Cebrià Camprubí, famós roserista, va demanar a Josep Maria Jujol que li construís aquesta casa a la finca agrícola de Cornellà de Llobregat dedicada al conreu de roses i plantes de la família.
L’edifici està format per diferents volums rectangulars interconnectats i a diferents altures, a excepció del cos circular de l’escala, adossada a la torre mirador. La decoració exterior està formada per esgrafiats que remeten a sants i deesses relacionades amb l’agricultura, un pagès feinejant, els ocells característics de l’arquitecte i la referència constant a la professió del seu propietari: el cultiu de les roses. La façana, pintada de color rosa suau, també reforça aquesta idea.
A part de l’esgrafiat, altres tècniques que va fer servir Jujol a l’hora de construir l’edifici són el trencadís i la forja.

Conjunt patrimonial que explica la història de la ciutat per intentar establir i consolidar un sistema públic d’abastiment d’aigua al segle XX: des de l’actual barri de la Trinitat Vella s’impulsava l’aigua fins al dipòsit situat a la Trinitat Nova, on es clorava i des d’on es conduïa al nucli antic de la ciutat. Avui, ambdós edificis tornen a estar connectats pel túnel que els unia sota l’avinguda Meridiana, fet que permet, finalment, mostrar el conjunt complet.

Conjunt patrimonial que explica la història de la ciutat per intentar establir i consolidar un sistema públic d’abastiment d’aigua al segle XX: des de l’actual barri de la Trinitat Vella s’impulsava l’aigua fins al dipòsit situat a la Trinitat Nova, on es clorava i des d’on es conduïa al nucli antic de la ciutat. Avui, ambdós edificis tornen a estar connectats pel túnel que els unia sota l’avinguda Meridiana, fet que permet, finalment, mostrar el conjunt complet.

Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Situada a la cantonada de l’illa de la discòrdia, es troba una de les obres modernistes més interessants de Lluís Domènech i Montaner. La Casa Lleó Morera va ser encarregada per Francesca Morera i Ortiz el 1902 a l’arquitecte perquè fes la reforma de la llavors anomenada Casa Rocamora, construïda el 1864.
Amb la reforma, es va construir la façana, s’hi van col·locar tres tribunes i balcons de pedra i es van fer obres destacades a l’interior, que guarda un dels conjunts modernistes més ben conservats: vitralls, mosaics, ceràmica, escultura, fusta, marbre, esgrafiat, etc.
Per la Casa Lleó i Morera, Lluís Domènech i Montaner va dirigir més de quaranta artesans. A l’interior es troben mosaics de Lluís Bru, relleus i detalls de fusteria de Gaspar Homar, elements escultòrics l’Eusebi Arnau i interessants vidrieres policromades, entre d’altres.
L’edifici ha anat passant per diferents mans i ha patit alguna reforma. El 1943, s’hi va fer una reforma que va malmetre la planta baixa i el templet que corona la cantonada, que es va poder recuperar. Posteriorment, es va desenvolupar un pla de reforma i recuperació arquitectònica per deixar-nos l’edifici que actualment podem admirar.

Reforma i restauració de l’habitatge en planta primera de l’edifici que Evarist Juncosa, del qual la casa rep el nom, va encarregar construir a l’arquitecte Salvador Viñals Sabaté –tot i que el disseny es pensa que va ser de l’arquitecte Melcior Viñals– al solar que va adquirir el febrer del 1898, durant el procés de construcció del Pla Cerdà.
L’edifici entre mitgeres consta de planta baixa, entresol i quatre pisos, i és d’estil modernista, prenent com a exemple el llenguatge barroquitzant de Gaudí a la Casa Calvet, al carrer de Casp. Els elements arquitectònics que destaquen més són la tribuna i els balcons, sobretot per a la decoració, la porta d’entrada, amb forma d’arc trilobulat, els vitralls policromats i el coronament, a la manera d’algunes construccions barroques catalanes.
La intervenció manté l’ús original d’habitatge i la seva distribució respectant els elements originals, després d’una restauració exhaustiva.

Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Edifici modernista construït com a seu de l’Orfeó Català, amb la voluntat que recollís el sentiment catalanista de la burgesia de finals del segle XIX. Lluís Domènech i Montaner, amb cinquanta-quatre anys, en la plenitud de la seva carrera professional, diputat a les Corts i catalanista declarat, era la persona més adequada per tirar-lo endavant.

Tot i que l’emplaçament no permet lluir l’arquitectura, es projecta un conjunt on arquitectura i arts aplicades formen un tot. Arquitectònicament, entre altres característiques, el projecte busca la transparència i la continuïtat entre els espais interiors i exterior en les zones d’accés. El treball conjunt amb les arts aplicades demostra el domini del detall de l’arquitecte, que pensa un edifici on l’ornament va d’allò més realista (en planta baixa) fins a un caràcter més abstracte (a l’últim pis). L’any 1908, el Palau va ser declarat millor edifici de l’any per l’Ajuntament de Barcelona.

La intervenció d’Òscar Tusquets i Carles Díaz (1981-1990) soluciona la falta de perspectiva que tenia l’edifici. En una primera fase, es va actuar sobre el solar de l’antiga església, on es va construir un volum de serveis, es va obrir una petita plaça i es va crear un nou accés al Palau. En una segona fase, es va traslladar l’església a un nou solar, es va ampliar el carrer i es va aportar una nova perspectiva de l’edifici.

Al segle I aC, els romans van situar el temple –suposadament– d’August en el punt més alt de la llavors anomenada Bàrcino. Amb el pas del temps, es va anar enderrocant, i a l’edat mitjana, va quedar amagat dintre de diverses construccions gòtiques. No va ser fins a la reforma que va dur a terme Lluís Domènech i Montaner, entre el 1903 i el 1905, quan es va idear el pati on es troben ara situades 3 columnes de l’antic temple, recuperant la seva importància. És aquí, entre restes històriques, on se situa la seu del Centre Excursionista de Catalunya, fundat el 1876, que actualment té 4.000 socis i sòcies, i on es conserven espais magnífics de l’edifici original.

Construït per ser el cafè-restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, és l’únic edifici que es conserva del recinte de la Ciutadella i es considera una icona de les ambicions de l’esdeveniment. L’edifici, de planta rectangular i quatre torres, pertany als inicis del modernisme català, quan s’estava definint un estil nacional artístic, amb trets característics com la construcció de maó vist i l’ús del ferro forjat i la ceràmica per a la decoració.

Pel seu caràcter medieval, va rebre el nom d’una obra de teatre satíric de Serafí Pitarra que en aquella època s’estava representant amb gran èxit a Barcelona. Durant els anys posteriors a l’Exposició, va anar canviant d’ús, majoritàriament museístic; actualment, és una de les quatre seus científiques del Museu de Ciències Naturals que custodia les col·leccions de zoologia i les de geologia. Centralitza l’activitat de recerca científica i gestió dels fons de les col·leccions, així com els serveis necessaris per preservar, documentar i estudiar aquest ric patrimoni. També acull una biblioteca especialitzada en aquestes disciplines científiques. L’accés al centre està tancat al públic en general, excepte l’accés a la consulta científica de les col·leccions.

Masia del segle XVIII transformada en casa residencial el 1927. En aquesta reforma l’arquitecte Fossas va modificar la façana i va afegir el cos lateral, l’escala interior i la torre. A les façanes anterior i posterior s’observa el perfil ondulant típic del barroc català, i els seus esgrafiats presenten temàtiques diferents en cadascuna de les façanes i els laterals: les quatre estacions, músics famosos de l’època i instruments musicals, o personatges públics catalans.

Després d’acollir durant un segle les instal·lacions de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, arran del trasllat de l’activitat sanitària al nou centre, el 2009, un ambiciós procés de rehabilitació ha permès recuperar el valor patrimonial i artístic del Recinte Modernista de Sant Pau, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, qui en una primera etapa va inaugurar nou pavellons, entre els quals hi havia el d’Administració, amb una gran riquesa ornamental de pedra, ferro i ceràmica. En una segona etapa, a càrrec del seu fill i també arquitecte Pere Domènech i Roure, s’hi va introduir un estil eclèctic d’elements de disseny més simples (convent, farmàcia, cuina, església, casa de convalescència).

La restauració dels pavellons modernistes, declarats patrimoni de la humanitat per la Unesco l’any 1997, també ha permès desenvolupar un programa cultural que té com a objectiu principal reivindicar aquest tresor del modernisme europeu. La figura de Lluís Domènech i Montaner i la seva aportació al moviment modernista, així com el valor patrimonial i institucional de Sant Pau i la seva aportació a la medicina, en són les peces clau. 

A més, la recuperació del conjunt modernista ha convertit part del Pavelló d’Administració en un centre de reunions i esdeveniments. Amb capacitat per a més de sis-centes persones, els espais del Pavelló d’Administració són un emplaçament emblemàtic de la ciutat. 

El Pavelló de l’Administració també acull l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un dels fons documentals hospitalaris més importants que es conserven en l’actualitat, el qual abasta obres i documents històrics des del segle XV fins al XX.

L’Escola es va crear segons el Decret del 4 de desembre del 1953 i va iniciar l’activitat el curs acadèmic 1954-1955, funcionant com a Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS). L’edifici que des de llavors ocupa l’Escola Universitària d’Infermeria de Sant Pau va ser l’antic allotjament de les monges que treballaven al centre hospitalari. L’any 1977, va tenir lloc la integració dels estudis d’Infermeria a la Universitat, així que l’Escola es va transformar en l’Escola Universitària d’Infermeria, adscrita a la UAB.

És una antiga residència construïda aprofitant una torre de defensa del segle XI. L’aspecte actual el pren bàsicament durant el segle XVIII, amb un cos de planta irregular, aprofitant antics fonaments. Durant dos segles, va ser residència de la família Sagarra (de l’escriptor Josep Maria de Sagarra), que a inicis del segle XX en va modificar profundament l’estructura i va fer servir el maó vist en arcades neogòtiques, i es disposa perpendicularment a la façana antiga. La restauració (1982) és respectuosa amb els murs originals i no es planteja arqueològicament (escala, muntatge museogràfic…). Actualment, és un museu local pluridisciplinari que té l’objectiu de protegir, conservar, estudiar i difondre el patrimoni cultural i natural del territori, tot col·laborant amb les entitats públiques i privades de la ciutat.