis metàl·lics; un primer pis amb cambres que envoltaven l’espai central, i un segon pis que ocupava parcialment la planta a llevant i ponent. Per adaptar-se a la topografia del terreny, la planta baixa del pavelló se situava sis metres per sota la cota del carrer i, com a conseqüència, estava envoltada d’un fossar que aportava llum natural i ventilació a l’interior. La intervenció actual ha fet un reforç estructural del pavelló, l’adequació funcional i el disseny d’interiors per a l’ús de la Unitat Docent de Sant Pau de la Facultat de Medicina de la UAB i l’Escola d’Infermeria, i la integració de l’edifici en la xarxa d’infraestructures d’energia geotèrmica del recinte.

La Casa de Convalescència, amb una superfície de 6.235 m2, és una de les darreres obres del modernisme català i forma part del recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La seva construcció va ser dirigida per Pere Domènech i Roura, que va col·laborar amb el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, i el va substituir en la direcció de les obres a la seva mort, el 1923. 

L’edifici, que es va destinar a albergar persones convalescents –amb una capacitat màxima per a cent residents–, destacava pels solàriums envidrats i disposava d’una capella, que dividia l’edifici en dues ales, una per a homes i una per a dones. La Casa gaudia d’una vida autònoma de l’Hospital, amb economia, cuina i farmàcia pròpies. 

La Universitat Autònoma de Barcelona va obtenir la concessió per a la utilització de l’edifici l’any 1969, amb l’objectiu de desenvolupar-hi diverses activitats acadèmiques, fet que va consolidar la presència d’aquesta Universitat a la ciutat.

Anys més tard, el 1998, es va rehabilitar l’edifici per adaptar-lo a aquests usos acadèmics amb la voluntat, també, de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, ubicant la biblioteca a la planta soterrani. Actualment, la Casa de Convalescència és la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

La zona de la Marina del Port és un barri de la ciutat que les últimes dècades s’està transformant cap a una zona residencial d’usos mixtos. Aquí és on se situa el Districte Administratiu de la Generalitat de Catalunya, amb la intenció d’unificar en un únic espai les seves dependències administratives, que fins ara estaven repartides en diferents oficines de Barcelona, i alhora aconseguir una millora en termes d’estalvi, eficiència i sostenibilitat.

El projecte, de 58.000 m2, es distribueix en dos grans edificis, units a partir d’un sòcol on se situen els serveis, i, entre aquests dos, una gran zona central enjardinada. La distribució dels espais de treball, polivalents i flexibles, potencia, a través també del mobiliari, noves maneres de treballar i interactuar.

L’edifici és el primer de Catalunya que disposa de les certificacions LEED PLATINUM i WELL, i, alhora, és l’edifici d’oficines més gran de tot Europa amb certificat WELL.

Per accedir a l’edifici es demanarà un document d’identitat.

Jujol va construir el mur de tancament de la finca i gran part de l’habitatge del porter, decorats amb elements de maó vist, ceràmica i esgrafiats. La troballa d’una mina d’aigua, que el propietari va voler explotar econòmicament, va fer aturar les obres, que preveien, també, l’edificació d’una torre a la part més alta, que no es va arribar a construir. A les galeries subterrànies de la planta embotelladora, Jujol va dissenyar diversos arcs parabòlics de maó vist amb una funció estructural.

Projecte guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2017 que parteix de tres premisses: entendre el valor de la història de la Lleialtat Santsenca (un antiga cooperativa obrera del barri de Sants situada en aquest edifici des del 1928); conèixer amb precisió l’estat físic de l’edifici per aprofitar tot allò utilitzable; ser sensibles amb tot el procés de col·laboració que van iniciar les entitats del barri el 2009 per recuperar-lo. L’edifici funciona tèrmicament per estratègies passives basades en la inèrcia i l’aïllament, i tres cobertes lleugeres en permeten la il·luminació natural i en faciliten la ventilació.

El Palau Nacional, construït per a l’Exposició Internacional de l’any 1929, és un edifici de gairebé 50.000 m² que s’adscriu als models del classicisme acadèmic imperants a l’època. La decoració interior del palau es va encarregar a reconeguts pintors i escultors del moment, representants, majoritàriament, del moviment estètic i cultural del noucentisme. Actualment, després d’una reforma important, a càrrec de Gae Aulenti, que va tenir lloc als anys noranta, acull la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

Aquesta unitat residencial a base de blocs va ser plantejada com a alternativa a l’illa tancada, trencant l’esquema i obrint l’interior com a espai públic relacionat amb els carrers circumdants, tot i que posteriorment es va tancar. Gràcies a la poca profunditat dels habitatges i a la doble ventilació, es va aconseguir millorar molt les condicions higièniques dels habitatges, eliminant els patis interiors i dotant tots els habitatges de molt d’assolellament. L’habitatge que es visitarà s’ha reformat conservant al màxim l’esquema de distribució original en dúplex.

Projecte guanyador del concurs públic de solars municipals destinats a habitatge cooperatiu en cessió d’ús. L’edifici, que comparteix espais amb el barri i mostra la riquesa de la vida comunitària interior, té una secció canviant que s’adapta a les necessitats de cada pis i ofereix un bon confort climàtic i acústic. Tipològicament (el grup el formen 33 persones agrupades en 19 unitats de convivència), els habitatges es dissenyen a partir d’una unitat bàsica de 50 m² ampliables segons les necessitats dels usuaris: els habitatges s’apropien d’espais (de manera individual, compartida o com a habitacions satèl·lit) amb una obra mínima de divisòries en sec. Constructivament, es tracta d’un edifici lleuger on predominen materials reutilitzables i desmuntables, que permeten reduir la fonamentació i els materials d’origen mineral en l’edifici.

betevé és el mitjà de comunicació públic de Barcelona. Creador de continguts de qualitat de tot tipus (informatius, culturals, d’entreteniment, divulgatius…) amb vocació de servei públic. Aquests continguts es distribueixen en diferents suports (TDT, HbbTV, ràdio 91.0 FM, web, xarxes socials…). L’edifici on betevé desenvolupa l’activitat no és singular per l’arquitectura, sinó pel que s’hi fa a dins. Així doncs, hi trobareu els platós, l’estudi de ràdio, la redacció, les sales d’edició, maquillatge i vestuari, càmeres, micros… Tot el que cal per crear continguts de qualitat orientats al servei públic.

Es tracta d’un edifici d’habitatges per a obrers impulsat per l’Administració catalana durant la Segona República. Considerat avui un símbol de l’arquitectura racionalista a Barcelona, va representar una nova manera de pensar l’habitatge per als més necessitats, i de plantejar en clau local les propostes que en l’àmbit internacional trencaven amb la tradició i apostaven per noves solucions. Enguany, després d’una acurada restauració, la visita al pis museu permet veure’n l’estructura i l’aspecte originals, així com una proposta de mobiliari i equipament que ha seguit l’ideari del GATCPAC.

Aquest edifici residencial, tot un símbol de Nou Barris, és un bon mirador que acull un punt d’informació del Parc de Collserola. L’edifici també es coneix popularment com a castell, per l’aire medievalista, que es manifesta en les obertures de mig punt i el coronament a base de merlets, que evoquen una fortificació. Van ser els primers elements que es van recuperar, quan es va rehabilitar.