La proposta neix de la necessitat de crear un nou espai pedagògic exterior per a l’escola, recuperant i emfatitzant la qualitat de l’espai verd, que no hi va estar mai integrat i que es va desvirtuar al llarg del temps, per la mancança d’una mirada de conjunt.
La recerca constant de Gaudí per fusionar l’obra d’art i la natura al Park és el punt de partida de la proposta, que explora introduir aquest llenguatge artístic i natural, com són els colors terrosos naturals, les formes poligonals, les superfícies reglades i parabòliques, la fusta en el mobiliari, la vegetació mediterrània i la recreació d’elements naturals.
La primera estratègia és considerar el pati com una extensió pedagògica a través d’una gran varietat de recorreguts i mobiliari, així com d’àrees d’aprenentatge més específiques.
L’elecció de materials naturals, reutilitzables i reciclables en un futur; la implementació d’un biòtop; tot el pati és un petit jardí botànic amb vegetació autòctona de molt baix consum hídric, integrat en una gran superfície drenant.

Enmig de la quotidianitat veïnal del Farró, es troben les Mont-rogenques, dos habitatges dins d’una casa unifamiliar amb una llarga història constructiva. La casa és la rehabilitació d’una construcció amb dues etapes clarament diferenciades: la primera respon a una edificació rural del primer terç del segle XIX, la segona a una ampliació modernista de principis del segle XX. El projecte recupera les dues cases de cós originals, i alhora dona valor als espais i els elements de l’època modernista posterior: galeries, vitralls de colors, terres de mosaic hidràulic i voltes, entre d’altres.
Els habitatges es componen de diferents sales successives, sense un ús preestablert, que donen valor a l’equitat habitacional i aposten per la flexibilitat. La transició entre aquestes sales es fa a través de grans portals, que enriqueixen la circulació i esdevé més complexa i dinàmica.
Les sales centrals, que són les úniques que es comuniquen entre elles verticalment, són alhora un gran pati interior que es converteix en l’eix articulador de cada casa.
La galeria i el pati generen un coixí tèrmic i és on confereixen la resta de sales, recuperant i valorant la importància d’aquests espais vernacles oblidats.

Jujol va construir el mur de tancament de la finca i gran part de l’habitatge del porter, decorats amb elements de maó vist, ceràmica i esgrafiats. La troballa d’una mina d’aigua, que el propietari va voler explotar econòmicament, va fer aturar les obres, que preveien, també, l’edificació d’una torre a la part més alta, que no es va arribar a construir. A les galeries subterrànies de la planta embotelladora, Jujol va dissenyar diversos arcs parabòlics de maó vist amb una funció estructural.

Aquesta unitat residencial a base de blocs va ser plantejada com a alternativa a l’illa tancada, trencant l’esquema i obrint l’interior com a espai públic relacionat amb els carrers circumdants, tot i que posteriorment es va tancar. Gràcies a la poca profunditat dels habitatges i a la doble ventilació, es va aconseguir millorar molt les condicions higièniques dels habitatges, eliminant els patis interiors i dotant tots els habitatges de molt d’assolellament. L’habitatge que es visitarà s’ha reformat conservant al màxim l’esquema de distribució original en dúplex.

Església d’una sola nau, amb capelles, transsepte i coberta a dos vessants, on destaquen l’altar sacramental, la casa rectoral (al carrer de l’Església) i la capella del Santíssim (situada darrere el presbiteri). El temple presideix la plaça de la Virreina, des d’on se n’aprecia l’alçada, i la façana traça un eix aparent de simetria en aquest espai públic. La façana de la casa rectoral juga amb l’expressivitat dels materials (maçoneria, filades de maó i pedra treballada). La capella del Santíssim, atribuïda a Antoni Gaudí, se situa en un soterrani de 5,2 m d’alçada i està formada per un absis i quatre cúpules recobertes de trencadís amb colors daurats, blaus, marrons, grocs i rogencs.

L’Escola Josep Maria Jujol integra, com a part de la zona d’esbarjo, les naus modernistes que formaven part del taller de fabricació de mecanismes de seguretat que Josep Maria Jujol va bastir per a l’industrial Pere Manyach. Es tracta d’una gran nau coberta de dents de serra, feta amb voltes amb tirants. Al costat sud, apareixen arrenglerades unes claraboies arrodonides i contrapesos de rajols, que constitueixen els elements més espectaculars de la construcció.

Rehabilitació d’una antiga nau industrial entre mitgeres del barri de Gràcia per situar-hi un equipament basat en el model FabLab (model que posa a l’abast dels ciutadans noves eines de fabricació digital i formació per al desenvolupament de prototipus i projectes personals). Concretament, el projecte incorpora uns tallers per a ús de maquinària digital, petits espais per a la gestió i la formació, i una àgora (espai obert i flexible) per fer-hi activitats de format divers. L’actuació manté el caràcter de l’espai diàfan original (definit, en gran mesura, per una estructura de fusta a la teulada) i genera nous espais funcionals i flexibles capaços d’adaptar-se a l’evolució de l’equipament. A la coberta, es rehabiliten les antigues encavallades i s’obre una nova lluerna a la teulada per fer entrar la llum a l’interior de l’edifici. A l’interior, es col·loquen uns mòduls autoportants amb estructura d’entramat de fusta construïts al taller i acoblats i revestits a l’obra (mòduls que no contacten amb la coberta i permeten la percepció de l’espai original complet).

Antic habitatge unifamiliar de planta quadrada que s’organitza al voltant d’un pati centralitzat, que a l’interior es tradueix en un espai a manera de claustre desenvolupat a la primera planta amb arcades de disseny neoàrab. La decoració interior modernista confereix a l’espai un joc de llum i color espectacular. Una rehabilitació recent ha reconvertit l’edifici en alberg, tot afegint-hi un edifici de nova planta.