L’antiga editorial Montaner i Simon es considera una de les primeres obres modernistes de la ciutat, ja que, tot i que el conjunt no recull la decoració pròpia del moviment, sí que introdueix elements de fabricació artesanal en ferro, vidre i pedra. La façana, de maó vist, combina estils clàssics (simetria) i musulmans (composició geomètrica arabesca). L’interior seguia una organització espacial sòbria i racional, adient a l’ús industrial que tenia, i s’estructurava amb pilars de fosa i il·luminació per claraboies. L’any 1987, l’Ajuntament de Barcelona va adquirir l’edifici i el va cedir a la Fundació Tàpies, que va emprendre un seguit d’obres per adaptar-lo al nou ús. La darrera intervenció arquitectònica planteja una espacialitat múltiple que s’adapta a la diversitat de pràctiques artístiques de la Fundació.

Projectat com a residència unifamiliar, és un exemple atípic d’edifici exempt, emplaçat seguint l’alineació de la cantonada. Les façanes estan plantejades de manera eclèctica i afrancesa¬da, sense excloure, però, elements de caire modernista, com el gran finestral ovalat del menjador, obert sobre la Diagonal. Arran de la instal•lació del Círculo Ecuestre a l’edifici, el 1948, s’hi va construir un cos adossat amb planta baixa i terrat, actual¬ment modificat.

Edifici d’habitatges en cantonada, construït seguint els esquemes modernistes, quan la majoria dels arquitectes ja havien abandonat aquesta estètica. Construït amb clares influències gaudinianes (finestres i coronament de l’edifici), en destaca la porta principal de l’avinguda Diagonal, coronada per una tribuna tancada per columnes esveltes, que formen una espècie de galeria al pis principal. També val la pena ressaltar el sòcol exterior de pedra (resseguint les obertures), el vestíbul (que comunica amb el pati interior d’illa) i l’escala (treballada en detall amb una decoració extraordinària).

Es visitaran i s’explicaran els vestíbuls de la Casa Sayrach i la Casa Montserrat (carrer d’Enric Granados, cantonada avinguda Diagonal).

Tot i que sovint és més conegut per les col·laboracions amb Antoni Gaudí, l’obra de Domènec Sugrañes i Gras és ben lliure de tota imitació gaudiniana. A Barcelona, en podem trobar diversos exemples, però un dels més interessants és aquest edifici d’estil noucentista que Sugrañes va construir per als marquesos de la Pobla de Claramunt, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer de Tuset. A Barcelona, és la primera casa que es construeix amb ciment armat, i en destaca l’esplèndid pati interior ovalat.

La model havia de ser un model de reforma del sistema penitenciari del moment i era un edifici on la forma mostrava la seva funció: les façanes transmetien serietat i austeritat als ciutadans i la funció s’evidenciava amb una distribució innovadora en planta de sis naus distribuïdes radialment al voltant d’un panòptic central que permetia controlar els presos des d’un punt central d’observació.

Laboratori internacional de creació nascut el 2011, situat al mateix edifici que acull l’estudi d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT i on es troba el centre de documentació i l’arxiu Enric Miralles. La Fundació disposa de més de 500 metres quadrats per allotjar exposicions que mostren l’arxiu i, en particular, la col·lecció de maquetes originals de l’arquitecte. L’entrada de l’edifici es caracteritza pel pati, amb un banc dissenyat per l’arquitecte Enric Miralles, del qual enguany es commemoren els vint anys de la seva mort.

Edifici patrimonial resultant de l’agregació de finques i elements arquitectònics de diferents èpoques de la història: un tram de l’aqüeducte romà, arcs de pedra medievals, part d’una galeria renaixentista i un jardí romàntic que mostren la riquesa de l’evolució de l’edifici des de la seva construcció fins a l’actualitat. L’edifici s’ha rehabilitat recentment amb obres a la planta coberta, on s’ha previst un espai per a un hort urbà, a l’extrem sud de l’edifici, que gestionarà l’entitat. Aquest hort acull diferents tipus de plantes en funció de les estacions i els conreus roten d’ubicació d’any en any. Per decidir el tipus de conreu, s’han estudiat acuradament les condicions del clima, la insolació i l’exposició dels vents. El projecte inclou una zona no transitable a la coberta, zona de còdols situada a l’extrem nord-est de l’hort, que es converteix en el Racó de calma, un petit jardí japonès de roca i pedres integrat visualment en el conjunt de la intervenció.

Projecte nascut de rastrejar el lloc que, tot i la geometria fragmentada de la parcel·la i la diversitat del context amb què dialoga, assoleix ser un edifici de forta presència unitària. L’escola, que representa una institució de futurs artesans i dissenyadors, es cobreix amb un material ceràmic de grans dimensions fet de manera artesanal i única per a l’edifici, la qual cosa ajuda a donar-li un caràcter singular i emblemàtic.

Anomenat «Edifici Vell», és una construcció marcada per la posició del Saló de Cent i el pati d’entrada, resultat d’adaptacions al llarg de sis-cents anys. El 1373 es construí el Saló de Cent, primera edificació explícita per acollir les reunions del Consell de Cent Jurats. Era una sala al pati de la casa de l’escrivà del Consell i fou encarregada al mestre Pere Llobet. A posteriori, l’arquitecte Arnau Bargués féu la porta per a les noves dependències al carrer de la Ciutat. Al segle XIX, es duu a terme l’aixecament d’una nova façana, encarada a la plaça de Sant Jaume.

Inaugurat sis mesos després del Gran Teatre del Liceu, hi destaquen les seves dependències de decoració modernista. A més a més del mobiliari i de l’interiorisme, el Cercle és una mostra viva de l’art dels millors artistes catalans de l’època. Té un interès particular la decoració amb murals d’Antoni Martí i l’important conjunt modernista constituït pels vitralls d’Oleguer Junyent, els elements decoratius de Josep Pascó i Alexandre de Riquer i, sobretot, els dotze plafons de Ramon Casas al saló de la Rotonda.

Aquestes dues torres de planta quadrada i 44 metres d’alçada es van concebre com la porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona i estan inspirades en el campanar de la catedral de Sant Marc de Venècia (d’aquí ve el seu nom). Fidels als principis arquitectònics del moment, es van construir amb pedra artificial i obra vista, materials poc nobles, però coherents amb la voluntat de ser enderrocades un cop acabada l’Exposició.

Equipament públic en una parcel·la triangular que presenta les façanes de l’antiga Cristalería Planell, que es va establir al carrer d’Anglesola l’any 1913. L’edifici, com a peça urbana, aprofita la parcel·la en la seva totalitat, però la forma triangular i les façanes catalogades impedeixen una ocupació completa del solar. L’edifici reparteix el programa en quatre plantes que s’enretiren de la façana patrimonial sud, i el pati cobert resultant permet compatibilitzar edificació i patrimoni, millorant les condicions de llum natural dels espais d’aulari, i alhora aporta un coixí tèrmic i acústic respecte a l’entorn.