L’origen d’aquest edifici el trobem en l’antiga casa Milà dels Ferrers, d’una família de pagesos molt lligada a la història de Sitges, ja que la tradició explica que l’any 878 va ser un esclau moro dels amos de la casa qui, treballant una vinya, va desenterrar una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, una troballa que va suposar la construcció, en aquelles terres, de l’ermita de la Mare de Déu del Vinyet.  La imatge de la masia es deu a reformes i ampliacions posteriors, fetes entre el 1927 i el 1941, projectes de Josep Maria Martino, autor de la caseta de planta baixa que completa el conjunt.  Actualment és de propietat pública, i s’ha reformat per convertir-la en un espai informatiu, amb una proposta de comunicació interactiva per potenciar el coneixement i la difusió del patrimoni cultural de Sitges i de la comarca del Garraf.

El Sitges actual es deu, en part, als primers poblats ibers i a l’esplendor de l’època romana, quan es va convertir en el port de Subur, la principal sortida al Mediterrani dels productes del Penedès, com ara vi i cereals, així com un poble que rebia influència de la resta del món. Però va ser durant l’època medieval quan Sitges va viure uns segles de gran desenvolupament econòmic, social i urbanístic, iniciant-se el tramat de carrers que avui formen el nucli antic del poble. L’església, el castell, el mercat, l’hospital i la muralla són alguns dels edificis que, modificats, ampliats, reformats i amb canvi d’ús, encara podem visitar i que ens donen una idea de com era aquell Sitges de fa mil anys.

L’any 1972, un grup de joves arquitectes i dissenyadors de Barcelona van fundar Barcelona Design amb la intenció de produir mobles i objectes per als seus projectes amb total llibertat creativa i d’introduir un criteri innovador en el sector. Avui, aquests mobles estan presents en més de 60 països, a les millors botigues de disseny i galeries d’art, i als projectes d’estudis d’interiorisme i arquitectura més avantguardistes. Els mobles es produeixen majoritàriament amb petits artesans i tallers locals per a projectes de tot el món. El punt de trobada d’aquest món de la cultura i el disseny és en un showroom de més de 600 m² situat en un antic espai industrial del districte del 22@. Aquí s’hi troben tant edicions limitades amb dissenys de Dalí i Gaudí (BD Art Editions) com peces d’artistes contemporanis com Mendini i Hayon.

Miquel Utrillo es va construir aquesta bella casa per viure amb la seva família, tot i que, per fer-ho, va fer servir els diners de Charles Deering, el veritable propietari de l’edifici. Exemple d’arquitectura noucentista, amb esgrafiats que decoren les obertures de la façana principal, la casa tenia unes magnífiques terrasses enjardinades que actualment es troben en procés de recuperació. L’any 1936, d’edifici va ser reconvertit en la Biblioteca Pública Santiago Rusiñol. Entre el 2013 i el 2018, l’edifici va viure una intensa reforma, amb el condicionament i la millora de les instal·lacions.

Inscripcions exhaurides.
Inscripciones agotadas.

Espai d’oficines situat a l’edifici emblemàtic de la Casa Terrades, el qual, a causa de l’alineació de la Diagonal, ocupa la totalitat d’una illa irregular de l’Eixample. El conjunt està format per tres edificis independents entre si, resolts amb un llenguatge unitari. D’una banda, l’edifici es caracteritza per l’ús de diferents llenguatges en un únic edifici (es barregen estils del gòtic nòrdic i plateresc amb elements populars catalans, com l’ús de plafons de ceràmica); d’altra banda, pel coronament de les cantonades amb sis torres punxegudes que les emfasitzen.

Les oficines Casa Les Punxes, un espai de coworking i d’esdeveniments, ocupen tres plantes d’aquest edifici: a la planta baixa s’hi situa el lobby, amb una zona de treball flexible; a la segona planta, l’office (amb oficines privades i espai de coworking), i a la tercera planta, a la terrassa, hi trobem un espai de 600 m² per celebrar-hi diferents esdeveniments i sis sales de reunions ubicades a les característiques punxes de l’edifici.

Espai de treball i retail situat en una planta de mil metres quadrats al centre de Barcelona, dissenyat per acompanyar i assessorar diferents professionals del sector de l’arquitectura i l’interiorisme. El projecte s’adapta a les noves formes de treball i crea diferents espais multifuncionals, espais comuns, espais de cocreació, etc. L’eix principal del projecte és l’experiència de l’usuari i el seu benestar, tenint cura de tots els detalls, des de la il·luminació fins a la biofília (destaca un jardí vertical exterior), l’acústica (que crea espais confortables) i la sostenibilitat (present en forma de noves tecnologies i materials que vetllen per la cura del medi ambient i l’usuari). A més, s’hi incorpora la cultura mediterrània a través de la terracota, les gelosies de fusta, els tons càlids i l’ús de plantes autòctones.

Les necessitats de separar les parades de la fruita, la verdura i la carn de les del peix va fer que, l’any 1935, l’Ajuntament de Sitges construís un edifici annex a l’antic mercat de Buigas. L’encarregat del projecte va ser l’arquitecte municipal del moment, Josep Maria Martino, que va dissenyar un petit edifici de maó vist i estructura de ferro que estilísticament no trencava amb l’antic mercat. Després d’anys tancat, l’any 2010 es va remodelar i restaurar per tal de convertir-lo en la seu de la Fundació Stämpfli, un museu d’art contemporani que es va inaugurar a principis del 2011.

Construït per substituir el mercat de pagès que s’organitzava al voltant del castell, originàriament, i fins que se li va adherir el mercat del peix, era un edifici aïllat, d’una sola nau i amb coberta a dos vessants. Seguint la tendència constructiva que, sorgida d’Europa, estava arrelant amb força a la Catalunya de finals del segle xix, Gaietà Buigas va dissenyar una gran estructura de ferro, substituint la pedra i la fusta, amb l’objectiu de crear un espai diàfan amb grans finestres que permetessin la màxima entrada de llum i una bona circulació de l’aire. La utilització de menys quantitat de materials servia per impedir l’absorció de les olors i millorar la higiene. Quan celebrava el centenari, va tancar com a mercat i va passar a tenir diversos usos culturals, fins que l’any 2010 va convertir-se en seu de la Casa Bacardí. A mitjan 2021, el projecte s’ha acabat i el mercat torna a buscar quin és el seu millor ús.

Espai d’oficines situat a les plantes 15, 23 i 24 de l’edifici de Torre Colom: edifici d’estil brutalista coronat amb una piràmide invertida de formigó (girada 45º respecte a unes façanes guerxes i inclinades), que converteix la torre en una referència visual al costat de la ciutat medieval.

El projecte per a les oficines crea un espai obert al voltant del nucli central de circulacions d’aquesta torre, fet que permet gaudir de vistes de 360º de la ciutat sense renunciar a zones tranquil·les de treball. Es proposa un entorn de treball flexible, àgil i amb acabats càlids: s’introdueix el color blau als sostres i la cuina, per potenciar la relació amb el mar; es fa servir fusta de roure natural per crear espais acollidors, i es dissenya una lleixa contínua perimetral que ressalta les vistes sobre la ciutat. El conjunt és una oficina innovadora, amb espais diàfans, coworking, zones comunes per al descans, sales de reunions polivalents i una terrassa espectacular amb vistes panoràmiques.

L’IAAC és un centre internacional d’investigació, educació, producció i divulgació que té la missió d’imaginar l’hàbitat futur de la nostra societat per construir-lo en el present. A l’Institut s’hi creen xarxes de coneixement interdisciplinari (es treballa en col·laboració amb diverses ciutats, comarques, grups industrials, centres de recerca, entitats…) i té la seu principal al districte barceloní del 22@ (referent internacional d’empreses i institucions orientades a la societat del coneixement). El campus del Poblenou és el cor de l’Institut, una antiga fàbrica de ceràmica transformada en fàbrica d’idees i projectes, un edifici de 2.200 m² que mescla un enfocament experimental i productiu de l’arquitectura i l’urbanisme.

El riu Llobregat sempre ha destacat per ser un pas fronterer. Des de la riba que passa per Sant Joan Despí, podem veure els indrets més interessants, que ens ajudaran a entendre la importància que ha tingut com a via d’accés cap a l’interior de Catalunya, com a frontera natural, en moltes èpoques històriques, i com a barrera de protecció per a la ciutat de Barcelona.

Al Sant Joan Despí de la primera meitat del segle XX, s’uneixen diversos mons: el món tradicionalment agrari, el de la ciutat en què s’està convertint, i el de la nova burgesia que hi arriba per passar els estius. Aquests mons que conflueixen afavoriran la consolidació de diferents oficis que ja existeixen i implicarà que se’n creïn de nous.