Explorarem obres d’art públic (muralisme, mosaic) i la identitat de la ciutat, tot passejant per diferents models d’intervenció comunitària lligada a l’art urbà que tenen la voluntat de generar empoderament i pertinença a l’espai públic. En aquesta ruta farem un recorregut per les intervencions que s’han fet els últims anys a la ciutat de l’Hospitalet, coneixerem millor què és l’art urbà, el grafiti i el muralisme comunitari i altres formes d’intervenir sobre la nostra ciutat mitjançant l’art a l’espai públic. https://www.contornourbano.com

La construcció de la seu del Col·legi de Notaris de Catalunya es pot definir en tres etapes: la primera, quan es construeix la primera seu, sobre un solar a cavall entre els terrenys del convent del Carme i d’Elisabets (un edifici de nova planta de caràcter monumentalista i estil sobri, composició simètrica i organitzat al voltant d’un pati central); la segona, quan s’aixeca un segon pis a l’edifici original (millora les condicions de la sala d’actes i la biblioteca, i unifica funcions a cada planta) i s’amplia amb l’adquisició de la finca veïna (fet que millora les condicions de l’arxiu); la darrera, l’any 1992, quan es porta a terme un projecte unitari de reforma i ampliació que relliga els dos edificis (retornant la importància al pati central) i s’estableix un nou diàleg entre allò clàssic i la modernitat.

Oasi és el nom d’un projecte arquitectònic, però prové del procés de recerca de trobar un espai verd, sostenible i amb una bona qualitat de vida en una de les ciutats més denses del país. Als inicis va ser una parròquia, i més tard una impremta i un basar. L’objectiu del projecte era transformar aquests baixos en un espai mixt, on es pogués viure i treballar, i qualificar-lo d’una alta eficiència energètica. El repte era trobar el punt de flexibilitat per plantejar un habitatge que cobrís les necessitats d’una parella jove, però considerant la possible adaptació a deu, vint o trenta anys vista. El resultat és un pulmó verd com a nucli central de l’habitatge, que treballa com a espai termoregulador i com a sala d’estar. Seguint els models mediterranis de la domus romana o els patis àrabs, la resta d’estances s’articulen al seu voltant nodrint-se de la qualitat de l’aire, la llum i la temperatura que proporciona aquest gran jardí. L’aspecte final és una casa mediterrània, amb ceràmica vidriada, fang i fusta, però amb un aire industrial –o sincer–, ja que deixa veure totes les instal·lacions i els desperfectes.

La història del recinte de La Compañía Anónima de Hiladuras Fabra y Coats (1903-2005) comença abans que es constitueixi l’empresa i, en els seus més de cent anys d’història, s’ha anat transformant per adaptar-se a cada situació. Inicialment, a la parcel·la hi havia la fàbrica de la família Alsina (1853-1887), que va ser absorbida per una empresa britànica (1893-1903) que hi va construir la nau central. Amb la constitució de la Fabra i Coats (1903-1913), es van construir un magatzem de cotó i dos edificis auxiliars per al blanqueig i tintat, i es van renovar la sala de calderes i un edifici destinat a oficines. L’any 1919, es va incorporar a l’empresa l’antiga fàbrica del Rec, per a les seccions d’acabat; l’any 1965, es va iniciar la producció de fibres sintètiques i les naus es van reorganitzar tenint en compte els nous usos (magatzem de fil, taller de fibres sintètiques, cabdellat i plegat, condicionament i control de qualitat). Finalment, als anys vuitanta, la fàbrica es va quedar únicament els processos relacionats amb el tenyit, els acabats i el condicionament del fil. Actualment, les naus s’han transformat als usos actuals que necessita la ciutat, un pas més en l’evolució arquitectònica del recinte.

Dins l’edició del festival 48h Open House BCN 2024 les visites s’organitzen per edifici de forma independent, per més informació consulta la fitxa de cada edifici del següent llistat (enllaçada amb el seu nom):

– CAN FONTANET (CENTRE D’INTERPRETACIÓ DELS TRES TOMBS)

– CENTRE D’ART CONTEMPORANI DE BARCELONA

– ESPAI VERTICAL (COLLA CASTELLERA JOVE DE BARCELONA)

– FÀBRICA DE CREACIÓ

– NAU F

La Casa dels Cargols es va construir el 1911 a petició de Miguel Ribera i Mora, propietari d’un solar a la cantonada dels carrers del Montseny (abans l’Hospitalet) i del Llobregat, on volia construir una casa unifamiliar. L’obra va ser creada pel mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba com a habitatge aïllat envoltat per un jardí. Hi destaca la combinació de colors de les façanes, així com la rica decoració en rajola vidriada, en pedra i de ferro forjat. La Casa dels Cargols és un dels pocs exemples del modernisme a l’Hospitalet. Des del 2009 és la seu de l’Oficina Jove de l’Hospitalet.

Antiga quadra del complex industrial de la Fabra i Coats, rehabilitada com a Centre d’Interpretació dels Tres Tombs. El projecte de rehabilitació parteix d’una sèrie de premisses: recuperar la materialitat essencial de la nau; l’existència d’una franja lliure entre Can Fontanet i l’edifici contigu; la futura creació d’una plaça interior pública del recinte Fabra i Coats, i la necessitat d’incrementar la superfície per situar-hi el nou programa. Aquestes premisses es materialitzen en l’aparició d’un nou cos annex a la nau que esdevé l’accés per a visitants i el punt d’articulació entre tot el programa. El volum annex es troba un metre i mig per sobre de la cota de la nau, fet que permet la creació i l’accés a un altell de fusta sobre les quadres. A l’interior, aquest altell esdevé alhora un mirador cap a la zona expositiva de carruatges i una sala polivalent multimèdia necessària per al seu ús museístic.

La nau G de l’antiga fàbrica de Fabra i Coats conté 46 habitatges de lloguer social per a gent jove i la nova seu de la Colla Castellera Jove de Barcelona. Aquesta seu ocupa quatre crugies del costat oest de la nau i la gran sala d’entrenament (10 x 10 x 10 metres) es configura a partir de l’anàlisi dels castells: estructures piramidals que funcionen, idealment, a compressió pura. Com més càrrega té un pis, més secció té, i el descens de càrregues es visualitza en la forma del castell i, per evitar–ne el col·lapse, es col·loquen les traves (pinya, folre i manilles). La nova estructura es concep de manera complementària a la del castell i funciona com una closca que crea un buit a l’interior.

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

L’objectiu d’aquest itinerari a peu pel barri de Collblanc – la Torrassa és descobrir i recuperar l’origen i les característiques d’una tipologia d’habitatge que va sorgir a principis del segle XX per poder atendre les necessitats d’habitatge derivades de l’onada migratòria d’aquella època: les cases en passadís. A l’última dècada del segle XIX, la zona va experimentar un procés de transformació urbana que va comportar la seva urbanització progressiva. Els propietaris residents a Barcelona i l’Hospitalet centre van veure l’oportunitat d’adquirir aquests terrenys sense urbanitzar i emprendre un negoci lucratiu. Els animava un aparent esperit proteccionista en la construcció d’habitatge per a persones amb pocs recursos; no obstant això, en realitat, es tractava d’edificacions de baix cost i ràpida amortització. Aquests habitatges, caracteritzats per la superfície reduïda i un disseny que propiciava la insalubritat, van ser objecte de nombroses denúncies, per part dels mateixos residents, per les seves condicions de vida inadequades. Una de les façanes s’orientava a un passadís, que podia ser o bé central o bé lateral.

El projecte vol incidir en la transformació d’un solar en desús del districte de la Florida – les Planes per fer-lo més segur, apte per jugar-hi i inclusiu. El 2018, un procés participatiu impulsat per l’Ajuntament de l’Hospitalet va definir la recuperació de l’espai, i el 2019 la Fundación Contorno Urbano, entitat del barri, va liderar el projecte de regeneració de l’espai i va crear una xarxa comunitària al voltant del projecte que hi participa fent servir una metodologia horitzontal. A principis del 2020, es va decidir prioritzar la construcció de l’equipament sociocultural al parc per revertir situacions de desigualtat, dinamitzar l’espai i enfortir el teixit comunitari, que donarà resposta a la falta d’equipaments del barri. El 2022, es va ampliar l’equipament amb un nou mòdul, construït amb fusta, i s’hi ha instal·lat un bany sec ecològic. Aquest equipament està autogestionat per la xarxa d’agents i funciona com una aula comunitària oberta a l’aire lliure, per fer-hi activitats educatives, de lleure, esportives i culturals.

Francesc Vilumara, descendent de moliners del segle XVII, va construir aquesta fàbrica de seda natural el 1906. Va tancar el 1982 i es va rehabilitar com a institut. El conjunt que coneixem ara és fruit de moltes transformacions per adaptar-lo a les necessitats escolars. L’edifici, construït per l’arquitecte A. Audet Puig i ampliat per l’enginyer industrial Francisco Izard Bas el 1928, està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. Una casa-porteria modernista, una nau amb coberta de dent de serra, un edifici en planta en L que havia allotjat la tintoreria, un edifici on hi havia la sala de màquines i una xemeneia componen el conjunt. El sistema d’energia i el control de les condicions climàtiques és essencial per entendre’n el funcionament fabril.

Ca n’Arús és una residència senyorial de 1851 construïda per Jaume Arús Cuxart. Els seus cossos mantenen una certa simetria. L’edifici principal, de planta baixa, pis i golfes i tres crugies té la coberta a dues vessants paral·leles a la façana. A la façana principal, destaca l’acroteri decorat amb terracota i medalló ovalat amb decoració vegetal i l’anagrama S i A (probablement d’una restauració de 1900-1910 de Santiago Arús, nét de Jaume). L’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. La restauració de l’edifici respecta els espais més emblemàtics com l’escala, la “boisserie” de la planta baixa i la sala principal de la primera planta, amb decoració pintada a les parets i sostres i paviments hidràulics. Els seus jardins són un espai de descans que preserven la seva forma original i contenen una gran varietat d’espècies botàniques de la mediterrània.