Seixanta anys separen aquesta antiga fàbrica de filatures, de grans finestrals, voltes i enormes estructures metàl·liques, del lluminós habitatge actual. Un espai organitzat per volums i passadissos laberíntics a dos nivells que permeten, des de qualsevol racó, mirar tot el conjunt. Una successió de funcions que giren al voltant d’una zona cèntrica, i alhora ben comunicada, de servei. Un lloc que combina el passat i el present en harmonia.

Enmig de la quotidianitat veïnal del Farró, es troben les Mont-rogenques, dos habitatges dins d’una casa unifamiliar amb una llarga història constructiva. La casa és la rehabilitació d’una construcció amb dues etapes clarament diferenciades: la primera respon a una edificació rural del primer terç del segle XIX, la segona a una ampliació modernista de principis del segle XX. El projecte recupera les dues cases de cós originals, i alhora dona valor als espais i els elements de l’època modernista posterior: galeries, vitralls de colors, terres de mosaic hidràulic i voltes, entre d’altres.
Els habitatges es componen de diferents sales successives, sense un ús preestablert, que donen valor a l’equitat habitacional i aposten per la flexibilitat. La transició entre aquestes sales es fa a través de grans portals, que enriqueixen la circulació i esdevé més complexa i dinàmica.
Les sales centrals, que són les úniques que es comuniquen entre elles verticalment, són alhora un gran pati interior que es converteix en l’eix articulador de cada casa.
La galeria i el pati generen un coixí tèrmic i és on confereixen la resta de sales, recuperant i valorant la importància d’aquests espais vernacles oblidats.

El projecte se situa en una parcel·la típica de l’Eixample, cosa que es reflecteix en la composició de l’edifici. L’objectiu del projecte és crear una comunitat que comparteixi tant la vida quotidiana dels residents com la de treball.

La distribució en planta s’articula a través de l’escala i el pati interior, que se situen al mig de l’edificació. Això fa que a cada planta sorgeixin dos espais diferenciats, on se situen les tipologies d’habitatge flexibles per adaptar-se a cada resident. Els espais comuns se situen en planta semisoterrani, amb una part de serveis comunitaris, planta baixa i altell que serveixen per treballar, obert també a visitants, i la coberta com a espai d’oci amb vistes al temple de la Sagrada Família.

Un aspecte important de la reforma és la part de sostenibilitat i economia circular que s’ha dut a terme. S’aprofiten les estratègies passives propiciades per la tipologia de l’edifici, com la ventilació creuada, a través del pati interior, i la il·luminació natural, amb grans obertures amb protecció solar. Es redueix l’impacte de l’obra mitjançant la construcció en sec, la reducció del consum de material i la utilització de materials amb un baix impacte ambiental.

Reforma i restauració de l’habitatge en planta primera de l’edifici que Evarist Juncosa, del qual la casa rep el nom, va encarregar construir a l’arquitecte Salvador Viñals Sabaté –tot i que el disseny es pensa que va ser de l’arquitecte Melcior Viñals– al solar que va adquirir el febrer del 1898, durant el procés de construcció del Pla Cerdà.
L’edifici entre mitgeres consta de planta baixa, entresol i quatre pisos, i és d’estil modernista, prenent com a exemple el llenguatge barroquitzant de Gaudí a la Casa Calvet, al carrer de Casp. Els elements arquitectònics que destaquen més són la tribuna i els balcons, sobretot per a la decoració, la porta d’entrada, amb forma d’arc trilobulat, els vitralls policromats i el coronament, a la manera d’algunes construccions barroques catalanes.
La intervenció manté l’ús original d’habitatge i la seva distribució respectant els elements originals, després d’una restauració exhaustiva.

Edifici d’època gòtica situat al bell mig del barri de Sant Pere que conserva bona part dels elements més característics d’aquest estil a la façana, com ara el parament petri, la composició de les obertures i la tipologia de les obertures, entre d’altres.
Si bé es tracta d’un edifici molt transformat al llarg dels anys, tant pels episodis històrics de la ciutat com per les adaptacions a les necessitats de cada època, encara es conserven gran part dels elements més rellevants a l’interior i a l’exterior de l’immoble.
La intervenció arquitectònica que s’hi ha fet s’ha centrat en la restauració de les façanes, la rehabilitació de la planta baixa per a ús comercial i l’espai sota coberta per a ús residencial.

Rehabilitació d’un habitatge per adaptar-lo a l’estàndard de sostenibilitat d’una casa passiva, certificació que es basa en l’ús de solucions locals de l’arquitectura vernacular combinat amb les tecnologies actuals. El projecte, gràcies a un seguit d’obertures en parets, sostres i armaris, permet conèixer els sis principis d’una casa passiva: bona protecció solar; bon aïllament tèrmic i reducció de ponts tèrmics; ús de finestres eficients; reducció de les infiltracions d’aire, i ús de ventilació controlada amb recuperador de calor. Per tal de reduir l’impacte mediambiental de l’edifici, el sistema prioritza la utilització de materials de baix impacte mediambiental i amb una vida útil llarga, de tal manera que s’aconsegueix reduir les emissions de CO2 un 92% respecte a una rehabilitació convencional.

Masia del segle XVIII transformada en casa residencial el 1927. En aquesta reforma l’arquitecte Fossas va modificar la façana i va afegir el cos lateral, l’escala interior i la torre. A les façanes anterior i posterior s’observa el perfil ondulant típic del barroc català, i els seus esgrafiats presenten temàtiques diferents en cadascuna de les façanes i els laterals: les quatre estacions, músics famosos de l’època i instruments musicals, o personatges públics catalans.

Oasi és el nom d’un projecte arquitectònic, però prové del procés de recerca de trobar un espai verd, sostenible i amb una bona qualitat de vida en una de les ciutats més denses del país. Als inicis va ser una parròquia, i més tard una impremta i un basar. L’objectiu del projecte era transformar aquests baixos en un espai mixt, on es pogués viure i treballar, i qualificar-lo d’una alta eficiència energètica. El repte era trobar el punt de flexibilitat per plantejar un habitatge que cobrís les necessitats d’una parella jove, però considerant la possible adaptació a deu, vint o trenta anys vista. El resultat és un pulmó verd com a nucli central de l’habitatge, que treballa com a espai termoregulador i com a sala d’estar. Seguint els models mediterranis de la domus romana o els patis àrabs, la resta d’estances s’articulen al seu voltant nodrint-se de la qualitat de l’aire, la llum i la temperatura que proporciona aquest gran jardí. L’aspecte final és una casa mediterrània, amb ceràmica vidriada, fang i fusta, però amb un aire industrial –o sincer–, ja que deixa veure totes les instal·lacions i els desperfectes.

La història del recinte de La Compañía Anónima de Hiladuras Fabra y Coats (1903-2005) comença abans que es constitueixi l’empresa i, en els seus més de cent anys d’història, s’ha anat transformant per adaptar-se a cada situació. Inicialment, a la parcel·la hi havia la fàbrica de la família Alsina (1853-1887), que va ser absorbida per una empresa britànica (1893-1903) que hi va construir la nau central. Amb la constitució de la Fabra i Coats (1903-1913), es van construir un magatzem de cotó i dos edificis auxiliars per al blanqueig i tintat, i es van renovar la sala de calderes i un edifici destinat a oficines. L’any 1919, es va incorporar a l’empresa l’antiga fàbrica del Rec, per a les seccions d’acabat; l’any 1965, es va iniciar la producció de fibres sintètiques i les naus es van reorganitzar tenint en compte els nous usos (magatzem de fil, taller de fibres sintètiques, cabdellat i plegat, condicionament i control de qualitat). Finalment, als anys vuitanta, la fàbrica es va quedar únicament els processos relacionats amb el tenyit, els acabats i el condicionament del fil. Actualment, les naus s’han transformat als usos actuals que necessita la ciutat, un pas més en l’evolució arquitectònica del recinte.

En aquesta edició del festival 48h Open House BCN 2023, es poden visitar els edificis següents:

– LOCAL DELS AMICS DE LA FABRA I COATS
– ESPAI VERTICAL (COLLA CASTELLERA JOVE DE BARCELONA)
– CAN FONTANET (CENTRE D’INTERPRETACIÓ DELS TRES TOMBS)
– FÀBRICA DE CREACIÓ
– CENTRE D’ART CONTEMPORANI DE BARCELONA

L’antiga fàbrica de filatures de cotó Can Batlló (1870) es va pensar seguint el model de les colònies industrials (amb obradors i residència de treballadors) i ocupava quatre illes de l’Eixample de Cerdà. La fàbrica va estar tancada des de l’any 1889 fins al 1908, quan el recinte va ser adquirit per la Diputació de Barcelona per crear-hi un centre d’ensenyament industrial (l’actual Escola Industrial de Barcelona).

Al recinte s’hi poden distingir dues etapes arquitectòniques: la primera, etapa industrial del complex i amb edificacions dissenyades per l’arquitecte Rafael Guastavino (1868-1870), destaca constructivament per l’aparició de voltes de maó atirantades (una solució desenvolupada a partir de la tradició constructiva de la volta catalana), que aportaven una gran amplitud als espais interiors i per les quals l’arquitecte es va fer un nom internacional; la segona etapa, durant la transformació de l’antic complex industrial en centre d’ensenyament, va ser desenvolupada per Joan Rubió i Bellvé (1927-1931), i va aportar noves solucions constructives i decoratives d’estil modernista – noucentista.

En aquesta edició del festival 48h Open House BCN 2023, es poden visitar els edificis següents:

– CAPELLA I COL·LEGI MAJOR RAMON LLULL
– EDIFICI DEL RELLOTGE
– ESCOLA DEL TREBALL
– PARANIMF
– PLACETA DE LES FILADORES – EXPOSICIÓ LA INDUSTRIAL + AGENDA 2030
– XEMENEIA

Edifici construït a la banda nord-oriental del recinte de l’Escola Industrial, coincidint amb la redacció del pla de sistematització de l’antiga fàbrica com a centre d’ensenyament industrial. La gran qualitat espacial, el tractament de la llum i les solucions constructives i decoratives noucentistes el converteixen en un exemple de la segona etapa constructiva del recinte. Destaca l’edifici de la capella, amb una coberta d’arcs parabòlics i elements decoratius esgrafiats sobre una superfície de totxo de cara vista.

L’itinerari mostra l’important patrimoni a Sant Joan Despí del qui va ser durant més de vint anys el seu arquitecte municipal, JOSEP MARIA JUJOL (Tarragona 1879 – Barcelona 1949). A cada casa descobrirem l’esperit renovador de la seva arquitectura que crea i, sobretot, transforma l’espai i la matèria creant un món propi, quasi màgic. El traç enèrgic, el color intens, l’associació d’objectes inexperts i la creació de metàfores visuals fan de la seva arquitectura una sorpresa, una explosió plàstica.
CAN NEGRE (1915-1930)
TORRE DE LA CREU (1913-1916)
FAÇANA TORRE JUJOL (1932)
FAÇANA TORRE SERRA-XAUS (1921)
PORTA DEL TALLER DEL MANYÀ JOSEP OLIVER (1889 – 1966)
FAÇANA CASA ROVIRA (1926)