Situat a l’eix verd del passeig de Sant Joan, a tocar d’un dels elements arquitectònics més celebrats i importants de Barcelona, l’Arc de Triomf, i a l’interior del teixit urbà creat per Ildefons Cerdà, podem trobar la reforma integral d’un habitatge amb data inicial de construcció l’any 1920.

L’objectiu d’aquesta reforma gira entorn de la introducció de llum natural a les sales principals, mitjançant un espai interior-exterior que es fa servir com a filtre, la galeria, element tradicional de l’arquitectura de l’Eixample, connectada a l’espai verd de l’habitatge, el pati. Aquest pati exterior persegueix la idea de crear un oasi enmig del caos de la ciutat; un lloc per evadir-se i gaudir d’un espai a l’aire lliure. Aquest espai es gaudeix des de l’accés a l’habitatge, conduint la circulació als espais de vida, amb més llum.

La nova distribució dels espais segueix el concepte open space per adaptar-se als nous estils de vida contemporanis a Barcelona. Es busca exaltar els elements preexistents amb gran valor arquitectònic, representant la tradició, com ara els paviments hidràulics existents, les motllures dels falsos sostres originals, les portes vidriades, les finestres i els porticons de fusta natural, en contrast amb la incorporació de nous elements i materials de l’actualitat, com ara l’aparició del microciment, utilitzat com a element compositiu neutre que no pren protagonisme davant dels paviments originals restaurats.

El projecte se situa en una parcel·la típica de l’Eixample, cosa que es reflecteix en la composició de l’edifici. L’objectiu del projecte és crear una comunitat que comparteixi tant la vida quotidiana dels residents com la de treball.

La distribució en planta s’articula a través de l’escala i el pati interior, que se situen al mig de l’edificació. Això fa que a cada planta sorgeixin dos espais diferenciats, on se situen les tipologies d’habitatge flexibles per adaptar-se a cada resident. Els espais comuns se situen en planta semisoterrani, amb una part de serveis comunitaris, planta baixa i altell que serveixen per treballar, obert també a visitants, i la coberta com a espai d’oci amb vistes al temple de la Sagrada Família.

Un aspecte important de la reforma és la part de sostenibilitat i economia circular que s’ha dut a terme. S’aprofiten les estratègies passives propiciades per la tipologia de l’edifici, com la ventilació creuada, a través del pati interior, i la il·luminació natural, amb grans obertures amb protecció solar. Es redueix l’impacte de l’obra mitjançant la construcció en sec, la reducció del consum de material i la utilització de materials amb un baix impacte ambiental.

Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Situada a la cantonada de l’illa de la discòrdia, es troba una de les obres modernistes més interessants de Lluís Domènech i Montaner. La Casa Lleó Morera va ser encarregada per Francesca Morera i Ortiz el 1902 a l’arquitecte perquè fes la reforma de la llavors anomenada Casa Rocamora, construïda el 1864.
Amb la reforma, es va construir la façana, s’hi van col·locar tres tribunes i balcons de pedra i es van fer obres destacades a l’interior, que guarda un dels conjunts modernistes més ben conservats: vitralls, mosaics, ceràmica, escultura, fusta, marbre, esgrafiat, etc.
Per la Casa Lleó i Morera, Lluís Domènech i Montaner va dirigir més de quaranta artesans. A l’interior es troben mosaics de Lluís Bru, relleus i detalls de fusteria de Gaspar Homar, elements escultòrics l’Eusebi Arnau i interessants vidrieres policromades, entre d’altres.
L’edifici ha anat passant per diferents mans i ha patit alguna reforma. El 1943, s’hi va fer una reforma que va malmetre la planta baixa i el templet que corona la cantonada, que es va poder recuperar. Posteriorment, es va desenvolupar un pla de reforma i recuperació arquitectònica per deixar-nos l’edifici que actualment podem admirar.

Reforma i restauració de l’habitatge en planta primera de l’edifici que Evarist Juncosa, del qual la casa rep el nom, va encarregar construir a l’arquitecte Salvador Viñals Sabaté –tot i que el disseny es pensa que va ser de l’arquitecte Melcior Viñals– al solar que va adquirir el febrer del 1898, durant el procés de construcció del Pla Cerdà.
L’edifici entre mitgeres consta de planta baixa, entresol i quatre pisos, i és d’estil modernista, prenent com a exemple el llenguatge barroquitzant de Gaudí a la Casa Calvet, al carrer de Casp. Els elements arquitectònics que destaquen més són la tribuna i els balcons, sobretot per a la decoració, la porta d’entrada, amb forma d’arc trilobulat, els vitralls policromats i el coronament, a la manera d’algunes construccions barroques catalanes.
La intervenció manté l’ús original d’habitatge i la seva distribució respectant els elements originals, després d’una restauració exhaustiva.

Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Espai d’oficines situat a l’edifici emblemàtic de la Casa Terrades, el qual, a causa de l’alineació de la Diagonal, ocupa la totalitat d’una illa irregular de l’Eixample. El conjunt està format per tres edificis independents entre si, resolts amb un llenguatge unitari. D’una banda, l’edifici es caracteritza per l’ús de diferents llenguatges en un únic edifici (es barregen estils del gòtic nòrdic i plateresc amb elements populars catalans, com l’ús de plafons de ceràmica); d’altra banda, pel coronament de les cantonades amb sis torres punxegudes que les emfasitzen.

Les oficines Casa Les Punxes, un espai de coworking i d’esdeveniments, ocupen tres plantes d’aquest edifici: a la planta baixa s’hi situa el lobby, amb una zona de treball flexible; a la segona planta, l’office (amb oficines privades i espai de coworking), i a la tercera planta, a la terrassa, hi trobem un espai de 600 m² per celebrar-hi diferents esdeveniments i sis sales de reunions ubicades a les característiques punxes de l’edifici.

Espai de treball i retail situat en una planta de mil metres quadrats al centre de Barcelona, dissenyat per acompanyar i assessorar diferents professionals del sector de l’arquitectura i l’interiorisme. El projecte s’adapta a les noves formes de treball i crea diferents espais multifuncionals, espais comuns, espais de cocreació, etc. L’eix principal del projecte és l’experiència de l’usuari i el seu benestar, tenint cura de tots els detalls, des de la il·luminació fins a la biofília (destaca un jardí vertical exterior), l’acústica (que crea espais confortables) i la sostenibilitat (present en forma de noves tecnologies i materials que vetllen per la cura del medi ambient i l’usuari). A més, s’hi incorpora la cultura mediterrània a través de la terracota, les gelosies de fusta, els tons càlids i l’ús de plantes autòctones.

Edificació aïllada, referent de palau exempt de l’Eixample dels primers anys, que va començar l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (seguint un estil eclèctic i sobri) i van acabar els arquitectes Lluís Domènech i Montaner i Antoni Maria Gallissà (espais interiors i coronament de l’edifici). Aquests darrers, seguint l’estil modernista, van introduir-hi elements ornamentals, com la ceràmica vidriada de l’exterior i els vitralls de la claraboia que il·lumina l’ampli vestíbul interior amb una escala imperial de pedra. Per fer-ho, van envoltar-se dels millors artesans de l’època: a l’edifici s’hi troben col·laboracions amb Lluís Bru (mosaics), Eusebi Arnau (escultures), Gaspar Homar (ebenisteria i teixits), Francesc Tiestos (forja) i Antoni Rigalt (vitralls).

L’any 1950, l’edifici va passar a mans de l’Administració i se’n va fer un canvi d’ús per a oficines. El 1980, s’hi va fer una restauració integral, i els anys 2014 i 2016 s’hi van fer noves actuacions de restauració i rehabilitació de la tribuna posterior, mosaics tessel·lats del paviment, claraboia de l’espai central, vitralls, façanes i tanca de forja.

Torre de 70 metres d’alçada (22 plantes) construïda durant l’alcaldia de Josep Maria de Porcioles, que va projectar una ciutat plena de gratacels. El projecte, situat en un xamfrà de l’Eixample barceloní, concentra l’edificabilitat en una cantonada i crea un sòcol de sis plantes que s’alinea amb l’edificació veïna. La torre és un volum esvelt, de planta octogonal, que arrenca de terra i, tot i l’alçada, manté un caràcter discret, gràcies a l’ús del revestiment de gres fosc i una secció variable que trenca la monotonia de la façana. Actualment, aquest edifici d’estètica brutalista manté l’ús original d’oficines per al qual va ser projectat.

Aquest edifici constitueix l’homenatge que Josep Puig i Cadafalch fa a la tipologia de palau medieval barceloní, distribuint l’espai mitjançant un pati interior amb una escala que ens condueix al pis principal. En destaquen la pedra treballada de les façanes estucades blanques, la tribuna, d’estil gòtic, la porta principal i les dues torres laterals, cobertes amb teulada a quatre vessants. L’edifici, propietat de la fundació “la Caixa” i reformat el 2012, és un espai per impulsar el diàleg i el coneixement entre tots els agents que impacten en el món social.

En plena expansió de l’Eixample, els germans Masriera, provinents d’una família d’artistes i industrials molt influents, van encarregar la construcció d’un taller de creació: un temple historicista de tipologia pròstil hexàstil (amb sis columnes a la façana principal) que, emmarcat en el moviment cultural de la Renaixença, esdevindria un referent artístic important a la ciutat. Posteriorment, el temple taller es va reconvertir en obrador de joieria (1900) i en teatre (1933). Totes les modificacions en van preservar la façana neoclàssica, amb l’escalinata, la columnata de capitells corintis, la cornisa i el frontó, així com el jardí d’accés del carrer de Bailèn. Actualment, gràcies a la lluita veïnal, aquest edifici singular (per estil i per la relació que manté amb l’entorn) es convertirà en un nou equipament de barri.

Equipament a cavall entre els estils modernista i noucentista. Les torres cilíndriques amb cobertes punxegudes són una clara influència de Puig i Cadafalch, de qui l’arquitecte Antoni de Falguera va ser deixeble i col·laborador. En destaca, sobretot, l’espai interior anomenat la peixera, a partir del qual s’organitzen les aules i els passadissos. Aquesta espècie de celobert de 130 metres quadrats queda tancat amb una claraboia envitrallada i ofereix un espai polivalent per a concerts, presentacions i diferents esdeveniments.

L’antiga editorial Montaner i Simon es considera una de les primeres obres modernistes de la ciutat, ja que, tot i que el conjunt no recull la decoració pròpia del moviment, sí que introdueix elements de fabricació artesanal en ferro, vidre i pedra. La façana, de maó vist, combina estils clàssics (simetria) i musulmans (composició geomètrica arabesca). L’interior seguia una organització espacial sòbria i racional, adient a l’ús industrial que tenia, i s’estructurava amb pilars de fosa i il·luminació per claraboies. L’any 1987, l’Ajuntament de Barcelona va adquirir l’edifici i el va cedir a la Fundació Tàpies, que va emprendre un seguit d’obres per adaptar-lo al nou ús. La darrera intervenció arquitectònica planteja una espacialitat múltiple que s’adapta a la diversitat de pràctiques artístiques de la Fundació.