Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Espai d’oficines situat a l’edifici emblemàtic de la Casa Terrades, el qual, a causa de l’alineació de la Diagonal, ocupa la totalitat d’una illa irregular de l’Eixample. El conjunt està format per tres edificis independents entre si, resolts amb un llenguatge unitari. D’una banda, l’edifici es caracteritza per l’ús de diferents llenguatges en un únic edifici (es barregen estils del gòtic nòrdic i plateresc amb elements populars catalans, com l’ús de plafons de ceràmica); d’altra banda, pel coronament de les cantonades amb sis torres punxegudes que les emfasitzen.

Les oficines Casa Les Punxes, un espai de coworking i d’esdeveniments, ocupen tres plantes d’aquest edifici: a la planta baixa s’hi situa el lobby, amb una zona de treball flexible; a la segona planta, l’office (amb oficines privades i espai de coworking), i a la tercera planta, a la terrassa, hi trobem un espai de 600 m² per celebrar-hi diferents esdeveniments i sis sales de reunions ubicades a les característiques punxes de l’edifici.

Espai de treball i retail situat en una planta de mil metres quadrats al centre de Barcelona, dissenyat per acompanyar i assessorar diferents professionals del sector de l’arquitectura i l’interiorisme. El projecte s’adapta a les noves formes de treball i crea diferents espais multifuncionals, espais comuns, espais de cocreació, etc. L’eix principal del projecte és l’experiència de l’usuari i el seu benestar, tenint cura de tots els detalls, des de la il·luminació fins a la biofília (destaca un jardí vertical exterior), l’acústica (que crea espais confortables) i la sostenibilitat (present en forma de noves tecnologies i materials que vetllen per la cura del medi ambient i l’usuari). A més, s’hi incorpora la cultura mediterrània a través de la terracota, les gelosies de fusta, els tons càlids i l’ús de plantes autòctones.

L’IAAC és un centre internacional d’investigació, educació, producció i divulgació que té la missió d’imaginar l’hàbitat futur de la nostra societat per construir-lo en el present. A l’Institut s’hi creen xarxes de coneixement interdisciplinari (es treballa en col·laboració amb diverses ciutats, comarques, grups industrials, centres de recerca, entitats…) i té la seu principal al districte barceloní del 22@ (referent internacional d’empreses i institucions orientades a la societat del coneixement). El campus del Poblenou és el cor de l’Institut, una antiga fàbrica de ceràmica transformada en fàbrica d’idees i projectes, un edifici de 2.200 m² que mescla un enfocament experimental i productiu de l’arquitectura i l’urbanisme.

Dipòsit amb capacitat per a 30 milions de litres d’aigua. En episodis de pluja forta, l’aigua s’emmagatzema per tal de retenir-la i desguassar-la de manera controlada fins a arribar a la depuradora, i així evitar possibles inundacions al carrer i reduir els abocaments a la platja. Tot es controla automàticament, amb un ordinador industrial situat al mateix dipòsit.

Edificació aïllada, referent de palau exempt de l’Eixample dels primers anys, que va començar l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (seguint un estil eclèctic i sobri) i van acabar els arquitectes Lluís Domènech i Montaner i Antoni Maria Gallissà (espais interiors i coronament de l’edifici). Aquests darrers, seguint l’estil modernista, van introduir-hi elements ornamentals, com la ceràmica vidriada de l’exterior i els vitralls de la claraboia que il·lumina l’ampli vestíbul interior amb una escala imperial de pedra. Per fer-ho, van envoltar-se dels millors artesans de l’època: a l’edifici s’hi troben col·laboracions amb Lluís Bru (mosaics), Eusebi Arnau (escultures), Gaspar Homar (ebenisteria i teixits), Francesc Tiestos (forja) i Antoni Rigalt (vitralls).

L’any 1950, l’edifici va passar a mans de l’Administració i se’n va fer un canvi d’ús per a oficines. El 1980, s’hi va fer una restauració integral, i els anys 2014 i 2016 s’hi van fer noves actuacions de restauració i rehabilitació de la tribuna posterior, mosaics tessel·lats del paviment, claraboia de l’espai central, vitralls, façanes i tanca de forja.

Rehabilitació d’un edifici d’oficines per millorar-ne l’eficiència energètica, reduir-ne els costos de manteniment, aconseguir la certificació LEED Platinum i actualitzar-ne la imatge pública. Per aconseguir-ho, la intervenció substitueix completament les màquines de clima, actua en les façanes dels espais comuns (especialment al lobby i l’accés) i urbanitza els espais exteriors que envolten l’edifici per connectar-lo amb la ciutat (s’entén el vestíbul com un espai obert que permet que l’avinguda Diagonal travessi l’edifici fins als jardins posteriors i el converteix en una plaça pública).

La Casa de Convalescència, amb una superfície de 6.235 m2, és una de les darreres obres del modernisme català i forma part del recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La seva construcció va ser dirigida per Pere Domènech i Roura, que va col·laborar amb el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, i el va substituir en la direcció de les obres a la seva mort, el 1923. 

L’edifici, que es va destinar a albergar persones convalescents –amb una capacitat màxima per a cent residents–, destacava pels solàriums envidrats i disposava d’una capella, que dividia l’edifici en dues ales, una per a homes i una per a dones. La Casa gaudia d’una vida autònoma de l’Hospital, amb economia, cuina i farmàcia pròpies. 

La Universitat Autònoma de Barcelona va obtenir la concessió per a la utilització de l’edifici l’any 1969, amb l’objectiu de desenvolupar-hi diverses activitats acadèmiques, fet que va consolidar la presència d’aquesta Universitat a la ciutat.

Anys més tard, el 1998, es va rehabilitar l’edifici per adaptar-lo a aquests usos acadèmics amb la voluntat, també, de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, ubicant la biblioteca a la planta soterrani. Actualment, la Casa de Convalescència és la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

El Parc de Torreblanca és una combinació perfecta d’itinerari mediambiental i cultural. Es coneix l’existència d’una vil·la romana dedicada al conreu de cereals i vinya que data dels segles I i II dC. Posteriorment, i també a través de restes arqueològiques, sabem de l’existència d’un antic mas medieval, al segle XIV, tot i que el nom de Torre Blanca associat a la zona no apareixerà en escrits fins al segle XVI. Al segle XVIII, la finca és comprada pels marquesos de Monistrol d’Anoia, que hi faran reformes per fer-la servir de finca d’estiueig.

El parc que podem observar avui dia és fruit d’aquesta gran reestructuració que els marquesos iniciaran a finals del segle XIX i principis del XX: a sobre de les runes de l’antiga masia, es construiran un gran palau d’estil neogòtic (avui desaparegut) i els jardins romàntics del seu entorn, inspirats en formes i elements naturals, com grutes, illes, coves, llacs, salts d’aigua, vegetació exuberant… El recorregut es farà per diferents espais:

· El mirador del laberint i el bosquet
· Les places de la Gerra i de la Gruta
· El llac
· El laberint
· L’estany
· El passeig de les Esfinxs i la plaça de la Torre
· El roserar
· La pineda i la plataneda

Francesc Vilumara, descendent de moliners del segle XVII, va construir aquesta fàbrica de seda natural el 1906. Va tancar el 1982 i es va rehabilitar com a institut. El conjunt que coneixem ara és fruit de moltes transformacions per adaptar-lo a les necessitats escolars. L’edifici, construït per l’arquitecte A. Audet Puig i ampliat per l’enginyer industrial Francisco Izard Bas el 1928, està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. Una casa-porteria modernista, una nau amb coberta de dent de serra, un edifici en planta en L que havia allotjat la tintoreria, un edifici on hi havia la sala de màquines i una xemeneia componen el conjunt. El sistema d’energia i el control de les condicions climàtiques és essencial per entendre’n el funcionament fabril.

Aquest projecte és un contenidor sobri i funcional que reagrupa serveis municipals diversos i dispersos. L’edifici, de quatre plantes d’oficines, s’organitza de la part pública a la privada i s’aprofita de la topografia per aixecar-se sobre un sòcol que recull la zona d’atenció al ciutadà en un espai a doble altura que omple tot el volum de llum natural. Tant les oficines com les reserves d’espais per a instal•lacions donen flexibilitat en la distribució evolutiva del projecte. Per unir el projecte, es col•loquen amb cura les comunicacions verticals i es defineix una gradació necessària entre els espais servidors i els que han de ser servits.

El nou passeig Marítim de Badalona està concebut a l’escala del front urbà construït sobre el passat industrial de la ciutat, establint un diàleg amb el recuperat paisatge natural. Un acurat treball topogràfic tanca la perspectiva de la platja contra la nova marina, i resol la relació entre els dos espais a banda i banda del traçat ferroviari i l’accés de la ciutat al mar a Martí i Pujol. La integració dels accessos al pont del Petroli en el traçat del passeig reforça el recorregut en la part central. La contundent elecció de materials i l’escala que confereix al conjunt el sistema d’enllumenat ajuden a comprendre el paisatge des d’una òptica d’àmbit metropolità.

TRAM és una empresa de transport públic que gestiona les dues xarxes actuals de tramvies a la regió metropolitana de Barcelona. El tramvia de Barcelona és un Citadis Alstom sèrie 302, té una llargada de 32 metres i pot transportar fins a 218 persones, de les quals 64 poden viatjar assegudes. Es visitaran les cotxeres, que disposen d’una zona de manteniment, reparació i neteja dels tramvies; el centre de control, on es fa el seguiment de les operacions per garantir la qualitat i la seguretat del servei, i un tramvia.