El Tibidabo forma part de la serra de Collserola, que delimita la ciutat i la separa de la comarca del Vallès. La idea d’aquesta “muralla” natural que tanca i protegeix la ciutat va suggerir la disposició de l’esglèsia inferior, amb torres i merlets, resolta amb les formes massisses de l’estil romànic, com a basament al damunt del qual es dreça el temple superior, de verticals línies gòtiques. Els terrenys van ser adquirits per un grup de ciutadans i cedits al fundador de l’ordre dels salesians, sant Joan Bosco, amb motiu de la seva visita a Barcelona el 1886. Des de la base de l’estàtua del Sagrat Cor, es divisa part de l’àrea metropolitana de Barcelona.

L’Olor de most és un recorregut pels punts indispensables de la malvasia a Sitges. I és que la malvasia de Sitges era la joia de la corona del sector vitivinícola sitgetà̀, que estructurava tot un seguit d’oficis i realitats que han quedat amagats en diferents punts que resseguirem pels carrers i els indrets de Sitges. Es tracta d’un itinerari que deixa al descobert tots els punts imprescindibles per entendre el vi i la malvasia a Sitges: cellers desapareguts, la zona d’embarcament de les exportacions i altres sorpreses. La ruta s’acaba al Centre d’Interpretació de la Malvasia – Corral de la Vila.

Torre unifamiliar situada en un passatge projectat de manera unitària com un conjunt de casetes de tipus anglès, amb habitatges de planta baixa i una planta pis i jardins espaiosos. Tot i la desaparició d’algunes de les antigues mansions, la transformació d’altres i la presència d’edificis contemporanis, el passatge conserva l’atmosfera original i és un testimoni del que havia de ser el Pla Cerdà.

Es tracta d’una torre de tres pisos d’alçària, construïda per a la família Amat, amb un jardí que reprodueix una plaça italiana típica: una part central amb llambordes, taules i cadires, i una zona de vegetació. Entre aquesta vegetació, s’hi pot veure un pebrer rosa, un dels arbres més antics i més alts de la ciutat. Actualment, a l’edifici hi ha l’Istituto Italiano di Cultura, que, entre d’altres, disposa d’una biblioteca amb un fons de 19.000 volums en llengua italiana.

Al carrer preferit pels americanos, nom que rebien els sitgetans que durant el segle xix van marxar a les Amèriques a fer fortuna, per erigir les seves grans cases, una de les maneres que tenien de mostrar la seva posició social, trobem Villa Avelina, originàriament un edifici unifamiliar dissenyat seguint un estil gòtic francès, amb una torre-mirador i detalls ornamentals de gran qualitat. A finals del segle xx, l’edifici, que ja havia perdut part del seu magnífic jardí, es va reconvertir en un hotel, que conserva gran part de la seva bellesa i patrimoni original.

En plena expansió de l’Eixample, els germans Masriera, provinents d’una família d’artistes i industrials molt influents, van encarregar la construcció d’un taller de creació: un temple historicista de tipologia pròstil hexàstil (amb sis columnes a la façana principal) que, emmarcat en el moviment cultural de la Renaixença, esdevindria un referent artístic important a la ciutat. Posteriorment, el temple taller es va reconvertir en obrador de joieria (1900) i en teatre (1933). Totes les modificacions en van preservar la façana neoclàssica, amb l’escalinata, la columnata de capitells corintis, la cornisa i el frontó, així com el jardí d’accés del carrer de Bailèn. Actualment, gràcies a la lluita veïnal, aquest edifici singular (per estil i per la relació que manté amb l’entorn) es convertirà en un nou equipament de barri.

Equipament a cavall entre els estils modernista i noucentista. Les torres cilíndriques amb cobertes punxegudes són una clara influència de Puig i Cadafalch, de qui l’arquitecte Antoni de Falguera va ser deixeble i col·laborador. En destaca, sobretot, l’espai interior anomenat la peixera, a partir del qual s’organitzen les aules i els passadissos. Aquesta espècie de celobert de 130 metres quadrats queda tancat amb una claraboia envitrallada i ofereix un espai polivalent per a concerts, presentacions i diferents esdeveniments.

Un fanal modernista de ferro forjat i vidres emplomats de colors, penjat a la façana, assenyala l’accés a aquest edifici, que, originàriament, va ser construït com a edifici d’habitatges. El desig del propietari de fundar una biblioteca pública va fer que quan va morir es comencés un procés de transformacions de l’edifici per adequar-lo al nou ús. L’arquitecte i els artesans que van participar en aquest projecte van donar a la biblioteca un accés independent des del carrer, amb una escala de marbre de tres trams, i hi van introduir materials nobles per donar qualitat pública als antics espais privats de l’habitatge. Enguany, la biblioteca pública, convertida en centre de recerca especialitzat en moviments socials contemporanis i producció bibliogràfica dels segles XIX i inicis del XX, celebra els 125 anys de la seva inauguració.

La model havia de ser un model de reforma del sistema penitenciari del moment i era un edifici on la forma mostrava la seva funció: les façanes transmetien serietat i austeritat als ciutadans i la funció s’evidenciava amb una distribució innovadora en planta de sis naus distribuïdes radialment al voltant d’un panòptic central que permetia controlar els presos des d’un punt central d’observació.

Aquestes dues torres de planta quadrada i 44 metres d’alçada es van concebre com la porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona i estan inspirades en el campanar de la catedral de Sant Marc de Venècia (d’aquí ve el seu nom). Fidels als principis arquitectònics del moment, es van construir amb pedra artificial i obra vista, materials poc nobles, però coherents amb la voluntat de ser enderrocades un cop acabada l’Exposició.