Wikihousing és una solució per a l’habitatge dels joves de Barcelona, una aventura que aposta per la formació certificada, la innovació en arquitectura sostenible i la difusió de coneixement que culmina amb l’autoconstrucció i la cogestió d’un prototip real d’habitatge assequible i ecològic.

Enguany, el festival s’uneix a la celebració de la 18 edició de la Barcelona Design Week i a la seva iniciativa global per impulsar l’objectiu ODS número 18 que tracta el disseny com un element clau per al present i el futur de les persones. Per això, el festival ha nomenat el mòdul Wikihousing com el EDIFICI 18, per a ressaltar els valors i la importància del disseny d’un projecte d’habitatge associatiu, comunitari, auto-construït, modular i de baix pressupost.

El projecte es divideix en tres fases: la primera fase es basa en classes teòriques impartides per experts en matèries d’habitatge, arquitectura, fabricació i gestió; la segona fase, en tallers pràctics per encarar el procés constructiu; l’última fase consisteix en la construcció d’un prototip d’habitatge en una parcel·la pública. Per tal que el prototip es construeixi amb el menor impacte ambiental i econòmic possible, durant el procés de disseny s’ha fet una recerca de materials reciclables o reutilitzables en la construcció (des de taulers i taules de fusta, pilars o bigues reutilitzades, fins a elements més complexos, com estructures metàl·liques).

Vitralls Bonet és una empresa fundada el 1923. Originàriament, el taller era al carrer d’Astúries del barri de Gràcia. El 2017, es va traslladar a un antic edifici industrial més gran (600 m2) i accessible del Districte Cultural de l’Hospitalet de Llobregat. El nou taller disposa d’espais per a l’exposició, magatzem i tallers separats per a la construcció de vitralls nous i per a la conservació i la restauració de vitralls. La visita permet veure els espais de treball, però també els projectes que desenvolupa, que solen ser peces rellevants del patrimoni vitraller català. Els mètodes i els materials que s’han fet servir en aquest art d’origen medieval, sempre associat a l’arquitectura, en general són poc coneguts. A l’espai d’exposició es poden veure altres obres i objectes elaborats pels artesans del taller, partint de projectes d’artistes com Grau-Garriga, Will Faber, Perico Pastor, Tano Pisano, Daríus Vilàs… La visita al taller J.M. Bonet és una immersió en l’art del vitrall i també una revisió a l’evolució de les arts decoratives catalanes dels darrers cent anys.

El riu Llobregat sempre ha destacat per ser un pas fronterer. Des de la riba que passa per Sant Joan Despí, podem veure els indrets més interessants, que ens ajudaran a entendre la importància que ha tingut com a via d’accés cap a l’interior de Catalunya, com a frontera natural, en moltes èpoques històriques, i com a barrera de protecció per a la ciutat de Barcelona.

Al Sant Joan Despí de la primera meitat del segle XX, s’uneixen diversos mons: el món tradicionalment agrari, el de la ciutat en què s’està convertint, i el de la nova burgesia que hi arriba per passar els estius. Aquests mons que conflueixen afavoriran la consolidació de diferents oficis que ja existeixen i implicarà que se’n creïn de nous.

Xemeneia de 62,5 metres d’alçada, una de les més altes de Catalunya, que se situa en el punt de convergència de tres galeries que canalitzaven el vapor de les màquines i les calderes de la fàbrica de Can Batlló. És una construcció de planta amb forma de piràmide truncada octogonal (una forma que oferia menys resistència al vent) i va ser construïda amb més de 244.000 maons. L’any 1970, se’n va reformar el coronament, es va reforçar l’estructura amb set anelles de ferro que en falcaven la part més alta i es va substituir l’escala interior. Actualment, la xemeneia funciona com a pas d’instal·lacions i parallamps de l’Esquerra de l’Eixample.

El Parc de Torreblanca és una combinació perfecta d’itinerari mediambiental i cultural. Es coneix l’existència d’una vil·la romana dedicada al conreu de cereals i vinya que data dels segles I i II dC. Posteriorment, i també a través de restes arqueològiques, sabem de l’existència d’un antic mas medieval, al segle XIV, tot i que el nom de Torre Blanca associat a la zona no apareixerà en escrits fins al segle XVI. Al segle XVIII, la finca és comprada pels marquesos de Monistrol d’Anoia, que hi faran reformes per fer-la servir de finca d’estiueig.

El parc que podem observar avui dia és fruit d’aquesta gran reestructuració que els marquesos iniciaran a finals del segle XIX i principis del XX: a sobre de les runes de l’antiga masia, es construiran un gran palau d’estil neogòtic (avui desaparegut) i els jardins romàntics del seu entorn, inspirats en formes i elements naturals, com grutes, illes, coves, llacs, salts d’aigua, vegetació exuberant… El recorregut es farà per diferents espais:

· El mirador del laberint i el bosquet
· Les places de la Gerra i de la Gruta
· El llac
· El laberint
· L’estany
· El passeig de les Esfinxs i la plaça de la Torre
· El roserar
· La pineda i la plataneda

TRAM és una empresa de transport públic que gestiona les dues xarxes actuals de tramvies a la regió metropolitana de Barcelona. El tramvia de Barcelona és un Citadis Alstom sèrie 302, té una llargada de 32 metres i pot transportar fins a 218 persones, de les quals 64 poden viatjar assegudes. Es visitaran les cotxeres, que disposen d’una zona de manteniment, reparació i neteja dels tramvies; el centre de control, on es fa el seguiment de les operacions per garantir la qualitat i la seguretat del servei, i un tramvia.

Itinerari guiat per l’actual Passeig del Canal per conèixer la història d’aquesta infraestructura: origen, construcció, usos agrícoles, industrials i urbans,… d’una canalització que va suposar la transformació econòmica del marge esquerra del riu Llobregat.

El celler ocupa la planta baixa de la casa de can Bruguera, una casa de senyors reformada a finals del segle xix i que ocupa l’antic emplaçament dels terrenys del mas Dilmer, que ja està documentat al segle xiv. El celler té dos grans àmbits: un espai d’entrada, amb diferents elements relacionats amb l’elaboració del vi (premses, tines, eines, portadores, etc.), i un espai lateral, on reposen una vintena de grans bótes de roure. El celler està format per diferents espais amb volta catalana de maó i arcs a plec de llibre.

Al final de la Rambla del Carmel, es va construir aquest pas vertical per a vianants que salvava el relleu accidentat propi del barri del Carmel i millorava la comunicació entre barris. Amb una alçada màxima de 24,88 metres i un diàmetre de 19,35 metres, la construcció fa de mur de contenció de la Rambla, al mateix temps que una rampa interior de formigó armat connecta els dos punts de desnivell i fa de trava estructural del mateix edifici.

Església d’una sola nau, amb capelles, transsepte i coberta a dos vessants, on destaquen l’altar sacramental, la casa rectoral (al carrer de l’Església) i la capella del Santíssim (situada darrere el presbiteri). El temple presideix la plaça de la Virreina, des d’on se n’aprecia l’alçada, i la façana traça un eix aparent de simetria en aquest espai públic. La façana de la casa rectoral juga amb l’expressivitat dels materials (maçoneria, filades de maó i pedra treballada). La capella del Santíssim, atribuïda a Antoni Gaudí, se situa en un soterrani de 5,2 m d’alçada i està formada per un absis i quatre cúpules recobertes de trencadís amb colors daurats, blaus, marrons, grocs i rogencs.

Edifici patrimonial resultant de l’agregació de finques i elements arquitectònics de diferents èpoques de la història: un tram de l’aqüeducte romà, arcs de pedra medievals, part d’una galeria renaixentista i un jardí romàntic que mostren la riquesa de l’evolució de l’edifici des de la seva construcció fins a l’actualitat. L’edifici s’ha rehabilitat recentment amb obres a la planta coberta, on s’ha previst un espai per a un hort urbà, a l’extrem sud de l’edifici, que gestionarà l’entitat. Aquest hort acull diferents tipus de plantes en funció de les estacions i els conreus roten d’ubicació d’any en any. Per decidir el tipus de conreu, s’han estudiat acuradament les condicions del clima, la insolació i l’exposició dels vents. El projecte inclou una zona no transitable a la coberta, zona de còdols situada a l’extrem nord-est de l’hort, que es converteix en el Racó de calma, un petit jardí japonès de roca i pedres integrat visualment en el conjunt de la intervenció.