Projecte d’un bloc de trenta-dos habitatges cooperatius i espais col·lectius en cessió d’ús, situat al barri de la Marina del Prat Vermell. La proposta arquitectònica busca equilibrar tres escales: l’escala de ciutat, la de comunitat i la d’habitatge. El projecte també s’ha pensat seguint criteris de bioconstrucció, disseny saludable i sostenibilitat.
L’edifici el formen dos volums de diferents alçades que generen una coberta intermèdia que actua com a espai comunitari. El projecte aporta diversitat de funcions a l’edifici i crea transicions entre l’àmbit públic, l’àmbit comú i l’àmbit domèstic.
En planta baixa se situa un espai polivalent, una cuina-menjador per a grups, un espai de treball, una bugaderia i un espai de distribució d’aliments propi de l’entitat; la passera que dona accés als habitatges s’envolta de patis per garantir assolellament, il·luminació i ventilació creuada a tots els habitatges, i al mateix temps es converteix en un espai agradable per propiciar relacions. Finalment, la coberta de l’edifici funciona com a jardí comunitari i dota l’edificació d’espai verd de qualitat.
Els habitatges es pensen com una agrupació d’espais no jerarquitzats: una malla formada per peces d’igual superfície que es poden agrupar formant diferents tipologies resultant en una distribució flexible que es pot adaptar als requeriments de cada família.

Situat a l’ala frontal de l’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats, el Centre d’Art Contemporani és una institució dedicada a la recerca, la producció, l’exposició i la difusió de pràctiques artístiques contemporànies, sobretot la que es desenvolupa en el context local i està oberta a l’escena internacional. Fan servir el seu espai per a la investigació, la innovació i el desenvolupament artístic, i hi fan exposicions i activitats obertes al públic.
El Centre ocupa tres plantes que formen uns 1.350 m² que des dels anys vuitanta del segle XX estaven en desús. La reforma vol reparar i mantenir l’estructura i la composició originals de l’edifici i els espais. La intervenció es concreta en l’adaptació d’aquests espais al nou ús, una millora energètica de l’envolupant mitjançant la substitució de fusteries i l’adaptació de les instal·lacions a la normativa actual, mantenint i potenciant els materials preexistents (maó, fusta i formigó).

Enmig de la quotidianitat veïnal del Farró, es troben les Mont-rogenques, dos habitatges dins d’una casa unifamiliar amb una llarga història constructiva. La casa és la rehabilitació d’una construcció amb dues etapes clarament diferenciades: la primera respon a una edificació rural del primer terç del segle XIX, la segona a una ampliació modernista de principis del segle XX. El projecte recupera les dues cases de cós originals, i alhora dona valor als espais i els elements de l’època modernista posterior: galeries, vitralls de colors, terres de mosaic hidràulic i voltes, entre d’altres.
Els habitatges es componen de diferents sales successives, sense un ús preestablert, que donen valor a l’equitat habitacional i aposten per la flexibilitat. La transició entre aquestes sales es fa a través de grans portals, que enriqueixen la circulació i esdevé més complexa i dinàmica.
Les sales centrals, que són les úniques que es comuniquen entre elles verticalment, són alhora un gran pati interior que es converteix en l’eix articulador de cada casa.
La galeria i el pati generen un coixí tèrmic i és on confereixen la resta de sales, recuperant i valorant la importància d’aquests espais vernacles oblidats.

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

Al segle I aC, els romans van situar el temple –suposadament– d’August en el punt més alt de la llavors anomenada Bàrcino. Amb el pas del temps, es va anar enderrocant, i a l’edat mitjana, va quedar amagat dintre de diverses construccions gòtiques. No va ser fins a la reforma que va dur a terme Lluís Domènech i Montaner, entre el 1903 i el 1905, quan es va idear el pati on es troben ara situades 3 columnes de l’antic temple, recuperant la seva importància. És aquí, entre restes històriques, on se situa la seu del Centre Excursionista de Catalunya, fundat el 1876, que actualment té 4.000 socis i sòcies, i on es conserven espais magnífics de l’edifici original.

Les cotxeres de la ZAL formen part del sistema operatiu de les línies 9 i 10 del metro de Barcelona, les més recents i les primeres completament automàtiques de la xarxa. Aquestes instal·lacions donen suport al funcionament quotidià del servei, i acullen tant l’estacionament dels combois com les tasques de manteniment i control necessàries per garantir-ne la fiabilitat.

El complex, amb una superfície superior als 10.000 m², s’organitza en diverses vies, destinades a cotxeres i àrees tècniques especialitzades. En aquest espai, es duen a terme les operacions de posada a punt dels trens, així com també la supervisió dels sistemes automatitzats que permeten la circulació sense conductor.

L’Escola es va crear segons el Decret del 4 de desembre del 1953 i va iniciar l’activitat el curs acadèmic 1954-1955, funcionant com a Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS). L’edifici que des de llavors ocupa l’Escola Universitària d’Infermeria de Sant Pau va ser l’antic allotjament de les monges que treballaven al centre hospitalari. L’any 1977, va tenir lloc la integració dels estudis d’Infermeria a la Universitat, així que l’Escola es va transformar en l’Escola Universitària d’Infermeria, adscrita a la UAB.

En ple segle XVIII, escoltareu els neguits dels veïns i les veïnes del carrer del Bonaire… un carrer carregat d’història que, amb l’arribada de la nissaga del notari Miquel Vila, veurà modificar la seva estructura.

Col·labora:  Secció de Recreació històrica de La Massa, Centre de Cultura Vilassarenc

Un any més, amb motiu del 48h Open House Barcelona, els assistents podran visitar l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un complex sanitari de quasi 100.000 m2 que es va inaugurar el 2009 i que està format per cinc blocs pràcticament independents, que s’uneixen en un gran vestíbul que, al seu torn, redistribueix les diferents circulacions i connecta tot el complex hospitalari. L’Hospital de Sant Pau, que treballa constantment en l’adequació d’espais per oferir la millor qualitat assistencial, forma part del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT).

Burgesos i obrers es troben a la fàbrica de can Manyer, el soroll dels telers de garrot, espasa i jacquard els fan estar orgullosos de la producció. Partint de la nau vella fan un recorregut per la nau nova (biblioteca) per acabar al teatre de La Massa, mostra de la vitalitat de la societat vilassarenca en el moment del màxim esplendor del tèxtil a Vilassar.

Col·labora: Secció de Recreació històrica de La Massa, Centre de Cultura Vilassarenc

És una antiga residència construïda aprofitant una torre de defensa del segle XI. L’aspecte actual el pren bàsicament durant el segle XVIII, amb un cos de planta irregular, aprofitant antics fonaments. Durant dos segles, va ser residència de la família Sagarra (de l’escriptor Josep Maria de Sagarra), que a inicis del segle XX en va modificar profundament l’estructura i va fer servir el maó vist en arcades neogòtiques, i es disposa perpendicularment a la façana antiga. La restauració (1982) és respectuosa amb els murs originals i no es planteja arqueològicament (escala, muntatge museogràfic…). Actualment, és un museu local pluridisciplinari que té l’objectiu de protegir, conservar, estudiar i difondre el patrimoni cultural i natural del territori, tot col·laborant amb les entitats públiques i privades de la ciutat.

La construcció de la seu del Col·legi de Notaris de Catalunya es pot definir en tres etapes: la primera, quan es construeix la primera seu, sobre un solar a cavall entre els terrenys del convent del Carme i d’Elisabets (un edifici de nova planta de caràcter monumentalista i estil sobri, composició simètrica i organitzat al voltant d’un pati central); la segona, quan s’aixeca un segon pis a l’edifici original (millora les condicions de la sala d’actes i la biblioteca, i unifica funcions a cada planta) i s’amplia amb l’adquisició de la finca veïna (fet que millora les condicions de l’arxiu); la darrera, l’any 1992, quan es porta a terme un projecte unitari de reforma i ampliació que relliga els dos edificis (retornant la importància al pati central) i s’estableix un nou diàleg entre allò clàssic i la modernitat.

Edifici modernista, anomenat també casa Jaume Botey, format per una gran casa i jardí. La casa la va reformar el 2001 l’estudi Soldevila, Soldevila, Soldevila arquitectes, per acollir les oficines i els espais de BSA (Badalona Serveis Assistencials). El 2021 s’inaugura la reforma del jardí, obra de l’estudi d’arquitectura i paisatge Isabel Bennasar, que és una proposta d’ordenació del jardí que també facilita l’ampliació de l’accés a les urgències de l’Hospital Municipal. Amb aquest nou projecte, l’edifici guanya un espai públic de qualitat que, alhora, permet admirar la seva façana asimètrica i coronament emmerletat.

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa per viure amb la seva família, tot i que, per fer-ho, va fer servir els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades que actualment es troben en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la Biblioteca Pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb el condicionament i la millora de les instal·lacions.

En aquest edifici convergeixen totes les arts: arquitectura, pintura, escultura, música, teatre, literatura i cinema. Exemple de l’estil noucentista, exteriorment destaca la interessant composició de façanes feta amb la combinació de maó vist i parament blanc, per destacar les pintures murals d’Agustí Ferrer Pino, autor que també firma les pintures del sostre del saló teatre. Cal destacar els capitells, esculpits per Jou a les obertures. Però, com tota joia, el Casino Prado també amaga un tresor poc conegut: la pinta de fusta que forma part del teler, l’única de Catalunya que encara es conserva exactament com que va ser construïda, l’any 1921. Actualment, l’edifici està vivint un procés de restauració.