La nau G de l’antiga fàbrica de Fabra i Coats conté 46 habitatges de lloguer social per a gent jove i la nova seu de la Colla Castellera Jove de Barcelona. Aquesta seu ocupa quatre crugies del costat oest de la nau i la gran sala d’entrenament (10 x 10 x 10 metres) es configura a partir de l’anàlisi dels castells: estructures piramidals que funcionen, idealment, a compressió pura. Com més càrrega té un pis, més secció té, i el descens de càrregues es visualitza en la forma del castell i, per evitar–ne el col·lapse, es col·loquen les traves (pinya, folre i manilles). La nova estructura es concep de manera complementària a la del castell i funciona com una closca que crea un buit a l’interior.

La Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va inaugurar l’any 1968, és un centre universitari públic que té com a objectiu formar professionals assistencials amb els coneixements, les habilitats i les actituds sobre la salut i la malaltia que requereix la societat actual, i que capaciten per a l’exercici professional d’acord amb la normativa vigent. Abans de ser la seu de la Facultat de Medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antiga farmàcia de l’Hospital.

En els orígens, l’edifici es distribuïa en un gran espai central amb coberta de vidre i nervis metàl·lics; un primer pis amb cambres que envoltaven l’espai central, i un segon pis que ocupava parcialment la planta a llevant i ponent. Per adaptar-se a la topografia del terreny, la planta baixa del pavelló se situava sis metres per sota la cota del carrer i, com a conseqüència, estava envoltada d’un fossar que aportava llum natural i ventilació a l’interior. La intervenció actual ha fet un reforç estructural del pavelló, l’adequació funcional i el disseny d’interiors per a l’ús de la Unitat Docent de Sant Pau de la Facultat de Medicina de la UAB i l’Escola d’Infermeria, i la integració de l’edifici en la xarxa d’infraestructures d’energia geotèrmica del recinte.

Torre de 70 metres d’alçada (22 plantes) construïda durant l’alcaldia de Josep Maria de Porcioles, que va projectar una ciutat plena de gratacels. El projecte, situat en un xamfrà de l’Eixample barceloní, concentra l’edificabilitat en una cantonada i crea un sòcol de sis plantes que s’alinea amb l’edificació veïna. La torre és un volum esvelt, de planta octogonal, que arrenca de terra i, tot i l’alçada, manté un caràcter discret, gràcies a l’ús del revestiment de gres fosc i una secció variable que trenca la monotonia de la façana. Actualment, aquest edifici d’estètica brutalista manté l’ús original d’oficines per al qual va ser projectat.

Antic edifici destinat a la filatura del cotó, conegut, en el seu moment, com l’edifici Gran. Es tracta d’un volum de planta rectangular de cinc pisos d’alçada construït amb estructura de pilars de ferro colat i jàsseres de fusta que aguanten el pes d’unes voltes fetes amb maó de pla atirantades. L’edifici es va poder construir amb aquesta alçada perquè el pes de les màquines de filat ho permetia (els telers eren molt més pesats i es van situar al soterrani de l’actual edifici de l’Escola Industrial). Dins l’edifici destaquen l’espai de la Sala Noble del primer pis (amb doble alçada i coberta de volta rebaixada amb lluerna, que es va construir als anys vint del segle xx) i la biblioteca (també amb una doble alçada i una porta que conserva la fusteria original, amb els vitralls decoratius i un rètol al mateix vidre que senyalitza l’espai).

Edifici construït a la banda nord-oriental del recinte de l’Escola Industrial, coincidint amb la redacció del pla de sistematització de l’antiga fàbrica com a centre d’ensenyament industrial. La gran qualitat espacial, el tractament de la llum i les solucions constructives i decoratives noucentistes el converteixen en un exemple de la segona etapa constructiva del recinte. Destaca l’edifici de la capella, amb una coberta d’arcs parabòlics i elements decoratius esgrafiats sobre una superfície de totxo de cara vista.

Xemeneia de 62,5 metres d’alçada, una de les més altes de Catalunya, que se situa en el punt de convergència de tres galeries que canalitzaven el vapor de les màquines i les calderes de la fàbrica de Can Batlló. És una construcció de planta amb forma de piràmide truncada octogonal (una forma que oferia menys resistència al vent) i va ser construïda amb més de 244.000 maons. L’any 1970, se’n va reformar el coronament, es va reforçar l’estructura amb set anelles de ferro que en falcaven la part més alta i es va substituir l’escala interior. Actualment, la xemeneia funciona com a pas d’instal·lacions i parallamps de l’Esquerra de l’Eixample.

Edificació senyorial del segle XVIII que, des de l’any 1907, acull la seu de l’entitat cultural Ateneu Barcelonès i que, al llarg de la història, ha sofert diverses transformacions. L’any 1906, mitjançant una reforma respectuosa, es va adequar l’espai de la planta noble per acollir-hi la biblioteca; però, a finals dels anys seixanta, sota els efectes del franquisme, es va construir una remunta de tres plantes que malmetia la lectura de l’edifici original. Finalment, una darrera rehabilitació va posar en ordre les diferents intervencions del passat, potenciant-ne els elements més característics i millorant-lo tècnicament i arquitectònica, per adequar-lo a les necessitats actuals. De l’edifici original encara en destaca l’accés, mitjançant un pati espaiós d’escala coberta; la decoració d’alguns salons i la biblioteca, amb pintures de Francesc Pla (segle XVIII), i un jardí original a l’altura del pis principal, mostra d’estil romàntic del segle XIX.

L’entitat es va fundar l’any 1860 amb el nom d’Ateneo Catalán, amb l’objectiu de ser un centre promotor de la cultura, i va passar a dir-se Ateneu Barcelonès l’any 1872. Enguany, l’Ateneu Barcelonès celebra el 150è aniversari.

La casa, encarregada per Josefa Romeu, fou la primera obra de Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí, està formada per cinc cilindres de diferents alçades. La característica principal i la més atractiva és el cobriment d’aquests cilindres formant un teulat de cúpules parabòliques

Tot i no ser un edifici de nova planta de l’arquitecte, ha esdevingut un dels símbols jujolians per excel·lència de Sant Joan Despí. Jujol va adaptar aquesta antiga masia del segle XVII a casa d’estiueig per al seu propietari, Pere Negre. A l’exterior, una gran façana dedicada a la Verge Maria decorada amb una carrossa a la part central. A l’interior hi destaca l’explosió plàstica de la capella i de l’escala.

Antiga masia de Sant Joan Despí, reformada amb un compendi de fusta, metall i vidre, formant un dels edificis més interessants de l’arquitectura més actual de la ciutat.

Les cases de cós són un tipus d’habitatge tradicional de Vilassar de Dalt i de molts dels pobles del Maresme. Es consoliden amb la Revolució Industrial, des del primer terç del segle xix, com a solució al ràpid creixement de la població obrera, i perduren fins a la primera dècada del segle xx. S’estableixen de manera seriada i amb una tipologia unificada al voltant de les fàbriques tèxtils, per tal d’allotjar els treballadors i les seves famílies dins del mateix nucli urbà. El seu nom deriva de la paraula llatina cursum, que significa ‘porció de terra estreta i allargada per edificar-hi una casa’. L’amplada característica es determina en funció de la longitud de les bigues de fusta que s’han fet servir per obtenir una resistència correcta en l’edificació de cases urbanes. Aquest tipus de construcció forma part de la nostra història i és un patrimoni arquitectònic que cal cuidar, no només en l’aparença externa, sinó també a l’interior. Les seves característiques particulars les han convertit en un senyal d’identitat de Vilassar de Dalt.

El celler ocupa la planta baixa de la casa de can Bruguera, una casa de senyors reformada a finals del segle xix i que ocupa l’antic emplaçament dels terrenys del mas Dilmer, que ja està documentat al segle xiv. El celler té dos grans àmbits: un espai d’entrada, amb diferents elements relacionats amb l’elaboració del vi (premses, tines, eines, portadores, etc.), i un espai lateral, on reposen una vintena de grans bótes de roure. El celler està format per diferents espais amb volta catalana de maó i arcs a plec de llibre.