Reforma integral d’un habitatge de 350 m2 situat al passeig de Sant Gervasi. L’edifici forma part del grup residencial El Frare Negre i jardins Maluquer, un conjunt residencial de grans dimensions que destaca per la contundència i la monumentalitat en les façanes.
La intervenció feta a l’habitatge reestructura l’espai existent mitjançant un corredor continu i unificador al voltant del nucli d’accés.

Clau Mestra és un projecte d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús promogut per Sostre Cívic a la Floresta (Sant Cugat). L’edificació està feta sobre les antigues cases dels mestres del municipi, cedides a la cooperativa durant setanta-cinc anys per desenvolupar onze habitatges cooperatius d’entre 60 i 38 m², a més d’un espai col·lectiu, en règim d’habitatge protegit (HPO) a preu assequible.

El disseny dels nous habitatges és de Zaga arquitectura i Som Hàbitat, i les obres han anat a càrrec de La Constructiva SCCL: la primera gestora de la construcció cooperativa i sense ànim de lucre del país, i que ja ha construït edificis cooperatius com La Balma i Cirerers, a Barcelona.

La rehabilitació integral i ampliació de l’immoble ha permès accedir a tots els habitatges i incrementar-ne la superfície habitable. S’han fet servir sistemes i materials de bioconstrucció, com ara la fusta, així com també instal·lacions passives i actives altament eficients. A més, el grup de sòcies i veïnes de Clau Mestra van participar en algunes de les tasques de rehabilitació en forma d’autoconstrucció assistida. Aquest model innovador en la construcció d’habitatge cooperatiu persegueix un doble objectiu: rebaixar costos i ser una potent eina d’empoderament del grup. El resultat final és un edifici que serveix d’exemple per demostrar que un sistema de construcció permet un consum més sostenible que els mètodes convencionals.

Guanyadora, l’any 1905, del Premi d’Edificis Artístics de l’Ajuntament de Barcelona, aquesta torre abastia d’aigua la Colònia del Dr. Andreu. La seva ubicació, al punt més alt de la ciutat (532 m sobre el nivell del mar), va fer que l’arquitecte optés per una solució emblemàtica (torre de 40 m d’alçada) i ornamental, descartant l’opció lògica d’un dipòsit soterrat. La torre, per tal de poder accedir més còmodament al dipòsit, amb capacitat de 100 m³, incorpora un dels primers ascensors elèctrics de l’Estat espanyol.