Inaugurat l’any 1929, el projecte va néixer amb l’objectiu de concentrar l’essència arquitectònica i cultural dels diferents pobles peninsulars per impressionar els visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Acordada la seva construcció sota la direcció de l’arquitecte Francesc Folguera i amb la col·laboració de Miquel Utrillo, enginyer i pintor, Ramon Reventós, arquitecte, i Xavier Nogués, dibuixant i pintor, van emprendre una sèrie de viatges a més de 1.600 poblacions per inspirar-se abans de projectar-lo. La idea inicial era enderrocar-lo quan s’acabés l’Exposició Internacional, però els seus creadors van acordar que s’havia de concebre com un projecte perdurable, tal com va acabar passant.
El Poble, recinte emblemàtic de la ciutat de Barcelona, inclou 117 edificis a escala real que repliquen construccions de quinze regions espanyoles, entre les quals s’inclou una muralla defensiva, amb baluards i portal, una església, un monestir, una plaça major, un ajuntament, places, carrers i fonts, entre d’altres. Hi estan representats tots els estils, des del romànic fins al barroc.
Avui en dia, el Poble Espanyol és un equipament cultural obert a la ciutat on es fan diferents activitats familiars, concerts i exposicions, en un entorn natural com és la muntanya de Montjuïc.

El disseny arquitectònic de l’edifici ha estat a càrrec de Fernando Ansorena i Iván Serrano, de Circular Studio, i la construcció ha rebut el certificat de sostenibilitat BREEAM en nivell d’excel·lència. El projecte tenia com a objectiu crear un campus sostenible que potenciés la interacció entre estudiants de diferents especialitats i que assumís el paper de nau capitana de LCI Education a Europa. Entre les seves característiques arquitectòniques sostenibles, destaca la façana d’alumini en sec, un material 100% reciclable i reutilitzable, així com l’estructura metàl·lica de l’edifici, que també és completament recuperable i reciclable. L’edifici té una coberta enjardinada per facilitar l’aïllament tèrmic, així com també una façana dissenyada per reduir la incidència solar, maximitzant la llum natural per mitjà d’una bona distribució dels espais. En una aposta per la sostenibilitat, el campus farà servir energia fotovoltaica i inclourà sistemes de recuperació d’aigües grises, a més de recollir l’aigua de pluja per al reg de les zones enjardinades.
LCI Barcelona és una escola de disseny i arts visuals reconeguda a escala internacional, part de la xarxa global LCI Education, que té 23 centres en cinc continents. Ofereix una àmplia gamma de programes en àrees com moda, disseny gràfic, interiors, producte, animació, videojocs i fotografia.

El festival s’uneix ara a la celebració de la 19 edició de la Barcelona Design Week i a la seva iniciativa global per impulsar l’objectiu ODS número 18 que tracta el disseny com un element clau per al present i el futur de les persones. Per això, el festival ha nomenat la nova seu de la xarxa global LCI Education a Barcelona com el EDIFICI 18, amb la idea de ressaltar els valors i la importància del disseny d’aquest projecte.

Uns nous propietaris, de tradició hotelera, han convertit una finca familiar en un hotel que vol transmetre als hostes la sensació d’allotjar-se en una casa particular. Per aconseguir-ho, s’ha moblat cada racó amb peces úniques de la col·lecció familiar, amb un estil eclèctic on conviuen peces d’antiquari amb peces contemporànies.

Edifici projectat per Elies Rogent, coincidint temporalment amb la construcció de la Universitat de Barcelona, obra també de l’arquitecte. L’edifici, amb planta en forma de creu grega, ocupa el centre de l’illa, i deixa a les quatre cantonades uns espais buits d’edificació inicialment ocupats per jardins.
La construcció queda centrada sobre l’edifici de l’església, de planta de creu llatina, que té façana al carrer de la Diputació i s’hi col·loca perpendicularment. La resta d’edificacions que formen el seminari deixen l’església englobada i s’organitzen al voltant d’uns patis.
El conjunt d’edificacions segueix les línies de l’arquitectura medievalista, tan de moda en aquells moments, i, més exactament, del que es coneix com a neoromànic, i fa servir, excepte a l’edifici de l’església, materials de poca qualitat (obra arrebossada, teula àrab…) per donar una imatge d’austeritat. Del conjunt destaca, a part de l’església esmentada, el cimbori de l’església (similar al del monestir de Poblet), centre de tota la composició de l’edifici, que és un dels elements més visibles del conjunt.

Es tracta de la primera obra important acabada per Domènech Estapà, per acollir la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). La reforma es va centrar en una nova façana i la construcció de dos observatoris retirats del pla de façana, predecessors de l’Observatori Fabra, construït pel mateix arquitecte el 1094.
A l’interior de l’edifici, hi destaquen la Sala d’Actes i les pintures murals de Fèlix Mestres, i la Sala dels Rellotges, amb una col·lecció espectacular de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal del 1888.
Des del 2015, s’hi han fet diverses intervencions per adaptar-ne l’ús a les noves normatives de seguretat i prevenció davant d’incendis, així com també per preservar-ne els elements patrimonials.

Refugi del temps de la Guerra Civil espanyola, en concret, de la guerra de Gramenet del Besòs, situat als peus de la torre romànica del segle XI de la finca de la Torre Balldovina. Aquesta finca ha passat per diverses mans: va ser confiscada i convertida en la seu del Comitè de Milícies Antifeixistes, durant la Guerra Civil, i més endavant s’hi va instal·lar la Comissió Municipal de Proveïments, i després el Servei Fotogràfic de la Subsecretaria d’Aviació del Ministeri de Defensa Nacional de l’exèrcit republicà. Actualment, s’ha convertit en museu per ser testimoni de la història més recent de la població de Santa Coloma de Gramenet.

Aquesta ruta pretén retre homenatge a l’obra d’aquests arquitectes hospitalencs, els germans Ramon i Antoni Puig i Gairalt, autors d’una part de la trama urbana de la nostra ciutat, així com d’una nombrosa producció d’habitatges, equipaments municipals i infraestructures que avui dia passen desapercebudes. L’itinerari a peu aplegarà part del barri del Centre, on, principalment Ramon Puig Gairalt (1886-1937), arquitecte municipal entre el 1912 i el 1937, va projectar nombrosos edificis de diversa tipologia i estil, coincidint en un context d’arribada massiva d’immigrants a la metròpolis barcelonina i els voltants. D’esperit noucentista, tant ideològicament com culturalment, la seva producció va ser sempre d’un classicisme mediterrani, evolucionant cap a una depuració d’estil amb l’eclosió del racionalisme i el moviment del GATCPAC, fet que faria canviar radicalment la composició de les seves obres. L’ús d’aquestes edificacions, però, oscil·laria entre la burgesia dominant del moment, amb torres, fàbriques i xalets, i les classes treballadores, amb passadissos, corralons i ateneus.

Situat a l’ala frontal de l’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats, el Centre d’Art Contemporani és una institució dedicada a la recerca, la producció, l’exposició i la difusió de pràctiques artístiques contemporànies, sobretot la que es desenvolupa en el context local i està oberta a l’escena internacional. Fan servir el seu espai per a la investigació, la innovació i el desenvolupament artístic, i hi fan exposicions i activitats obertes al públic.
El Centre ocupa tres plantes que formen uns 1.350 m² que des dels anys vuitanta del segle XX estaven en desús. La reforma vol reparar i mantenir l’estructura i la composició originals de l’edifici i els espais. La intervenció es concreta en l’adaptació d’aquests espais al nou ús, una millora energètica de l’envolupant mitjançant la substitució de fusteries i l’adaptació de les instal·lacions a la normativa actual, mantenint i potenciant els materials preexistents (maó, fusta i formigó).

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

És una antiga residència construïda aprofitant una torre de defensa del segle XI. L’aspecte actual el pren bàsicament durant el segle XVIII, amb un cos de planta irregular, aprofitant antics fonaments. Durant dos segles, va ser residència de la família Sagarra (de l’escriptor Josep Maria de Sagarra), que a inicis del segle XX en va modificar profundament l’estructura i va fer servir el maó vist en arcades neogòtiques, i es disposa perpendicularment a la façana antiga. La restauració (1982) és respectuosa amb els murs originals i no es planteja arqueològicament (escala, muntatge museogràfic…). Actualment, és un museu local pluridisciplinari que té l’objectiu de protegir, conservar, estudiar i difondre el patrimoni cultural i natural del territori, tot col·laborant amb les entitats públiques i privades de la ciutat.