L’Autòdrom de Terramar, si bé es troba al terme municipal de Sant Pere de Ribes, es va construir l’any 1923, en el desenvolupament del projecte de la ciutat-jardí de Terramar, de Sitges, impulsada per Francesc Armengol. Per al projecte de l’autòdrom en concret, es va comptar amb l’arquitecte Josep Maria Martino Arroyo, per a les tribunes, i amb Jaume Mestres i Fossas, per a la pista. És la quarta pista més antiga del món, té una llargada d’uns dos quilòmetres, forma ovalada i uns peralts de 90 graus o més. La manca de fons per respondre a la inversió inicial, sumada a la perillositat que provocaven els revolts tan pronunciats, van deixar ben aviat el circuit sense curses. Tot i això, als anys cinquanta encara se’n va fer alguna de motos, com a exhibició, la darrera de les quals el 1955. A partir d’aleshores, i fins als anys vuitanta, el recinte va modificar l’orientació cap a l’activitat agrícola. Des de l’any 2016 i fins ara, està en procés un projecte per reobrir l’Autòdrom i destinar-lo al món eqüestre i el món del motor d’àmbit corporatiu.

Aquesta finca, que es manté pràcticament intacta de quan Sant Gervasi de Cassoles era un nucli de cases unifamiliars envoltades de jardí, conserva la casa principal, una torre i el jardí originals. La casa principal té un aspecte noble, entre modernista i classicista, i una façana a jardí molt ornamentada. A l’interior, fruit de transformacions de la casa al llarg dels anys, s’hi poden veure diferents salons i espais propis d’un palau de luxe (un vestíbul central presidit per una escalinata, un menjador de gala i l’anomenada sala goyesca, decorats amb pintures, un saló d’estil borbònic, una sala de ball, una sala de música…). A la torre, d’estil classicista, hi destaca un gran repertori d’elements clàssics en els acabats de la façana. El jardí actual, recuperat darrerament, manté l’esperit del projecte original del paisatgista Jean Claude Nicolas Forestier tot respectant els canvis que va fer-hi Joan Mirambell.

Residència d’estiueig situada al barri de Sant Gervasi de Cassoles i construïda per Antonio Tosquella quan va tornar de fer les Amèriques. Es tracta d’una casa de dues plantes on destaquen les façanes (amb un estil eclèctic que combina les línies curvilínies d’estètica modernista i els arcs de ferradura propis d’un estil neoàrab i d’estils historicistes) i la decoració interior (riquesa ornamental a les portes, vidrieres interiors, pintures, paviments…). Constructivament, l’arquitecte va emprar tècniques i materials de la tradició catalana. Desocupada des de l’any 2012, les entitats del barri van lluitar perquè l’adquirís l’Ajuntament, fet que va tenir lloc l’any 2021; actualment està a l’espera d’un projecte per fer-hi equipament públic.

Xemeneia de 62,5 metres d’alçada, una de les més altes de Catalunya, que se situa en el punt de convergència de tres galeries que canalitzaven el vapor de les màquines i les calderes de la fàbrica de Can Batlló. És una construcció de planta amb forma de piràmide truncada octogonal (una forma que oferia menys resistència al vent) i va ser construïda amb més de 244.000 maons. L’any 1970, se’n va reformar el coronament, es va reforçar l’estructura amb set anelles de ferro que en falcaven la part més alta i es va substituir l’escala interior. Actualment, la xemeneia funciona com a pas d’instal·lacions i parallamps de l’Esquerra de l’Eixample.

Edifici projectat en una època en què la producció industrial introduïa nous sistemes de construcció, fet que l’arquitecte va aprofitar per experimentar amb tota mena d’innovacions formals i tecnològiques: introdueix un disseny de finestres corregudes que incorporen els elements resistents a la fusteria metàl•lica; utilitza, per primera vegada, la solució de forjat col•laborant per resistir càrregues de 2000 kg/m²; aplica panys de gressite a les escales i a la concepció del tester, i dissenya el mobiliari tot reivindicant la figura de l’arquitecte com a director total de l’obra.

En plena expansió de l’Eixample, els germans Masriera, provinents d’una família d’artistes i industrials molt influents, van encarregar la construcció d’un taller de creació: un temple historicista de tipologia pròstil hexàstil (amb sis columnes a la façana principal) que, emmarcat en el moviment cultural de la Renaixença, esdevindria un referent artístic important a la ciutat. Posteriorment, el temple taller es va reconvertir en obrador de joieria (1900) i en teatre (1933). Totes les modificacions en van preservar la façana neoclàssica, amb l’escalinata, la columnata de capitells corintis, la cornisa i el frontó, així com el jardí d’accés del carrer de Bailèn. Actualment, gràcies a la lluita veïnal, aquest edifici singular (per estil i per la relació que manté amb l’entorn) es convertirà en un nou equipament de barri.

La model havia de ser un model de reforma del sistema penitenciari del moment i era un edifici on la forma mostrava la seva funció: les façanes transmetien serietat i austeritat als ciutadans i la funció s’evidenciava amb una distribució innovadora en planta de sis naus distribuïdes radialment al voltant d’un panòptic central que permetia controlar els presos des d’un punt central d’observació.

Exemple d’arquitectura catalana dels anys cinquanta que segueix l’ideari racionalista amb un projecte de dimensions proporcionades i rigor tecnològic. Situat a l’interior d’una illa de l’Eixample, l’edifici es caracteritza per una volumetria fragmentada molt ben articulada que aconsegueix una seqüència dinàmica d’espais. A l’exterior, uns patis responen a les necessitats d’il·luminació i ventilació del programa i, alhora, mantenen la voluntat d’Ildefons Cerdà de projectar interiors d’illa verds. A l’interior, els arquitectes aprofiten les possibilitats tècniques i expressives de les estructures de formigó armat que apareixen en aquell moment, i creen un espai diàfan amb grans obertures que dota de representativitat el vestíbul de l’edifici.