Ca l’Esquena Cremat és una masia del 1880 catalogada com a bé cultural d’interès local. L’edifici, de planta rectangular, planta baixa, pis i golfes i tres crugies, té la coberta a dos vessants perpendiculars a la façana principal, encarada a sud. A la façana principal, destaquen les obertures en tres eixos verticals, representats a l’interior en tres crugies paral·leles, que conserven l’estructura original. El balcó de la planta principal té unes vistes privilegiades sobre la Rambla. Al costat de ponent, s’adossa un cos de planta baixa, que es feia servir per al bestiar. Davant de la casa, s’ha preservat un petit pati, que havia estat l’hort i l’era. Els darrers anys, l’edifici, propietat de la Fundació Jaume Balmes, s’ha restaurat recuperant-ne la volumetria original, així com els esgrafiats i els colors de la façana. L’interior conserva part de les pintures murals i de sostres, els arrimadors ceràmics i alguns elements propis de la masia.

Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Situada a la cantonada de l’illa de la discòrdia, es troba una de les obres modernistes més interessants de Lluís Domènech i Montaner. La Casa Lleó Morera va ser encarregada per Francesca Morera i Ortiz el 1902 a l’arquitecte perquè fes la reforma de la llavors anomenada Casa Rocamora, construïda el 1864.
Amb la reforma, es va construir la façana, s’hi van col·locar tres tribunes i balcons de pedra i es van fer obres destacades a l’interior, que guarda un dels conjunts modernistes més ben conservats: vitralls, mosaics, ceràmica, escultura, fusta, marbre, esgrafiat, etc.
Per la Casa Lleó i Morera, Lluís Domènech i Montaner va dirigir més de quaranta artesans. A l’interior es troben mosaics de Lluís Bru, relleus i detalls de fusteria de Gaspar Homar, elements escultòrics l’Eusebi Arnau i interessants vidrieres policromades, entre d’altres.
L’edifici ha anat passant per diferents mans i ha patit alguna reforma. El 1943, s’hi va fer una reforma que va malmetre la planta baixa i el templet que corona la cantonada, que es va poder recuperar. Posteriorment, es va desenvolupar un pla de reforma i recuperació arquitectònica per deixar-nos l’edifici que actualment podem admirar.

L’Autòdrom de Terramar, si bé es troba al terme municipal de Sant Pere de Ribes, es va construir l’any 1923, en el desenvolupament del projecte de la ciutat-jardí de Terramar, de Sitges, impulsada per Francesc Armengol. Per al projecte de l’autòdrom en concret, es va comptar amb l’arquitecte Josep Maria Martino Arroyo, per a les tribunes, i amb Jaume Mestres i Fossas, per a la pista. És la quarta pista més antiga del món, té una llargada d’uns dos quilòmetres, forma ovalada i uns peralts de 90 graus o més. La manca de fons per respondre a la inversió inicial, sumada a la perillositat que provocaven els revolts tan pronunciats, van deixar ben aviat el circuit sense curses. Tot i això, als anys cinquanta encara se’n va fer alguna de motos, com a exhibició, la darrera de les quals el 1955. A partir d’aleshores, i fins als anys vuitanta, el recinte va modificar l’orientació cap a l’activitat agrícola. Des de l’any 2016 i fins ara, està en procés un projecte per reobrir l’Autòdrom i destinar-lo al món eqüestre i el món del motor d’àmbit corporatiu.

Xemeneia de 62,5 metres d’alçada, una de les més altes de Catalunya, que se situa en el punt de convergència de tres galeries que canalitzaven el vapor de les màquines i les calderes de la fàbrica de Can Batlló. És una construcció de planta amb forma de piràmide truncada octogonal (una forma que oferia menys resistència al vent) i va ser construïda amb més de 244.000 maons. L’any 1970, se’n va reformar el coronament, es va reforçar l’estructura amb set anelles de ferro que en falcaven la part més alta i es va substituir l’escala interior. Actualment, la xemeneia funciona com a pas d’instal·lacions i parallamps de l’Esquerra de l’Eixample.

Edifici projectat en una època en què la producció industrial introduïa nous sistemes de construcció, fet que l’arquitecte va aprofitar per experimentar amb tota mena d’innovacions formals i tecnològiques: introdueix un disseny de finestres corregudes que incorporen els elements resistents a la fusteria metàl•lica; utilitza, per primera vegada, la solució de forjat col•laborant per resistir càrregues de 2000 kg/m²; aplica panys de gressite a les escales i a la concepció del tester, i dissenya el mobiliari tot reivindicant la figura de l’arquitecte com a director total de l’obra.

En plena expansió de l’Eixample, els germans Masriera, provinents d’una família d’artistes i industrials molt influents, van encarregar la construcció d’un taller de creació: un temple historicista de tipologia pròstil hexàstil (amb sis columnes a la façana principal) que, emmarcat en el moviment cultural de la Renaixença, esdevindria un referent artístic important a la ciutat. Posteriorment, el temple taller es va reconvertir en obrador de joieria (1900) i en teatre (1933). Totes les modificacions en van preservar la façana neoclàssica, amb l’escalinata, la columnata de capitells corintis, la cornisa i el frontó, així com el jardí d’accés del carrer de Bailèn. Actualment, gràcies a la lluita veïnal, aquest edifici singular (per estil i per la relació que manté amb l’entorn) es convertirà en un nou equipament de barri.

La model havia de ser un model de reforma del sistema penitenciari del moment i era un edifici on la forma mostrava la seva funció: les façanes transmetien serietat i austeritat als ciutadans i la funció s’evidenciava amb una distribució innovadora en planta de sis naus distribuïdes radialment al voltant d’un panòptic central que permetia controlar els presos des d’un punt central d’observació.