La visita fa un recorregut pels dos recintes del Cementiri Vell o del Sant Crist (el dels catòlics i el que corresponia als que eren ateus o professaven altres religions), així com per l’interior de la capella. Al llarg del recorregut, es recorden alguns dels personatges més significatius de la història de la ciutat, que estan enterrats en aquest cementiri, i es descobreix el valor artístic d’algunes làpides i panteons, entre els quals destaquen el de Vicenç Bosch Grau, un dels fundadors d’Anís del Mono, i la seva família, d’estil plenament modernista.

A càrrec de: Margarida Abras, directora del Museu de Badalona

El projecte se situa en una parcel·la típica de l’Eixample, cosa que es reflecteix en la composició de l’edifici. L’objectiu del projecte és crear una comunitat que comparteixi tant la vida quotidiana dels residents com la de treball.

La distribució en planta s’articula a través de l’escala i el pati interior, que se situen al mig de l’edificació. Això fa que a cada planta sorgeixin dos espais diferenciats, on se situen les tipologies d’habitatge flexibles per adaptar-se a cada resident. Els espais comuns se situen en planta semisoterrani, amb una part de serveis comunitaris, planta baixa i altell que serveixen per treballar, obert també a visitants, i la coberta com a espai d’oci amb vistes al temple de la Sagrada Família.

Un aspecte important de la reforma és la part de sostenibilitat i economia circular que s’ha dut a terme. S’aprofiten les estratègies passives propiciades per la tipologia de l’edifici, com la ventilació creuada, a través del pati interior, i la il·luminació natural, amb grans obertures amb protecció solar. Es redueix l’impacte de l’obra mitjançant la construcció en sec, la reducció del consum de material i la utilització de materials amb un baix impacte ambiental.

Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Situada a la cantonada de l’illa de la discòrdia, es troba una de les obres modernistes més interessants de Lluís Domènech i Montaner. La Casa Lleó Morera va ser encarregada per Francesca Morera i Ortiz el 1902 a l’arquitecte perquè fes la reforma de la llavors anomenada Casa Rocamora, construïda el 1864.
Amb la reforma, es va construir la façana, s’hi van col·locar tres tribunes i balcons de pedra i es van fer obres destacades a l’interior, que guarda un dels conjunts modernistes més ben conservats: vitralls, mosaics, ceràmica, escultura, fusta, marbre, esgrafiat, etc.
Per la Casa Lleó i Morera, Lluís Domènech i Montaner va dirigir més de quaranta artesans. A l’interior es troben mosaics de Lluís Bru, relleus i detalls de fusteria de Gaspar Homar, elements escultòrics l’Eusebi Arnau i interessants vidrieres policromades, entre d’altres.
L’edifici ha anat passant per diferents mans i ha patit alguna reforma. El 1943, s’hi va fer una reforma que va malmetre la planta baixa i el templet que corona la cantonada, que es va poder recuperar. Posteriorment, es va desenvolupar un pla de reforma i recuperació arquitectònica per deixar-nos l’edifici que actualment podem admirar.

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

La construcció de la seu del Col·legi de Notaris de Catalunya es pot definir en tres etapes: la primera, quan es construeix la primera seu, sobre un solar a cavall entre els terrenys del convent del Carme i d’Elisabets (un edifici de nova planta de caràcter monumentalista i estil sobri, composició simètrica i organitzat al voltant d’un pati central); la segona, quan s’aixeca un segon pis a l’edifici original (millora les condicions de la sala d’actes i la biblioteca, i unifica funcions a cada planta) i s’amplia amb l’adquisició de la finca veïna (fet que millora les condicions de l’arxiu); la darrera, l’any 1992, quan es porta a terme un projecte unitari de reforma i ampliació que relliga els dos edificis (retornant la importància al pati central) i s’estableix un nou diàleg entre allò clàssic i la modernitat.

Edifici modernista, anomenat també casa Jaume Botey, format per una gran casa i jardí. La casa la va reformar el 2001 l’estudi Soldevila, Soldevila, Soldevila arquitectes, per acollir les oficines i els espais de BSA (Badalona Serveis Assistencials). El 2021 s’inaugura la reforma del jardí, obra de l’estudi d’arquitectura i paisatge Isabel Bennasar, que és una proposta d’ordenació del jardí que també facilita l’ampliació de l’accés a les urgències de l’Hospital Municipal. Amb aquest nou projecte, l’edifici guanya un espai públic de qualitat que, alhora, permet admirar la seva façana asimètrica i coronament emmerletat.

Dipòsit amb capacitat per a 30 milions de litres d’aigua. En episodis de pluja forta, l’aigua s’emmagatzema per tal de retenir-la i desguassar-la de manera controlada fins a arribar a la depuradora, i així evitar possibles inundacions al carrer i reduir els abocaments a la platja. Tot es controla automàticament, amb un ordinador industrial situat al mateix dipòsit.

La remodelació i l’ampliació del Centre Sant Jaume, promoguda per la Fundació Carles Blanch, té la finalitat de dotar l’edifici d’uns espais flexibles, lluminosos, acollidors i saludables que facilitin la convivència, la inclusió i la formació de col·lectius desfavorits al barri del Gorg, a Badalona.
L’edifici vol ajudar a fer pedagogia de la sostenibilitat deixant vistos els materials: tant l’estructura de fusta, com els aïllaments tèrmics i acústics de l’envolupant. En el cas de la mitgera, l’aïllament és translúcid reciclat, per aprofitar l’entrada de llum natural.

Aquest projecte és un contenidor sobri i funcional que reagrupa serveis municipals diversos i dispersos. L’edifici, de quatre plantes d’oficines, s’organitza de la part pública a la privada i s’aprofita de la topografia per aixecar-se sobre un sòcol que recull la zona d’atenció al ciutadà en un espai a doble altura que omple tot el volum de llum natural. Tant les oficines com les reserves d’espais per a instal•lacions donen flexibilitat en la distribució evolutiva del projecte. Per unir el projecte, es col•loquen amb cura les comunicacions verticals i es defineix una gradació necessària entre els espais servidors i els que han de ser servits.

El nou passeig Marítim de Badalona està concebut a l’escala del front urbà construït sobre el passat industrial de la ciutat, establint un diàleg amb el recuperat paisatge natural. Un acurat treball topogràfic tanca la perspectiva de la platja contra la nova marina, i resol la relació entre els dos espais a banda i banda del traçat ferroviari i l’accés de la ciutat al mar a Martí i Pujol. La integració dels accessos al pont del Petroli en el traçat del passeig reforça el recorregut en la part central. La contundent elecció de materials i l’escala que confereix al conjunt el sistema d’enllumenat ajuden a comprendre el paisatge des d’una òptica d’àmbit metropolità.

En plena expansió de l’Eixample, els germans Masriera, provinents d’una família d’artistes i industrials molt influents, van encarregar la construcció d’un taller de creació: un temple historicista de tipologia pròstil hexàstil (amb sis columnes a la façana principal) que, emmarcat en el moviment cultural de la Renaixença, esdevindria un referent artístic important a la ciutat. Posteriorment, el temple taller es va reconvertir en obrador de joieria (1900) i en teatre (1933). Totes les modificacions en van preservar la façana neoclàssica, amb l’escalinata, la columnata de capitells corintis, la cornisa i el frontó, així com el jardí d’accés del carrer de Bailèn. Actualment, gràcies a la lluita veïnal, aquest edifici singular (per estil i per la relació que manté amb l’entorn) es convertirà en un nou equipament de barri.

L’antiga editorial Montaner i Simon es considera una de les primeres obres modernistes de la ciutat, ja que, tot i que el conjunt no recull la decoració pròpia del moviment, sí que introdueix elements de fabricació artesanal en ferro, vidre i pedra. La façana, de maó vist, combina estils clàssics (simetria) i musulmans (composició geomètrica arabesca). L’interior seguia una organització espacial sòbria i racional, adient a l’ús industrial que tenia, i s’estructurava amb pilars de fosa i il·luminació per claraboies. L’any 1987, l’Ajuntament de Barcelona va adquirir l’edifici i el va cedir a la Fundació Tàpies, que va emprendre un seguit d’obres per adaptar-lo al nou ús. La darrera intervenció arquitectònica planteja una espacialitat múltiple que s’adapta a la diversitat de pràctiques artístiques de la Fundació.