Kolonihaven és una tradició danesa que consisteix a llogar una parcel·la als afores de les ciutats, com a hort o jardí d’ús personal, un refugi de la ciutat on està permès construir un pavelló per a estades temporals. L’any 1994, es va demanar a tretze arquitectes de renom internacional que reinterpretessin aquestes cases-jardí. El despatx d’arquitectes EMBT va fer una reflexió al voltant del temps: els cicles de la natura (l’hort) i el temps de la família (espai refugi). El pavelló se situava al costat d’un arbre, i hi interactuava a través d’una estructura de fusta que establia un diàleg entre l’interior i l’exterior. El volum del pavelló, tres peces de diferents alçades, representava el creixement conjunt de la casa i la família al llarg del temps. El concepte de joc relligava el projecte: la planta del pavelló recollia unes traces que havia deixat la filla dels arquitectes jugant amb una cadira; les alçades variables responien a la interacció entre els diferents membres d’una família, i, finalment, l’estructura facilitava el joc entre l’arbre i la casa.

Ampliació d’un edifici, de planta rectangular i caràcter vertical, per la part sud, amb formes orgàniques i de caràcter horitzontal. El nou volum es desenvolupa en planta baixa i semisoterrani, i s’hi ubiquen les aules teòriques i l’aula magna de la universitat. La majoria de les aules s’orienten a nord (fet que porta l’arquitecte a descartar l’ortogonalitat en favor de l’ús de la línia corba), i les que estan situades a sud s’il·luminen a través de patis que aporten llum indirecta i tamisada. A més, les aules es distribueixen de manera que els alumnes mirin cap al jardí, afavorint sempre una relació interior-exterior de l’edifici amb l’entorn. El tractament exterior de l’ampliació es diferencia de l’edifici existent i adopta la plaqueta ceràmica (pitxolí) com a material d’acabat (un material tradicional que s’adapta bé al projecte), creant un contrast de forma i materials que puntualment interaccionen. L’ampliació connecta amb l’edifici existent a través d’un gran vestíbul d’accés que articula el pas entre els dos edificis. Aquest vestíbul avui s’habilita per a exposicions, activitats culturals… i pren una dimensió pública.

Casa aïllada amb jardí formada per dos volums rectangulars (un cos principal i un de secundari) de planta baixa i pis units per una galeria arrodonida a la cantonada. La façana principal de l’habitatge s’alinea a l’eix del jardí, fet que s’emfatitza amb una porta d’accés parabòlica molt ornamentada i un balcó a la planta superior, i està acabada amb un estucat llis que contrasta amb l’ornamentació de les cornises i del voltant de les finestres.

Conjunt de quatre torres d’oficines de planta lobulada, tres de les quals estan unides per la planta baixa, que recupera els conceptes del moviment modern per als gratacels de vidre i innova amb un mur cortina expressiu que es corba de manera sinuosa. El projecte és un exemple de les possibilitats de formalització de paisatges urbans des de la mateixa arquitectura (per la forma, per l’efecte mirall de la façana, que interrelaciona el conjunt amb l’entorn…). Constructivament, a l’edifici apareix una contradicció entre la pell envidriada (que aporta lleugeresa a les torres) i els ampits interiors de fàbrica d’obra (un recurs que l’arquitecte aplica en l’arquitectura domèstica).

El projecte de reforma interior d’una de les plantes d’oficines mantindrà al màxim l’esperit de la planta original (recuperarà l’estructura interior perduda de quatre oficines per planta), i s’actualitzaran les instal·lacions i els acabats tenint en compte les necessitats de les oficines del segle XXI.

Rehabilitació d’un edifici d’oficines per millorar-ne l’eficiència energètica, reduir-ne els costos de manteniment, aconseguir la certificació LEED i actualitzar-ne la imatge pública. Per aconseguir-ho, la intervenció substitueix completament les màquines de clima, actua en les façanes dels espais comuns (especialment al lobby i l’accés) i urbanitza els espais exteriors que envolten l’edifici per connectar-lo amb la ciutat (s’entén el vestíbul com un espai obert que permet que l’avinguda Diagonal travessi l’edifici fins als jardins posteriors i el converteix en una plaça pública).

Aquesta joia del gòtic català té un important valor afegit: el conjunt ha estat utilitzat per la comunitat de les clarisses des de la seva fundació i fins a l’any 1983, que es va obrir al públic. Gràcies a aquest ús ininterromput, avui ens podem atansar a la vida d’aquesta comunitat religiosa femenina tot recorrent-ne els espais més quotidians. El Museu Monestir conté nombroses obres d’art, objectes litúrgics i mobiliari que la comunitat ha anat aplegant al llarg dels segles.

La finca Güell va ser una extensa propietat de la família Güell formada per la unió de terrenys de tres masies agrícoles de les Corts i Sarrià. Eusebi Güell va ser l’artífex de la màxima esplendor del conjunt, amb un seguit d’intervencions per redistribuir els jardins, dignificar els accessos i afegir-hi noves construccions (una casa per al guarda de la propietat i unes cavallerisses). El projecte es va encarregar a Antoni Gaudí, amb qui el comte va mantenir una llarga amistat i a qui, posteriorment, encarregaria un gran nombre d’obres.
El projecte de Gaudí tenia com a objectiu convertir les diferents finques en un conjunt harmònic, aportant-hi la solemnitat que ja tenien la casa i el jardí principal. Per aconseguir-ho, va construir una tanca perimetral amb tres portes i va reorganitzar els jardins. A més, va dissenyar un badalot d’escala i diverses xemeneies al terrat de la casa (desaparegudes amb la reforma del 1924), dos umbracles i dues fonts.
Actualment, la finca Güell ha perdut la unitat a causa de les diverses transformacions urbanístiques de la zona, però encara queden diversos elements que permeten percebre la seva monumentalitat i extensió.

Projecte que unifica grans necessitats de seguretat d’un recinte d’alta ocupació amb el dia a dia d’un recinte escolar i l’estètica pròpia d’una arquitectura de pavellons i jardins. La intervenció modula els fluxos de circulació de vianants i de transport rodat i crea uns pavellons d’accés formats per un nucli blindat de panells d’acer, formigó i vidre envoltats de panells lleugers de fusta que aporten aïllament i impermeabilització a l’edificació. L’espai exterior s’organitza a partir de murs de contenció de gabions que zigzaguegen i delimiten diferents espais i a partir de la plantació de noves espècies arbustives i el manteniment de l’arbrat preexistent.

De la mateixa època que el Palau Güell del carrer Nou de la Rambla, l’encàrrec certifica la bona entesa de Gaudí amb els senyors Güell. La construcció és de poca entitat i per tant Gaudí aprofita per experimentar amb diferents tècniques que van des de la policromia sobre ceràmica, les diverses maneres de col·locar l’obra vista o el treball en forja. De fet, és precisament la tanca realitzada en forja la que popularment dóna nom al conjunt: “el drac de Pedralbes”.

L’any 1942 Josep Bartomeu i Granell va comprar part d’una finca a Pedralbes, aleshores una zona poc poblada i de difícil accés, amb una casa construïda abans del 1866 que va remodelar al seu gust: va deixar les instal·lacions vistes, va utilitzar materials senzills i tradicionals i va organitzar les peces interiors al voltant de la Sala de Música (que rebia un tractament material diferenciat de la resta de la casa). El jardí va mantenir el caràcter d’hort de Sarrià o de caseta de Sant Gervasi, però es va convertir en un jardí frondós.