Antic parc de bombers del Poble-sec, aixecat per a l’Exposició Internacional del 1929, i reconvertit en un nou equipament, part de la xarxa d’espais culturals Montjuïc, Muntanya dels Museus. El nou projecte suposa una rehabilitació integral per aconseguir la major transparència entre els diferents espais expositius, fent servir, majoritàriament, el vidre en el nou cos i amb noves obertures als murs interiors, emmarcant així l’estructura de maó i acer.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

Josep Lluís Sert, un dels grans artífexs del GATCPAC i gran amic de Joan Miró, va projectar un museu racionalista que emfasitzava els trets principals de l’arquitectura mediterrània (el pati, les cobertes amb ús de terrat i el control de la llum), al mateix temps que demostrava un control de les formes i les proporcions amb gran imaginació i fantasia. L’ampliació la va dur a terme Jaume Freixa, deixeble i amic de Sert, basant-se, sobretot, a aconseguir una circulació contínua que unís els antics espais amb les noves zones del museu.

Projecte que unifica grans necessitats de seguretat d’un recinte d’alta ocupació amb el dia a dia d’un recinte escolar i l’estètica pròpia d’una arquitectura de pavellons i jardins. La intervenció modula els fluxos de circulació de vianants i de transport rodat i crea uns pavellons d’accés formats per un nucli blindat de panells d’acer, formigó i vidre envoltats de panells lleugers de fusta que aporten aïllament i impermeabilització a l’edificació. L’espai exterior s’organitza a partir de murs de contenció de gabions que zigzaguegen i delimiten diferents espais i a partir de la plantació de noves espècies arbustives i el manteniment de l’arbrat preexistent.

De la mateixa època que el Palau Güell del carrer Nou de la Rambla, l’encàrrec certifica la bona entesa de Gaudí amb els senyors Güell. La construcció és de poca entitat i per tant Gaudí aprofita per experimentar amb diferents tècniques que van des de la policromia sobre ceràmica, les diverses maneres de col·locar l’obra vista o el treball en forja. De fet, és precisament la tanca realitzada en forja la que popularment dóna nom al conjunt: “el drac de Pedralbes”.

De la mateixa època que el Palau Güell del carrer Nou de la Rambla, l’encàrrec certifica la bona entesa de Gaudí amb els senyors Güell. La construcció és de poca entitat i per tant Gaudí aprofita per experimentar amb diferents tècniques que van des de la policromia sobre ceràmica, les diverses maneres de col·locar l’obra vista o el treball en forja. De fet, és precisament la tanca realitzada en forja la que popularment dóna nom al conjunt: “el drac de Pedralbes”.

Església d’una sola nau, amb capelles, transsepte i coberta a dos vessants, on destaquen l’altar sacramental, la casa rectoral (al carrer de l’Església) i la capella del Santíssim (situada darrere el presbiteri). El temple presideix la plaça de la Virreina, des d’on se n’aprecia l’alçada, i la façana traça un eix aparent de simetria en aquest espai públic. La façana de la casa rectoral juga amb l’expressivitat dels materials (maçoneria, filades de maó i pedra treballada). La capella del Santíssim, atribuïda a Antoni Gaudí, se situa en un soterrani de 5,2 m d’alçada i està formada per un absis i quatre cúpules recobertes de trencadís amb colors daurats, blaus, marrons, grocs i rogencs.

L’Escola Josep Maria Jujol integra, com a part de la zona d’esbarjo, les naus modernistes que formaven part del taller de fabricació de mecanismes de seguretat que Josep Maria Jujol va bastir per a l’industrial Pere Manyach. Es tracta d’una gran nau coberta de dents de serra, feta amb voltes amb tirants. Al costat sud, apareixen arrenglerades unes claraboies arrodonides i contrapesos de rajols, que constitueixen els elements més espectaculars de la construcció.

Rehabilitació d’una antiga nau industrial entre mitgeres del barri de Gràcia per situar-hi un equipament basat en el model FabLab (model que posa a l’abast dels ciutadans noves eines de fabricació digital i formació per al desenvolupament de prototipus i projectes personals). Concretament, el projecte incorpora uns tallers per a ús de maquinària digital, petits espais per a la gestió i la formació, i una àgora (espai obert i flexible) per fer-hi activitats de format divers. L’actuació manté el caràcter de l’espai diàfan original (definit, en gran mesura, per una estructura de fusta a la teulada) i genera nous espais funcionals i flexibles capaços d’adaptar-se a l’evolució de l’equipament. A la coberta, es rehabiliten les antigues encavallades i s’obre una nova lluerna a la teulada per fer entrar la llum a l’interior de l’edifici. A l’interior, es col·loquen uns mòduls autoportants amb estructura d’entramat de fusta construïts al taller i acoblats i revestits a l’obra (mòduls que no contacten amb la coberta i permeten la percepció de l’espai original complet).

El projecte de la seu de la Casa SEAT s’ha regit dins la volumetria existent del volum inferior (planta baixa i cinc pisos) de l’antic gratacels del Deutcshe Bank, i ha construït un nou passatge per a vianants que comunica els Jardinets de Gràcia amb l’església de Nostra Senyora de Pompeia i fa més permeable l’entorn urbà. Es tracta d’una façana estructural  (superposada als suports perimetrals existents) que forma una retícula compositiva amb grans finestrals sobre l’avinguda Diagonal, i deixa una façana posterior totalment cega sobre el passatge. Una marquesina de sis metres d’alçada que s’obre al con visual del vianant envolta tot el volum.

La Fundació Mies van der Rohe va ser creada el 1983 per l’Ajuntament de Barcelona,a més d’atendre la conservació i el coneixement del Pavelló, la Fundació impulsa el debat, la difusió i la sensibilització sobre temes d’arquitectura i urbanisme contemporanis. D’acord amb les seves finalitats, la Fundació organitza nombrosos esdeveniments i molts d’ells es duen a terme al mateix Pavelló i a l’espai de treball del carrer Provença. Aquest és un espai obert a tothom que estigui interessat en el desenvolupament i millora del territori i on es pot visitar una part de la col·lecció de maquetes; l’arxiu de 2.881 projectes d’arquitectura contemporània que inclou esbossos, plànols, fotos i vídeos; la biblioteca i documents històrics.

L’antiga editorial Montaner i Simon es considera una de les primeres obres modernistes de la ciutat, ja que, tot i que el conjunt no recull la decoració pròpia del moviment, sí que introdueix elements de fabricació artesanal en ferro, vidre i pedra. La façana, de maó vist, combina estils clàssics (simetria) i musulmans (composició geomètrica arabesca). L’interior seguia una organització espacial sòbria i racional, adient a l’ús industrial que tenia, i s’estructurava amb pilars de fosa i il·luminació per claraboies. L’any 1987, l’Ajuntament de Barcelona va adquirir l’edifici i el va cedir a la Fundació Tàpies, que va emprendre un seguit d’obres per adaptar-lo al nou ús. La darrera intervenció arquitectònica planteja una espacialitat múltiple que s’adapta a la diversitat de pràctiques artístiques de la Fundació.