Cebrià Camprubí, famós roserista, va demanar a Josep Maria Jujol que li construís aquesta casa a la finca agrícola dedicada al conreu de roses i plantes de la família.
L’edifici està format per diferents volums rectangulars interconnectats i a diferents altures, a excepció del cos circular de l’escala, adossada a la torre mirador. La decoració exterior està formada per esgrafiats que remeten a sants i deesses relacionades amb l’agricultura, un pagès feinejant, els ocells característics de l’arquitecte i la referència constant a la professió del seu propietari: el cultiu de les roses. La façana, pintada de color rosa suau, també reforça aquesta idea.
A part de l’esgrafiat, altres tècniques que va fer servir Jujol a l’hora de construir l’edifici són el trencadís i la forja.

Conjunt patrimonial que explica la història de la ciutat per intentar establir i consolidar un sistema públic d’abastiment d’aigua al segle XX: des de l’actual barri de la Trinitat Vella s’impulsava l’aigua fins al dipòsit situat a la Trinitat Nova, on es clorava i des d’on es conduïa al nucli antic de la ciutat. Avui, ambdós edificis tornen a estar connectats pel túnel que els unia sota l’avinguda Meridiana, fet que permet, finalment, mostrar el conjunt complet.

Conjunt patrimonial que explica la història de la ciutat per intentar establir i consolidar un sistema públic d’abastiment d’aigua al segle XX: des de l’actual barri de la Trinitat Vella s’impulsava l’aigua fins al dipòsit situat a la Trinitat Nova, on es clorava i des d’on es conduïa al nucli antic de la ciutat. Avui, ambdós edificis tornen a estar connectats pel túnel que els unia sota l’avinguda Meridiana, fet que permet, finalment, mostrar el conjunt complet.

Situada a la cantonada de l’illa de la discòrdia, es troba una de les obres modernistes més interessants de Lluís Domènech i Montaner. La Casa Lleó Morera va ser encarregada per Francesca Morera i Ortiz el 1902 a l’arquitecte perquè fes la reforma de la llavors anomenada Casa Rocamora, construïda el 1864.
Amb la reforma, es va construir la façana, s’hi van col·locar tres tribunes i balcons de pedra i es van fer obres destacades a l’interior, que guarda un dels conjunts modernistes més ben conservats: vitralls, mosaics, ceràmica, escultura, fusta, marbre, esgrafiat, etc.
Per la Casa Lleó i Morera, Lluís Domènech i Montaner va dirigir més de quaranta artesans. A l’interior es troben mosaics de Lluís Bru, relleus i detalls de fusteria de Gaspar Homar, elements escultòrics l’Eusebi Arnau i interessants vidrieres policromades, entre d’altres.
L’edifici ha anat passant per diferents mans i ha patit alguna reforma. El 1943, s’hi va fer una reforma que va malmetre la planta baixa i el templet que corona la cantonada, que es va poder recuperar. Posteriorment, es va desenvolupar un pla de reforma i recuperació arquitectònica per deixar-nos l’edifici que actualment podem admirar.

Edifici modernista construït com a seu de l’Orfeó Català, amb la voluntat que recollís el sentiment catalanista de la burgesia de finals del segle XIX. Lluís Domènech i Montaner, amb cinquanta-quatre anys, en la plenitud de la seva carrera professional, diputat a les Corts i catalanista declarat, era la persona més adequada per tirar-lo endavant.

Tot i que l’emplaçament no permet lluir l’arquitectura, es projecta un conjunt on arquitectura i arts aplicades formen un tot. Arquitectònicament, entre altres característiques, el projecte busca la transparència i la continuïtat entre els espais interiors i exterior en les zones d’accés. El treball conjunt amb les arts aplicades demostra el domini del detall de l’arquitecte, que pensa un edifici on l’ornament va d’allò més realista (en planta baixa) fins a un caràcter més abstracte (a l’últim pis). L’any 1908, el Palau va ser declarat millor edifici de l’any per l’Ajuntament de Barcelona.

La intervenció d’Òscar Tusquets i Carles Díaz (1981-1990) soluciona la falta de perspectiva que tenia l’edifici. En una primera fase, es va actuar sobre el solar de l’antiga església, on es va construir un volum de serveis, es va obrir una petita plaça i es va crear un nou accés al Palau. En una segona fase, es va traslladar l’església a un nou solar, es va ampliar el carrer i es va aportar una nova perspectiva de l’edifici.

Construït per ser el cafè-restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, és l’únic edifici que es conserva del recinte de la Ciutadella i es considera una icona de les ambicions de l’esdeveniment. L’edifici, de planta rectangular i quatre torres, pertany als inicis del modernisme català, quan s’estava definint un estil nacional artístic, amb trets característics com la construcció de maó vist i l’ús del ferro forjat i la ceràmica per a la decoració.

Pel seu caràcter medieval, va rebre el nom d’una obra de teatre satíric de Serafí Pitarra que en aquella època s’estava representant amb gran èxit a Barcelona. Durant els anys posteriors a l’Exposició, va anar canviant d’ús, majoritàriament museístic; actualment, és una de les quatre seus del Museu de Ciències Naturals i està tancat al públic.

Després d’acollir durant un segle les instal·lacions de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, arran del trasllat de l’activitat sanitària al nou centre, el 2009, un ambiciós procés de rehabilitació ha permès recuperar el valor patrimonial i artístic del Recinte Modernista de Sant Pau, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, qui en una primera etapa va inaugurar nou pavellons, entre els quals hi havia el d’Administració, amb una gran riquesa ornamental de pedra, ferro i ceràmica. En una segona etapa, a càrrec del seu fill i també arquitecte Pere Domènech i Roure, s’hi va introduir un estil eclèctic d’elements de disseny més simples (convent, farmàcia, cuina, església, casa de convalescència).

La restauració dels pavellons modernistes, declarats patrimoni de la humanitat per la Unesco l’any 1997, també ha permès desenvolupar un programa cultural que té com a objectiu principal reivindicar aquest tresor del modernisme europeu. La figura de Lluís Domènech i Montaner i la seva aportació al moviment modernista, així com el valor patrimonial i institucional de Sant Pau i la seva aportació a la medicina, en són les peces clau. 

A més, la recuperació del conjunt modernista ha convertit part del Pavelló d’Administració en un centre de reunions i esdeveniments. Amb capacitat per a més de sis-centes persones, els espais del Pavelló d’Administració són un emplaçament emblemàtic de la ciutat. 

El Pavelló de l’Administració també acull l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un dels fons documentals hospitalaris més importants que es conserven en l’actualitat, el qual abasta obres i documents històrics des del segle XV fins al XX.

L’Escola es va crear segons el Decret del 4 de desembre del 1953 i va iniciar l’activitat el curs acadèmic 1954-1955, funcionant com a Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS). L’edifici que des de llavors ocupa l’Escola Universitària d’Infermeria de Sant Pau va ser l’antic allotjament de les monges que treballaven al centre hospitalari. L’any 1977, va tenir lloc la integració dels estudis d’Infermeria a la Universitat, així que l’Escola es va transformar en l’Escola Universitària d’Infermeria, adscrita a la UAB.

És una antiga residència construïda aprofitant una torre de defensa del segle XI. L’aspecte actual el pren bàsicament durant el segle XVIII, amb un cos de planta irregular, aprofitant antics fonaments. Durant dos segles, va ser residència de la família Sagarra (de l’escriptor Josep Maria de Sagarra), que a inicis del segle XX en va modificar profundament l’estructura i va fer servir el maó vist en arcades neogòtiques, i es disposa perpendicularment a la façana antiga. La restauració (1982) és respectuosa amb els murs originals i no es planteja arqueològicament (escala, muntatge museogràfic…). Actualment, és un museu local pluridisciplinari que té l’objectiu de protegir, conservar, estudiar i difondre el patrimoni cultural i natural del territori, tot col·laborant amb les entitats públiques i privades de la ciutat.

Edifici modernista, anomenat també casa Jaume Botey, format per una gran casa i jardí. La casa la va reformar el 2001 l’estudi Soldevila, Soldevila, Soldevila arquitectes, per acollir les oficines i els espais de BSA (Badalona Serveis Assistencials). El 2021 s’inaugura la reforma del jardí, obra de l’estudi d’arquitectura i paisatge Isabel Bennasar, que és una proposta d’ordenació del jardí que també facilita l’ampliació de l’accés a les urgències de l’Hospital Municipal. Amb aquest nou projecte, l’edifici guanya un espai públic de qualitat que, alhora, permet admirar la seva façana asimètrica i coronament emmerletat.

Aquests edificis bessons de planta baixa i dos pisos són en l’actualitat un exemple de la diversitat d’usos que es poden donar en certs edificis patrimonials. La casa Planas, la que està més a prop de la cantonada, es va reformar l’any 1952 per convertir-se en tres habitatges diferents, modificant totalment la distribució i perdent els elements decoratius originals. Pel que fa a la casa Catasús, actualment Hotel Romàntic, tot i ser un edifici turístic, conserva la distribució de casa unifamiliar, el jardí i part important de la decoració.

Construït per substituir el mercat de pagès que s’organitzava al voltant del castell, originàriament, i fins que se li va adherir el mercat del peix, era un edifici aïllat, d’una sola nau i amb coberta a dos vessants. Seguint la tendència constructiva que, sorgida d’Europa, estava arrelant amb força a la Catalunya de finals del segle xix, Gaietà Buigas va dissenyar una gran estructura de ferro, substituint la pedra i la fusta, amb l’objectiu de crear un espai diàfan amb grans finestres que permetessin la màxima entrada de llum i una bona circulació de l’aire. La utilització de menys quantitat de materials servia per impedir l’absorció de les olors i millorar la higiene. Quan celebrava el centenari, va tancar com a mercat i va passar a tenir diversos usos culturals, fins que l’any 2010 va convertir-se en seu de la Casa Bacardí. A mitjan 2021, el projecte s’ha acabat i el mercat torna a buscar quin és el seu millor ús.