Situat a l’eix verd del passeig de Sant Joan, a tocar d’un dels elements arquitectònics més celebrats i importants de Barcelona, l’Arc de Triomf, i a l’interior del teixit urbà creat per Ildefons Cerdà, podem trobar la reforma integral d’un habitatge amb data inicial de construcció l’any 1920.

L’objectiu d’aquesta reforma gira entorn de la introducció de llum natural a les sales principals, mitjançant un espai interior-exterior que es fa servir com a filtre, la galeria, element tradicional de l’arquitectura de l’Eixample, connectada a l’espai verd de l’habitatge, el pati. Aquest pati exterior persegueix la idea de crear un oasi enmig del caos de la ciutat; un lloc per evadir-se i gaudir d’un espai a l’aire lliure. Aquest espai es gaudeix des de l’accés a l’habitatge, conduint la circulació als espais de vida, amb més llum.

La nova distribució dels espais segueix el concepte open space per adaptar-se als nous estils de vida contemporanis a Barcelona. Es busca exaltar els elements preexistents amb gran valor arquitectònic, representant la tradició, com ara els paviments hidràulics existents, les motllures dels falsos sostres originals, les portes vidriades, les finestres i els porticons de fusta natural, en contrast amb la incorporació de nous elements i materials de l’actualitat, com ara l’aparició del microciment, utilitzat com a element compositiu neutre que no pren protagonisme davant dels paviments originals restaurats.

Reforma de una vivienda en el conjunto de casas unifamiliares del paseo Jaume Gordi. Se trata de una agrupación de viviendas unifamiliares de planta baja y patio trasero. Las fachadas son de estilo novecentista, con arcos de medio punto, con la dovela central muy marcada y aperturas rectangulares. La intervención realizada suma un piso más a la vivienda, ubicada en el número 12 del paseo, introduciendo una nueva escalera en el patio interior. La cubierta conserva su volumetría original, pero ha sido renovada para mejorar su aislamiento térmico y estanqueidad.

Refugi del temps de la Guerra Civil espanyola, en concret, de la guerra de Gramenet del Besòs, situat als peus de la torre romànica del segle XI de la finca de la Torre Balldovina. Aquesta finca ha passat per diverses mans: va ser confiscada i convertida en la seu del Comitè de Milícies Antifeixistes, durant la Guerra Civil, i més endavant s’hi va instal·lar la Comissió Municipal de Proveïments, i després el Servei Fotogràfic de la Subsecretaria d’Aviació del Ministeri de Defensa Nacional de l’exèrcit republicà. Actualment, s’ha convertit en museu per ser testimoni de la història més recent de la població de Santa Coloma de Gramenet.

Aquesta ruta pretén retre homenatge a l’obra d’aquests arquitectes hospitalencs, els germans Ramon i Antoni Puig i Gairalt, autors d’una part de la trama urbana de la nostra ciutat, així com d’una nombrosa producció d’habitatges, equipaments municipals i infraestructures que avui dia passen desapercebudes. L’itinerari a peu aplegarà part del barri del Centre, on, principalment Ramon Puig Gairalt (1886-1937), arquitecte municipal entre el 1912 i el 1937, va projectar nombrosos edificis de diversa tipologia i estil, coincidint en un context d’arribada massiva d’immigrants a la metròpolis barcelonina i els voltants. D’esperit noucentista, tant ideològicament com culturalment, la seva producció va ser sempre d’un classicisme mediterrani, evolucionant cap a una depuració d’estil amb l’eclosió del racionalisme i el moviment del GATCPAC, fet que faria canviar radicalment la composició de les seves obres. L’ús d’aquestes edificacions, però, oscil·laria entre la burgesia dominant del moment, amb torres, fàbriques i xalets, i les classes treballadores, amb passadissos, corralons i ateneus.

El Casino del Centre, catalogat com a bé cultural d’interès local, és un edifici amb 150 anys d’història. L’associació creada per prohoms de la vila i pagesos de la zona agrícola de la Marina de l’Hospitalet va ser constituïda el 31 de juliol del 1873 com a Centro económico, agrícola e industrial  de la villa de Hospitalet , i va fer construir aquest centre per a l’esbarjo i la cultura. L’edifici, de planta rectangular, planta soterrània, planta baixa i pis, té un terrat que ofereix unes vistes privilegiades sobre la Rambla. Aquests darrers anys, l’edifici s’ha restaurat, recuperant l’antic teatre com a sala d’actes i l’esplendor de les seves façanes, pel que fa als colors i als elements decoratius. Actualment, el centre ofereix actes i activitats culturals (conferències, cursets, exposicions) i recreatives (ball, música, teatre, esport), i conserva i difon la cultura catalana i les seves tradicions. Per aquest motiu, enguany ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi, que concedeix la Generalitat de Catalunya.

Ca l’Esquena Cremat és una masia del 1880 catalogada com a bé cultural d’interès local. L’edifici, de planta rectangular, planta baixa, pis i golfes i tres crugies, té la coberta a dos vessants perpendiculars a la façana principal, encarada a sud. A la façana principal, destaquen les obertures en tres eixos verticals, representats a l’interior en tres crugies paral·leles, que conserven l’estructura original. El balcó de la planta principal té unes vistes privilegiades sobre la Rambla. Al costat de ponent, s’adossa un cos de planta baixa, que es feia servir per al bestiar. Davant de la casa, s’ha preservat un petit pati, que havia estat l’hort i l’era. Els darrers anys, l’edifici, propietat de la Fundació Jaume Balmes, s’ha restaurat recuperant-ne la volumetria original, així com els esgrafiats i els colors de la façana. L’interior conserva part de les pintures murals i de sostres, els arrimadors ceràmics i alguns elements propis de la masia.

Inaugurat l’any 1929, el projecte va néixer amb l’objectiu de concentrar l’essència arquitectònica i cultural dels diferents pobles peninsulars per impressionar els visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Acordada la seva construcció sota la direcció de l’arquitecte Francesc Folguera i amb la col·laboració de Miquel Utrillo, enginyer i pintor, Ramon Reventós, arquitecte, i Xavier Nogués, dibuixant i pintor, van emprendre una sèrie de viatges a més de 1.600 poblacions per inspirar-se abans de projectar-lo. La idea inicial era enderrocar-lo quan s’acabés l’Exposició Internacional, però els seus creadors van acordar que s’havia de concebre com un projecte perdurable, tal com va acabar passant.
El Poble, recinte emblemàtic de la ciutat de Barcelona, inclou 117 edificis a escala real que repliquen construccions de quinze regions espanyoles, entre les quals s’inclou una muralla defensiva, amb baluards i portal, una església, un monestir, una plaça major, un ajuntament, places, carrers i fonts, entre d’altres. Hi estan representats tots els estils, des del romànic fins al barroc.
Avui en dia, el Poble Espanyol és un equipament cultural obert a la ciutat on es fan diferents activitats familiars, concerts i exposicions, en un entorn natural com és la muntanya de Montjuïc.

Reforma d’un habitatge situat en una finca protegida del 1910 al barri de Sants. La intervenció consisteix en la reordenació de tot el programa funcional per obtenir el màxim aprofitament solar i gaudir d’espais més oberts i amplis. La nova distribució treballa com una concatenació de peces en les quals el mobiliari acompanya en tot el recorregut, oferint diferents possibilitats als espais. Materialment, es busca un equilibri entre els nous elements (fusta, rajola ceràmica, marbre) i els existents (fusteries, paviment hidràulic i sostres de volta catalana), creant un joc de volums i marcant antigues traces.

Constructor: Lluís Dachs, SLU
Fuster: Termens. Ebanisteria i fusteria. S.L.
Instal·lador: Talranew, SL

Ruta per descobrir els elements urbanístics del nou parc.
Passejada per conèixer quines solucions sostenibles s’han implementat en la transformació d’aquest històric nus viari. S’identificaran els SUDS, sistemes urbans de drenatge sostenible; el paviment solar; els nodes de biodiversitat que milloren la connectivitat de l’eix verd Sagrera-Ciutadella, i les millores en mobilitat.

Situat a l’ala frontal de l’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats, el Centre d’Art Contemporani és una institució dedicada a la recerca, la producció, l’exposició i la difusió de pràctiques artístiques contemporànies, sobretot la que es desenvolupa en el context local i està oberta a l’escena internacional. Fan servir el seu espai per a la investigació, la innovació i el desenvolupament artístic, i hi fan exposicions i activitats obertes al públic.
El Centre ocupa tres plantes que formen uns 1.350 m² que des dels anys vuitanta del segle XX estaven en desús. La reforma vol reparar i mantenir l’estructura i la composició originals de l’edifici i els espais. La intervenció es concreta en l’adaptació d’aquests espais al nou ús, una millora energètica de l’envolupant mitjançant la substitució de fusteries i l’adaptació de les instal·lacions a la normativa actual, mantenint i potenciant els materials preexistents (maó, fusta i formigó).

Conjunt patrimonial que explica la història de la ciutat per intentar establir i consolidar un sistema públic d’abastiment d’aigua al segle XX: des de l’actual barri de la Trinitat Vella s’impulsava l’aigua fins al dipòsit situat a la Trinitat Nova, on es clorava i des d’on es conduïa al nucli antic de la ciutat. Avui, ambdós edificis tornen a estar connectats pel túnel que els unia sota l’avinguda Meridiana, fet que permet, finalment, mostrar el conjunt complet.

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.