Pavelló germà bessó del Pavelló Gaudí, que forma part del Recinte Torribera, de Santa Coloma de Gramenet, el qual té l’origen en una masia medieval reconstruïda al segle XVIII. A principis del segle passat, el recinte es va ampliar amb noves edificacions. Actualment, hi conviuen diferents usos, des de serveis mentals fins a serveis formatius i educatius.

L’edifici, dissenyat per Masó i Pericas, es va fer servir com a pavelló psiquiàtric, i ara conté una biblioteca, un arxiu i s’hi manté la cafeteria, que dona servei al nou campus. La rehabilitació conserva i respecta l’estil noucentista, sense intervenir en les façanes, la volumetria ni l’estructura de parets de càrrega, mantenint-ne la distribució interior original.

Aquesta ruta pretén retre homenatge a l’obra d’aquests arquitectes hospitalencs, els germans Ramon i Antoni Puig i Gairalt, autors d’una part de la trama urbana de la nostra ciutat, així com d’una nombrosa producció d’habitatges, equipaments municipals i infraestructures que avui dia passen desapercebudes. L’itinerari a peu aplegarà part del barri del Centre, on, principalment Ramon Puig Gairalt (1886-1937), arquitecte municipal entre el 1912 i el 1937, va projectar nombrosos edificis de diversa tipologia i estil, coincidint en un context d’arribada massiva d’immigrants a la metròpolis barcelonina i els voltants. D’esperit noucentista, tant ideològicament com culturalment, la seva producció va ser sempre d’un classicisme mediterrani, evolucionant cap a una depuració d’estil amb l’eclosió del racionalisme i el moviment del GATCPAC, fet que faria canviar radicalment la composició de les seves obres. L’ús d’aquestes edificacions, però, oscil·laria entre la burgesia dominant del moment, amb torres, fàbriques i xalets, i les classes treballadores, amb passadissos, corralons i ateneus.

Aquesta és la millor opció per conèixer el recinte més important de l’arquitectura noucentista a la regió metropolitana de Barcelona. L’itinerari ens passejarà pels diferents pavellons, tenint una cura especial en la rehabilitació d’acabats i detalls originals de cada edifici, i descobrint els secrets de tot el recinte de Torribera, una manera de destacar les particularitats d’una manera de fer arquitectura.

L’antic pavelló-convent allotjava la residència conventual de les monges que administraven el centre psiquiàtric, i s’uneix amb un pont que forma una porxada a l’accés principal a la capella del recinte Torribera. Aquest edifici de llenguatge formal i ornamental noucentista forma part del conjunt de pavellons guanyador del concurs per a la clínica mental, l’any 1917. L’edificació consta de capella amb torre i pavelló de serveis general, connectats per un cos obert a la planta baixa que fa de pont. Les façanes són murs de pedra arrebossats i pintats sobre sòcols de pedra natural rústica. A les obertures predominen les finestres d’arc de mig punt amb fusteria i elements ornamentals. El cos central que connecta la capella i el pavelló fa les funcions de punt amb tres grans obertures: un gran arc central que permet el pas de vehicles i dos de laterals per als vianants. La torre campanar de la capella està coronada per un pinacle de base octogonal.

El Sitges actual es deu, en part, als primers poblats ibers i a l’esplendor de l’època romana, quan es va convertir en el port de Subur, la principal sortida al Mediterrani dels productes del Penedès, com ara vi i cereals, així com un poble que rebia influència de la resta del món. Però va ser durant l’època medieval quan Sitges va viure uns segles de gran desenvolupament econòmic, social i urbanístic, iniciant-se el tramat de carrers que avui formen el nucli antic del poble. L’església, el castell, el mercat, l’hospital i la muralla són alguns dels edificis que, modificats, ampliats, reformats i amb canvi d’ús, encara podem visitar i que ens donen una idea de com era aquell Sitges de fa mil anys.

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa per viure amb la seva família, tot i que, per fer-ho, va fer servir els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades que actualment es troben en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la Biblioteca Pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb el condicionament i la millora de les instal·lacions.

En aquest edifici convergeixen totes les arts: arquitectura, pintura, escultura, música, teatre, literatura i cinema. Exemple de l’estil noucentista, exteriorment destaca la interessant composició de façanes feta amb la combinació de maó vist i parament blanc, per destacar les pintures murals d’Agustí Ferrer Pino, autor que també firma les pintures del sostre del saló teatre. Cal destacar els capitells, esculpits per Jou a les obertures. Però, com tota joia, el Casino Prado també amaga un tresor poc conegut: la pinta de fusta que forma part del teler, l’única de Catalunya que encara es conserva exactament com que va ser construïda, l’any 1921. Actualment, l’edifici està vivint un procés de restauració.

El recinte Torribera té l’origen en l’antiga propietat de Torribera, una masia medieval reconstruïda al segle XVIII. El 1922, la Mancomunitat de Catalunya va comprar la finca per construir-hi una clínica mental, segons una ordenació de pavellons aïllats d’estil noucentista que, de manera simètrica, es componen creant un eix central per a vianants que s’enfila des de l’accés principal fins a la serra de Marina, assentats en un seguit de plataformes que aprofiten les feixes de conreu de l’antiga finca. És obra dels arquitectes Josep M. Pericas i Rafael Masó.

Avui en dia, el recinte acull diferents equipaments que constitueixen Santa Coloma com a ciutat universitària, com ara el Campus d’Alimentació de la Universitat de Barcelona, la UNED i el Centre Dr. Emili Mira i López – Parc de Salut Mar, a més d’Ecometròpoli i el Complex Esportiu Torribera.

En aquesta edició del festival 48H Open House BCN 2023, es poden visitar els edificis següents:

ESCOLA DE RESTAURACIÓ SANTA COLOMA
ESGLÉSIA
MASIA TORRIBERA
PAVELLÓ DEL CONVENT
PAVELLÓ VERDAGUER

L’antiga fàbrica de filatures de cotó Can Batlló (1870) es va pensar seguint el model de les colònies industrials (amb obradors i residència de treballadors) i ocupava quatre illes de l’Eixample de Cerdà. La fàbrica va estar tancada des de l’any 1889 fins al 1908, quan el recinte va ser adquirit per la Diputació de Barcelona per crear-hi un centre d’ensenyament industrial (l’actual Escola Industrial de Barcelona).

Al recinte s’hi poden distingir dues etapes arquitectòniques: la primera, etapa industrial del complex i amb edificacions dissenyades per l’arquitecte Rafael Guastavino (1868-1870), destaca constructivament per l’aparició de voltes de maó atirantades (una solució desenvolupada a partir de la tradició constructiva de la volta catalana), que aportaven una gran amplitud als espais interiors i per les quals l’arquitecte es va fer un nom internacional; la segona etapa, durant la transformació de l’antic complex industrial en centre d’ensenyament, va ser desenvolupada per Joan Rubió i Bellvé (1927-1931), i va aportar noves solucions constructives i decoratives d’estil modernista – noucentista.

En aquesta edició del festival 48h Open House BCN 2023, es poden visitar els edificis següents:

– CAPELLA I COL·LEGI MAJOR RAMON LLULL
– EDIFICI DEL RELLOTGE
– ESCOLA DEL TREBALL
– PARANIMF
– PLACETA DE LES FILADORES – EXPOSICIÓ LA INDUSTRIAL + AGENDA 2030
– XEMENEIA

Antic edifici destinat a la filatura del cotó, conegut, en el seu moment, com l’edifici Gran. Es tracta d’un volum de planta rectangular de cinc pisos d’alçada construït amb estructura de pilars de ferro colat i jàsseres de fusta que aguanten el pes d’unes voltes fetes amb maó de pla atirantades. L’edifici es va poder construir amb aquesta alçada perquè el pes de les màquines de filat ho permetia (els telers eren molt més pesats i es van situar al soterrani de l’actual edifici de l’Escola Industrial). Dins l’edifici destaquen l’espai de la Sala Noble del primer pis (amb doble alçada i coberta de volta rebaixada amb lluerna, que es va construir als anys vint del segle xx) i la biblioteca (també amb una doble alçada i una porta que conserva la fusteria original, amb els vitralls decoratius i un rètol al mateix vidre que senyalitza l’espai).

Edifici construït a la banda nord-oriental del recinte de l’Escola Industrial, coincidint amb la redacció del pla de sistematització de l’antiga fàbrica com a centre d’ensenyament industrial. La gran qualitat espacial, el tractament de la llum i les solucions constructives i decoratives noucentistes el converteixen en un exemple de la segona etapa constructiva del recinte. Destaca l’edifici de la capella, amb una coberta d’arcs parabòlics i elements decoratius esgrafiats sobre una superfície de totxo de cara vista.

Es tracta del projecte de canvi d’ús del pavelló noucentista Canigó, al recinte Torribera, dels arquitectes Masó i Pericas. L’edifici s’havia destinat principalment a l’atenció i la residència de malalts mentals, i ara se’n proposa un nou ús, com a escola de restauració. El projecte és atent als espais i els acabats originals i busca emfatitzar l’estructura de voltes i arcs de l’arquitectura noucentista. Els espais del pavelló són prou versàtils i generosos per permetre la ubicació del nou programa de manera folgada i d’acord amb els requeriments funcionals actuals. El tractament interior és molt neutre i busca l’expressió més clara i neta possible de les instal·lacions.