Torre unifamiliar situada en un passatge projectat de manera unitària com un conjunt de casetes de tipus anglès, amb habitatges de planta baixa i una planta pis i jardins espaiosos. Tot i la desaparició d’algunes de les antigues mansions, la transformació d’altres i la presència d’edificis contemporanis, el passatge conserva l’atmosfera original i és un testimoni del que havia de ser el Pla Cerdà.

Es tracta d’una torre de tres pisos d’alçària, construïda per a la família Amat, amb un jardí que reprodueix una plaça italiana típica: una part central amb llambordes, taules i cadires, i una zona de vegetació. Entre aquesta vegetació, s’hi pot veure un pebrer rosa, un dels arbres més antics i més alts de la ciutat. Actualment, a l’edifici hi ha l’Istituto Italiano di Cultura, que, entre d’altres, disposa d’una biblioteca amb un fons de 19.000 volums en llengua italiana.

La casa de las germanes Terrades és un edifici d’aspecte medieval, conegut per les agulles còniques que coronen les sis torres: les punxes. A causa de l’alineació de la Diagonal, ocupa la totalitat d’una illa irregular de l’Eixample. El conjunt està format per tres edificis independents entre si, resolts amb un llenguatge unitari. D’una banda, l’edifici es caracteritza per l’ús de diferents llenguatges en un únic edifici (es barregen estils del gòtic nòrdic i plateresc amb elements populars catalans, com l’ús de plafons de ceràmica); d’altra banda, pel coronament de les cantonades amb sis torres punxegudes que les emfasitzen.

Espai d’oficines situat a l’edifici emblemàtic de la Casa Terrades, el qual, a causa de l’alineació de la Diagonal, ocupa la totalitat d’una illa irregular de l’Eixample. El conjunt està format per tres edificis independents entre si, resolts amb un llenguatge unitari. D’una banda, l’edifici es caracteritza per l’ús de diferents llenguatges en un únic edifici (es barregen estils del gòtic nòrdic i plateresc amb elements populars catalans, com l’ús de plafons de ceràmica); d’altra banda, pel coronament de les cantonades amb sis torres punxegudes que les emfasitzen.

Les oficines Casa Les Punxes, un espai de coworking i d’esdeveniments, ocupen tres plantes d’aquest edifici: a la planta baixa s’hi situa el lobby, amb una zona de treball flexible; a la segona planta, l’office (amb oficines privades i espai de coworking), i a la tercera planta, a la terrassa, hi trobem un espai de 600 m² per celebrar-hi diferents esdeveniments i sis sales de reunions ubicades a les característiques punxes de l’edifici.

Espai de treball situat en una planta de dues altures (aproximadament d’uns 1.000 m²) dissenyat per acompanyar i assessorar diferents professionals del sector de l’arquitectura. El projecte s’adapta a les noves maneres de treballar i crea diferents entorns de treball (espais multifuncionals, espais comuns, de cocreació…). El conjunt està pensat des de la il·luminació, la biofília (destaca un jardí vertical exterior), l’acústica (que crea espais confortables) i la sostenibilitat (present en forma de noves tecnologies i materials que vetllen per tenir cura del medi ambient). A més, s’hi incorpora la cultura mediterrània a través de paviments de terracota, una gelosia de fusta, tons càlids i l’ús de plantes autòctones.

Edificació aïllada, referent de palau exempt de l’Eixample dels primers anys, que va començar l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (seguint un estil eclèctic i sobri) i van acabar els arquitectes Lluís Domènech i Montaner i Antoni Maria Gallissà (espais interiors i coronament de l’edifici). Aquests darrers, seguint l’estil modernista, van introduir-hi elements ornamentals, com la ceràmica vidriada de l’exterior i els vitralls de la claraboia que il·lumina l’ampli vestíbul interior amb una escala imperial de pedra. Per fer-ho, van envoltar-se dels millors artesans de l’època: a l’edifici s’hi troben col·laboracions amb Lluís Bru (mosaics), Eusebi Arnau (escultures), Gaspar Homar (ebenisteria i teixits), Francesc Tiestos (forja) i Antoni Rigalt (vitralls).

L’any 1950, l’edifici va passar a mans de l’Administració i se’n va fer un canvi d’ús per a oficines. El 1980, s’hi va fer una restauració integral, i els anys 2014 i 2016 s’hi van fer noves actuacions de restauració i rehabilitació de la tribuna posterior, mosaics tessel·lats del paviment, claraboia de l’espai central, vitralls, façanes i tanca de forja.

Torre de 70 metres d’alçada (22 plantes) construïda durant l’alcaldia de Josep Maria de Porcioles, que va projectar una ciutat plena de gratacels. El projecte, situat en un xamfrà de l’Eixample barceloní, concentra l’edificabilitat en una cantonada i crea un sòcol de sis plantes que s’alinea amb l’edificació veïna. La torre és un volum esvelt, de planta octogonal, que arrenca de terra i, tot i l’alçada, manté un caràcter discret, gràcies a l’ús del revestiment de gres fosc i una secció variable que trenca la monotonia de la façana. Actualment, aquest edifici d’estètica brutalista manté l’ús original d’oficines per al qual va ser projectat.

La Fundació Mies van der Rohe va ser creada el 1983 per l’Ajuntament de Barcelona,a més d’atendre la conservació i el coneixement del Pavelló, la Fundació impulsa el debat, la difusió i la sensibilització sobre temes d’arquitectura i urbanisme contemporanis. D’acord amb les seves finalitats, la Fundació organitza nombrosos esdeveniments i molts d’ells es duen a terme al mateix Pavelló i a l’espai de treball del carrer Provença. Aquest és un espai obert a tothom que estigui interessat en el desenvolupament i millora del territori i on es pot visitar una part de la col·lecció de maquetes; l’arxiu de 2.881 projectes d’arquitectura contemporània que inclou esbossos, plànols, fotos i vídeos; la biblioteca i documents històrics.

En plena expansió de l’Eixample, els germans Masriera, provinents d’una família d’artistes i industrials molt influents, van encarregar la construcció d’un taller de creació: un temple historicista de tipologia pròstil hexàstil (amb sis columnes a la façana principal) que, emmarcat en el moviment cultural de la Renaixença, esdevindria un referent artístic important a la ciutat. Posteriorment, el temple taller es va reconvertir en obrador de joieria (1900) i en teatre (1933). Totes les modificacions en van preservar la façana neoclàssica, amb l’escalinata, la columnata de capitells corintis, la cornisa i el frontó, així com el jardí d’accés del carrer de Bailèn. Actualment, gràcies a la lluita veïnal, aquest edifici singular (per estil i per la relació que manté amb l’entorn) es convertirà en un nou equipament de barri.

Equipament a cavall entre els estils modernista i noucentista. Les torres cilíndriques amb cobertes punxegudes són una clara influència de Puig i Cadafalch, de qui l’arquitecte Antoni de Falguera va ser deixeble i col·laborador. En destaca, sobretot, l’espai interior anomenat la peixera, a partir del qual s’organitzen les aules i els passadissos. Aquesta espècie de celobert de 130 metres quadrats queda tancat amb una claraboia envitrallada i ofereix un espai polivalent per a concerts, presentacions i diferents esdeveniments.

L’antiga editorial Montaner i Simon es considera una de les primeres obres modernistes de la ciutat, ja que, tot i que el conjunt no recull la decoració pròpia del moviment, sí que introdueix elements de fabricació artesanal en ferro, vidre i pedra. La façana, de maó vist, combina estils clàssics (simetria) i musulmans (composició geomètrica arabesca). L’interior seguia una organització espacial sòbria i racional, adient a l’ús industrial que tenia, i s’estructurava amb pilars de fosa i il·luminació per claraboies. L’any 1987, l’Ajuntament de Barcelona va adquirir l’edifici i el va cedir a la Fundació Tàpies, que va emprendre un seguit d’obres per adaptar-lo al nou ús. La darrera intervenció arquitectònica planteja una espacialitat múltiple que s’adapta a la diversitat de pràctiques artístiques de la Fundació.

Un fanal modernista de ferro forjat i vidres emplomats de colors, penjat a la façana, assenyala l’accés a aquest edifici, que, originàriament, va ser construït com a edifici d’habitatges. El desig del propietari de fundar una biblioteca pública va fer que quan va morir es comencés un procés de transformacions de l’edifici per adequar-lo al nou ús. L’arquitecte i els artesans que van participar en aquest projecte van donar a la biblioteca un accés independent des del carrer, amb una escala de marbre de tres trams, i hi van introduir materials nobles per donar qualitat pública als antics espais privats de l’habitatge. Enguany, la biblioteca pública, convertida en centre de recerca especialitzat en moviments socials contemporanis i producció bibliogràfica dels segles XIX i inicis del XX, celebra els 125 anys de la seva inauguració.

La xarxa de clavegueram de Barcelona recull les aigües residuals produïdes a la ciutat i les transporta fins a les depuradores. Les clavegueres garanteixen la higiene i la salut pública, eviten possibles inundacions i faciliten el sanejament de les aigües residuals.