Inaugurat l’any 1929, el projecte va néixer amb l’objectiu de concentrar l’essència arquitectònica i cultural dels diferents pobles peninsulars per impressionar els visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Acordada la seva construcció sota la direcció de l’arquitecte Francesc Folguera i amb la col·laboració de Miquel Utrillo, enginyer i pintor, Ramon Reventós, arquitecte, i Xavier Nogués, dibuixant i pintor, van emprendre una sèrie de viatges a més de 1.600 poblacions per inspirar-se abans de projectar-lo. La idea inicial era enderrocar-lo quan s’acabés l’Exposició Internacional, però els seus creadors van acordar que s’havia de concebre com un projecte perdurable, tal com va acabar passant.
El Poble, recinte emblemàtic de la ciutat de Barcelona, inclou 117 edificis a escala real que repliquen construccions de quinze regions espanyoles, entre les quals s’inclou una muralla defensiva, amb baluards i portal, una església, un monestir, una plaça major, un ajuntament, places, carrers i fonts, entre d’altres. Hi estan representats tots els estils, des del romànic fins al barroc.
Avui en dia, el Poble Espanyol és un equipament cultural obert a la ciutat on es fan diferents activitats familiars, concerts i exposicions, en un entorn natural com és la muntanya de Montjuïc.

El projecte de l’Institut del Teatre va fer front a diverses exigències: es troba en un entorn de gran complexitat, amb una sèrie de construccions de l’Exposició Universal del 1929 i diversos teixits urbans en tensió. El programa funcional era extens i complex: tres centres docents, dues escoles superiors i un ESO/CPD amb menors, i un teatre compartit amb el Mercat de les Flors. A part, la topografia, que va fer possible que l’edifici tingués dos accessos: per la plaça de Margarida Xirgu, que connecta l’IT amb la Ciutat del Teatre, i pel carrer de la França Xica, que connecta l’IT amb el barri del Poble-sec i els seus serveis.

L’edifici va ser concebut en forma de U. En un dels laterals es troben els dos teatres; a la part central de les P0, 1, 2 i 3, les aules teòriques, que s’alineen a la façana de vidre obertes al buit de l’atri, mentre que les aules de moviment de doble alçada donen majoritàriament al carrer de la França Xica.

A l’altre lateral es troba l’escola integrada de Dansa i ESO/Batxillerat, i part del Museu de les Arts Escèniques. Les plantes 4 i 5 ofereixen vistes de Barcelona. Aquí també es troben els serveis dels centres docents i el professorat. Mentre que de les plantes –1 a la –4 acullen les aules per a dansa espanyola, per als estudis musicals, escenografia, magatzems i les reserves del Museu.

Espai situat a la Ronda de Dalt que s’ha dissenyat perquè actuï com una plaça. Es configura a través d’una pèrgola fotovoltaica, una de les més grans de la ciutat, i alhora proveeix d’ombra per convertir-la en un espai bioclimàtic amb una gran presència vegetal en tota la superfície. El disseny d’aquesta zona verda s’ha fet seguint els requisits de l’urbanisme de gènere i inclusiu, com, per exemple, evitant els espais foscos i ocults, per aconseguir un espai de gaudi i segur per a tothom i alhora productiu.

Enmig de la quotidianitat veïnal del Farró, es troben les Mont-rogenques, dos habitatges dins d’una casa unifamiliar amb una llarga història constructiva. La casa és la rehabilitació d’una construcció amb dues etapes clarament diferenciades: la primera respon a una edificació rural del primer terç del segle XIX, la segona a una ampliació modernista de principis del segle XX. El projecte recupera les dues cases de cós originals, i alhora dona valor als espais i els elements de l’època modernista posterior: galeries, vitralls de colors, terres de mosaic hidràulic i voltes, entre d’altres.
Els habitatges es componen de diferents sales successives, sense un ús preestablert, que donen valor a l’equitat habitacional i aposten per la flexibilitat. La transició entre aquestes sales es fa a través de grans portals, que enriqueixen la circulació i esdevé més complexa i dinàmica.
Les sales centrals, que són les úniques que es comuniquen entre elles verticalment, són alhora un gran pati interior que es converteix en l’eix articulador de cada casa.
La galeria i el pati generen un coixí tèrmic i és on confereixen la resta de sales, recuperant i valorant la importància d’aquests espais vernacles oblidats.

Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Situada a la cantonada de l’illa de la discòrdia, es troba una de les obres modernistes més interessants de Lluís Domènech i Montaner. La Casa Lleó Morera va ser encarregada per Francesca Morera i Ortiz el 1902 a l’arquitecte perquè fes la reforma de la llavors anomenada Casa Rocamora, construïda el 1864.
Amb la reforma, es va construir la façana, s’hi van col·locar tres tribunes i balcons de pedra i es van fer obres destacades a l’interior, que guarda un dels conjunts modernistes més ben conservats: vitralls, mosaics, ceràmica, escultura, fusta, marbre, esgrafiat, etc.
Per la Casa Lleó i Morera, Lluís Domènech i Montaner va dirigir més de quaranta artesans. A l’interior es troben mosaics de Lluís Bru, relleus i detalls de fusteria de Gaspar Homar, elements escultòrics l’Eusebi Arnau i interessants vidrieres policromades, entre d’altres.
L’edifici ha anat passant per diferents mans i ha patit alguna reforma. El 1943, s’hi va fer una reforma que va malmetre la planta baixa i el templet que corona la cantonada, que es va poder recuperar. Posteriorment, es va desenvolupar un pla de reforma i recuperació arquitectònica per deixar-nos l’edifici que actualment podem admirar.

Reforma i restauració de l’habitatge en planta primera de l’edifici que Evarist Juncosa, del qual la casa rep el nom, va encarregar construir a l’arquitecte Salvador Viñals Sabaté –tot i que el disseny es pensa que va ser de l’arquitecte Melcior Viñals– al solar que va adquirir el febrer del 1898, durant el procés de construcció del Pla Cerdà.
L’edifici entre mitgeres consta de planta baixa, entresol i quatre pisos, i és d’estil modernista, prenent com a exemple el llenguatge barroquitzant de Gaudí a la Casa Calvet, al carrer de Casp. Els elements arquitectònics que destaquen més són la tribuna i els balcons, sobretot per a la decoració, la porta d’entrada, amb forma d’arc trilobulat, els vitralls policromats i el coronament, a la manera d’algunes construccions barroques catalanes.
La intervenció manté l’ús original d’habitatge i la seva distribució respectant els elements originals, després d’una restauració exhaustiva.

Als inicis, l’edifici, situat al xamfrà del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, estava destinat a habitatge. Durant la Guerra Civil, va quedar tan malmès que es va reconstruir, a càrrec de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, per allotjar la delegació de Barcelona de l’Institut Nacional de Previsió. A partir del 1983, l’edifici va passar a ser la seu central l’Institut Català de la Salut, quan es va dur a terme el traspàs de les competències de salut a la Generalitat de Catalunya.

L’edifici fa façana als dos carrers on està situat i al xamfrà, on té l’entrada principal, que culmina en un gran atri central. Les diferents façanes estan dividides en tres elements principals: baixos, un cos de cinc plantes pis i l’àtic. La distribució interior recorda l’estratègia de la Pedrera: situar les cambres a tocar de la façana, cosa que comporta que la circulació es produeixi a través dels patis interiors, d’una mida més generosa que la típica de la resta d’edificis de l’Eixample. L’edifici segueix un estil que, tot i adaptar-se a la moda historicista que es va imposar durant la dictadura franquista, compleix les regles de l’arquitectura clàssica.

L’antic Col·legi de Sant Guillem d’Aquitània data de l’any 1587 i se situa en un dels llocs més antics del barri del Raval, en un alberg de construcció antiga, formant part d’un conjunt arquitectònic on es trobava l’hospici (Casa de la Misericòrdia) i una capella. El conjunt és de grans dimensions i es desenvolupa a través de dos patis allargats i diferents edificacions que han patit transformacions al llarg del temps, tot i que encara es conserven elements representatius de cada època. El seu ús també ha variat, passant per un magatzem i una escola de primària fins a un local de l’Institut del Teatre.

El CIDOB, Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona, va néixer l’any 1973 com una associació que reunia persones de molt diversa procedència política i social entorn d’un projecte comú: acollir un centre de documentació, informació i estudi, amb l’objectiu de recuperar la memòria democràtica dels pobles, i potenciar i assolir unes relacions internacionals més justes i solidàries. L’any 1979, es va constituir com a fundació privada i, després de passar per diferents localitzacions, va decidir establir la seva seu a la Casa de la Misericòrdia al barri del Raval.

Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Espai d’oficines situat a l’edifici emblemàtic de la Casa Terrades, el qual, a causa de l’alineació de la Diagonal, ocupa la totalitat d’una illa irregular de l’Eixample. El conjunt està format per tres edificis independents entre si, resolts amb un llenguatge unitari. D’una banda, l’edifici es caracteritza per l’ús de diferents llenguatges en un únic edifici (es barregen estils del gòtic nòrdic i plateresc amb elements populars catalans, com l’ús de plafons de ceràmica); d’altra banda, pel coronament de les cantonades amb sis torres punxegudes que les emfasitzen.

Les oficines Casa Les Punxes, un espai de coworking i d’esdeveniments, ocupen tres plantes d’aquest edifici: a la planta baixa s’hi situa el lobby, amb una zona de treball flexible; a la segona planta, l’office (amb oficines privades i espai de coworking), i a la tercera planta, a la terrassa, hi trobem un espai de 600 m² per celebrar-hi diferents esdeveniments i sis sales de reunions ubicades a les característiques punxes de l’edifici.

Espai d’oficines situat a les plantes 15, 23 i 24 de l’edifici de Torre Colom: edifici d’estil brutalista coronat amb una piràmide invertida de formigó (girada 45º respecte a unes façanes guerxes i inclinades), que converteix la torre en una referència visual al costat de la ciutat medieval.

El projecte per a les oficines crea un espai obert al voltant del nucli central de circulacions d’aquesta torre, fet que permet gaudir de vistes de 360º de la ciutat sense renunciar a zones tranquil·les de treball. Es proposa un entorn de treball flexible, àgil i amb acabats càlids: s’introdueix el color blau als sostres i la cuina, per potenciar la relació amb el mar; es fa servir fusta de roure natural per crear espais acollidors, i es dissenya una lleixa contínua perimetral que ressalta les vistes sobre la ciutat. El conjunt és una oficina innovadora, amb espais diàfans, coworking, zones comunes per al descans, sales de reunions polivalents i una terrassa espectacular amb vistes panoràmiques.

Edificació aïllada, referent de palau exempt de l’Eixample dels primers anys, que va començar l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (seguint un estil eclèctic i sobri) i van acabar els arquitectes Lluís Domènech i Montaner i Antoni Maria Gallissà (espais interiors i coronament de l’edifici). Aquests darrers, seguint l’estil modernista, van introduir-hi elements ornamentals, com la ceràmica vidriada de l’exterior i els vitralls de la claraboia que il·lumina l’ampli vestíbul interior amb una escala imperial de pedra. Per fer-ho, van envoltar-se dels millors artesans de l’època: a l’edifici s’hi troben col·laboracions amb Lluís Bru (mosaics), Eusebi Arnau (escultures), Gaspar Homar (ebenisteria i teixits), Francesc Tiestos (forja) i Antoni Rigalt (vitralls).

L’any 1950, l’edifici va passar a mans de l’Administració i se’n va fer un canvi d’ús per a oficines. El 1980, s’hi va fer una restauració integral, i els anys 2014 i 2016 s’hi van fer noves actuacions de restauració i rehabilitació de la tribuna posterior, mosaics tessel·lats del paviment, claraboia de l’espai central, vitralls, façanes i tanca de forja.

El projecte de l’Institut Français de Barcelona parteix de la voluntat dels arquitectes d’assumir el seu paper de caràcter urbà. Es tracta d’un gran volum neutre de forma paral·lelepípede (volum definit per les ordenances) on se centren els esforços en la creació d’espais oberts: gràcies al fet que el projecte no esgota l’edificabilitat permesa, s’aconsegueix separar l’edifici dels edificis veïns (dotant-lo de caràcter institucional) i retirar-lo del trànsit i el soroll del carrer i de l’avinguda Diagonal. Destaca la imatge contundent d’una façana ordenada on es repeteixen les proporcions de buits i plens (la distància de massís és igual a la del buit de la fusteria, i es repeteix en tota la superfície) i llisa (les fusteries queden enrasades per la cara exterior de la façana). L’última planta del projecte, que originalment estava destinada a l’habitatge del director, actualment acull una residència d’artistes.