Aquesta finca, que es manté pràcticament intacta de quan Sant Gervasi de Cassoles era un nucli de cases unifamiliars envoltades de jardí, conserva la casa principal, una torre i el jardí originals. La casa principal té un aspecte noble, entre modernista i classicista, i una façana a jardí molt ornamentada. A l’interior, fruit de transformacions de la casa al llarg dels anys, s’hi poden veure diferents salons i espais propis d’un palau de luxe (un vestíbul central presidit per una escalinata, un menjador de gala i l’anomenada sala goyesca, decorats amb pintures, un saló d’estil borbònic, una sala de ball, una sala de música…). A la torre, d’estil classicista, hi destaca un gran repertori d’elements clàssics en els acabats de la façana. El jardí actual, recuperat darrerament, manté l’esperit del projecte original del paisatgista Jean Claude Nicolas Forestier tot respectant els canvis que va fer-hi Joan Mirambell.

Residència d’estiueig situada al barri de Sant Gervasi de Cassoles i construïda per Antonio Tosquella quan va tornar de fer les Amèriques. Es tracta d’una casa de dues plantes on destaquen les façanes (amb un estil eclèctic que combina les línies curvilínies d’estètica modernista i els arcs de ferradura propis d’un estil neoàrab i d’estils historicistes) i la decoració interior (riquesa ornamental a les portes, vidrieres interiors, pintures, paviments…). Constructivament, l’arquitecte va emprar tècniques i materials de la tradició catalana. Desocupada des de l’any 2012, les entitats del barri van lluitar perquè l’adquirís l’Ajuntament, fet que va tenir lloc l’any 2021; actualment està a l’espera d’un projecte per fer-hi equipament públic.

Projecte que ocupa dos edificis de caire molt diferent situats en una parcel·la triangular (resultat de la construcció de la Ronda de Dalt). El primer edifici és una torre noucentista construïda com a residència d’estiueig: un volum aïllat amb la façana principal orientada a migdia, de composició simètrica, dues plantes nobles, una planta sota coberta i una planta soterrani. El projecte de reforma l’adapta a les necessitats del nou ús (serveis centrals d’una universitat) mantenint el caràcter i la configuració bàsica dels seus espais més representatius, la volumetria i la imatge exterior. La intervenció se centra a millorar la comunicació vertical entre les plantes i a adequar la resta d’espais als nous requeriments funcionals i tècnics. El segon edifici és un volum de nova construcció pensat per acollir els usos administratius de la universitat. El projecte opta per no esgotar el gàlib permès pel planejament i proposa un volum horitzontal parcialment soterrat que no entra en competència amb la torre (construeix quatre plantes i només una és visible des de l’exterior).

Aquest habitatge del notari del Dr. Andreu és un exemple de la transformació d’usos que han patit les residències senyorials de l’avinguda del Tibidabo (avui convertides en consolats, oficines, clíniques…). Es tracta d’una torre unifamiliar aïllada originalment de planta baixa, pis i golfes (avui dos pisos i golfes) i envoltada de jardí. De la torre, d’estil noucentista amb influència francesa, destacava la solució de l’accés principal porxat, situat en un lateral de l’edifici, fet que provocava un recorregut per davant de la façana principal fins al garatge.

Una troballa va ser el que va passar amb el dipòsit del Rei Martí, un antic dipòsit de retenció d’aigua situat a l’antiga finca de la torre i viaducte de Bellesguard, obra d’Antoni Gaudí. Un dipòsit soterrat de més de 600 m2 i datat a la fi del segle xix que havia quedat oblidat sota un bosc de pins fins que, fa vint anys, es va redescobrir de manera accidental.
A l’interior del dipòsit, els arcs i les voltes ceràmiques mantenen el caràcter original i l’empremta de l’aigua i la calç. Uns elements constructius que s’emfasitzen amb la il·luminació per convertir-los en els únics protagonistes.

Reforma i ampliació del centre escolar que proposa un diàleg entre un edifici històric (una vil•la de principis del segle XX) i un nou edifici pel futur (representatiu i extremament funcional) connectats per un nou porxo i un gran pati central de jocs. La proposta situa totes les aules a l’edifici nou, i els usos comuns (mediateca, sala de música i àrees d’administració), a la vil•la restaurada. La façana es forma amb planxes verticals que aporten una protecció solar òptima i eficient en el comportament tèrmic, mediambiental i de durabilitat, gràcies a un estudi de la seva posició, orientació i separació.

Aquesta casa modernista, que va encarregar el sultà Muley Afid, exiliat a Barcelona a principis del segle xx, és un edifici aïllat i envoltat de jardí, organitzat segons una complexa volumetria, amb terrasses i miradors prominents i amb una torreta amb coronament agut que domina el conjunt. Exteriorment, els paraments blancs es complementen amb l’ús del maó com a element decoratiu aplicat puntualment, al costat de les teules vidrades de color verd i els plafons esgrafiats damunt les obertures. L’any 2002 es va restaurar per tal d’acollir el Consolat de Mèxic. 

Petita residència del segle XIX, construïda per a l’astrònom Josep Comas i Solà, reconvertida en equipament. Al nou projecte se li ha reconegut, en diferents ocasions, el baix impacte ambiental i el consum energètic reduït, fet que apareix, sobretot, en la creació d’un espai intermedi amb diferent comportament climàtic a l’estiu i a l’hivern: a l’estiu, l’espai funciona com un umbracle amb un tancament de vidre obert, un espai molt ventilat i dens en vegetació, que protegeix l’edifici del sobreescalfament, a l’hivern, el tancament resta tancat per crear efecte d’hivernacle i acumular la calor a les lloses de formigó massís del nou edifici, i la vegetació es poda per permetre la màxima captació solar.

Guanyadora, l’any 1905, del Premi d’Edificis Artístics de l’Ajuntament de Barcelona, aquesta torre abastia d’aigua la Colònia del Dr. Andreu. La seva ubicació, al punt més alt de la ciutat (532 m sobre el nivell del mar), va fer que l’arquitecte optés per una solució emblemàtica (torre de 40 m d’alçada) i ornamental, descartant l’opció lògica d’un dipòsit soterrat. La torre, per tal de poder accedir més còmodament al dipòsit, amb capacitat de 100 m³, incorpora un dels primers ascensors elèctrics de l’Estat espanyol.