Coneguda durant molt de temps com la Casa del Porró, per la simbologia d’una forma de porró integrada a les reixes de ferro forjat, la casa manté amb força fidelitat la volumetria original de les edificacions de mitjan segle XVIII que van donar forma a l’entramat urbà tradicional de la Barceloneta. En la rehabilitació del 2011, es va conservar l’aspecte original de la façana, i es va adequar l’interior com a equipament cultural de barri.

El riu Llobregat sempre ha destacat per ser un pas fronterer. Des de la riba que passa per Sant Joan Despí, podem veure els indrets més interessants, que ens ajudaran a entendre la importància que ha tingut com a via d’accés cap a l’interior de Catalunya, com a frontera natural, en moltes èpoques històriques, i com a barrera de protecció per a la ciutat de Barcelona.

Al Sant Joan Despí de la primera meitat del segle XX, s’uneixen diversos mons: el món tradicionalment agrari, el de la ciutat en què s’està convertint, i el de la nova burgesia que hi arriba per passar els estius. Aquests mons que conflueixen afavoriran la consolidació de diferents oficis que ja existeixen i implicarà que se’n creïn de nous.

Edificació aïllada, referent de palau exempt de l’Eixample dels primers anys, que va començar l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (seguint un estil eclèctic i sobri) i van acabar els arquitectes Lluís Domènech i Montaner i Antoni Maria Gallissà (espais interiors i coronament de l’edifici). Aquests darrers, seguint l’estil modernista, van introduir-hi elements ornamentals, com la ceràmica vidriada de l’exterior i els vitralls de la claraboia que il·lumina l’ampli vestíbul interior amb una escala imperial de pedra. Per fer-ho, van envoltar-se dels millors artesans de l’època: a l’edifici s’hi troben col·laboracions amb Lluís Bru (mosaics), Eusebi Arnau (escultures), Gaspar Homar (ebenisteria i teixits), Francesc Tiestos (forja) i Antoni Rigalt (vitralls).

L’any 1950, l’edifici va passar a mans de l’Administració i se’n va fer un canvi d’ús per a oficines. El 1980, s’hi va fer una restauració integral, i els anys 2014 i 2016 s’hi van fer noves actuacions de restauració i rehabilitació de la tribuna posterior, mosaics tessel·lats del paviment, claraboia de l’espai central, vitralls, façanes i tanca de forja.

Indústria fundada als anys cinquanta del segle XX dedicada a la fabricació de complements metàl·lics per a la moda. L’edifici ha estat rehabilitat i transformat en un espai de creació amb platós audiovisuals, dins el nou Districte Cultural de l’Hospitalet. Un entorn inspirador i versàtil que ha respectat la història de l’edifici i del patrimoni industrial, fins i tot conservant-ne el nom, Industrial AKROLL. L’espai actual s’adapta a les necessitats de productores, directors, fotògrafs i la indústria dels esdeveniments; 2000 m2 en què conviuen passat industrial i present creatiu.

Rehabilitació d’un edifici d’oficines per millorar-ne l’eficiència energètica, reduir-ne els costos de manteniment, aconseguir la certificació LEED Platinum i actualitzar-ne la imatge pública. Per aconseguir-ho, la intervenció substitueix completament les màquines de clima, actua en les façanes dels espais comuns (especialment al lobby i l’accés) i urbanitza els espais exteriors que envolten l’edifici per connectar-lo amb la ciutat (s’entén el vestíbul com un espai obert que permet que l’avinguda Diagonal travessi l’edifici fins als jardins posteriors i el converteix en una plaça pública).

La Casa de Convalescència, amb una superfície de 6.235 m2, és una de les darreres obres del modernisme català i forma part del recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La seva construcció va ser dirigida per Pere Domènech i Roura, que va col·laborar amb el seu pare, Lluís Domènech i Montaner, i el va substituir en la direcció de les obres a la seva mort, el 1923. 

L’edifici, que es va destinar a albergar persones convalescents –amb una capacitat màxima per a cent residents–, destacava pels solàriums envidrats i disposava d’una capella, que dividia l’edifici en dues ales, una per a homes i una per a dones. La Casa gaudia d’una vida autònoma de l’Hospital, amb economia, cuina i farmàcia pròpies. 

La Universitat Autònoma de Barcelona va obtenir la concessió per a la utilització de l’edifici l’any 1969, amb l’objectiu de desenvolupar-hi diverses activitats acadèmiques, fet que va consolidar la presència d’aquesta Universitat a la ciutat.

Anys més tard, el 1998, es va rehabilitar l’edifici per adaptar-lo a aquests usos acadèmics amb la voluntat, també, de retornar-li la forma original: es van rehabilitar façanes i cobertes (amb la gran cúpula central) i es va adequar l’edifici com a equipament d’aulari, ubicant la biblioteca a la planta soterrani. Actualment, la Casa de Convalescència és la seu de la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona.

El projecte de l’Institut Français de Barcelona parteix de la voluntat dels arquitectes d’assumir el seu paper de caràcter urbà. Es tracta d’un gran volum neutre de forma paral·lelepípede (volum definit per les ordenances) on se centren els esforços en la creació d’espais oberts: gràcies al fet que el projecte no esgota l’edificabilitat permesa, s’aconsegueix separar l’edifici dels edificis veïns (dotant-lo de caràcter institucional) i retirar-lo del trànsit i el soroll del carrer i de l’avinguda Diagonal. Destaca la imatge contundent d’una façana ordenada on es repeteixen les proporcions de buits i plens (la distància de massís és igual a la del buit de la fusteria, i es repeteix en tota la superfície) i llisa (les fusteries queden enrasades per la cara exterior de la façana). L’última planta del projecte, que originalment estava destinada a l’habitatge del director, actualment acull una residència d’artistes.

L’itinerari mostra l’important patrimoni a Sant Joan Despí del qui va ser durant més de vint anys el seu arquitecte municipal, JOSEP MARIA JUJOL (Tarragona 1879 – Barcelona 1949). A cada casa descobrirem l’esperit renovador de la seva arquitectura que crea i, sobretot, transforma l’espai i la matèria creant un món propi, quasi màgic. El traç enèrgic, el color intens, l’associació d’objectes inexperts i la creació de metàfores visuals fan de la seva arquitectura una sorpresa, una explosió plàstica.
CAN NEGRE (1915-1930)
TORRE DE LA CREU (1913-1916)
FAÇANA TORRE JUJOL (1932)
FAÇANA TORRE SERRA-XAUS (1921)
PORTA DEL TALLER DEL MANYÀ JOSEP OLIVER (1889 – 1966)
FAÇANA CASA ROVIRA (1926)

RUTA MATÍ
Horari: d’11 a 13 h
Voleu veure Santa Coloma des del campanar de l’església Major? Voleu conèixer l’empremta que va deixar la família Sagarra a la ciutat? Sabíeu que Santa Coloma va ser l’escenari d’una batalla molt famosa? Doncs us convidem a fer un recorregut pel centre de la ciutat i a descobrir Santa Coloma com mai l’heu vista.

Recorregut: Església Major – Mercat Sagarra – Plaça de Manelic – Torre Balldovina

RUTA NOCTURNA
Horari: de 18.30 a 20 h
Us proposem un viatge des del punt on va néixer la ciutat (església de Sant Josep Oriol) fins a l’espai que representa l’inici de la Santa Coloma moderna (església Major). I en aquest recorregut coneixerem part de la història negra del poble: crims, fantasmes… Us hi atreviu?

Recorregut: Església de Sant Josep Oriol – Safaretjos – Can Roig i Torres – Cementiri Vell – Església Major

Rehabilitació d’un antic complex industrial format per un conjunt d’edificis de principis del segle XX destinats a fabricar veles i tèxtil per a vaixells, botigues i un habitatge unifamiliar. Es tracta de naus de construcció senzilla (amb murs d’obra de fàbrica massissa i coberta d’encavallades de fusta amb una llum màxima de 8 m) on, en el terreny tipològic, destaquen les naus situades al carrer d’en Blanco, amb accessos situats sota els tremujals de coberta que coincideixen amb uns passadissos separadors de les naus. El projecte acull diverses cooperatives del barri i, gràcies a l’enderroc d’aquelles construccions informals que no formaven part de les naus originals, recupera espais exteriors i els retorna a la ciutat en forma d’espais semipúblics.

Projecte guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2017 que parteix de tres premisses: entendre el valor de la història de la Lleialtat Santsenca (un antiga cooperativa obrera del barri de Sants situada en aquest edifici des del 1928); conèixer amb precisió l’estat físic de l’edifici per aprofitar tot allò utilitzable; ser sensibles amb tot el procés de col·laboració que van iniciar les entitats del barri el 2009 per recuperar-lo. L’edifici funciona tèrmicament per estratègies passives basades en la inèrcia i l’aïllament, i tres cobertes lleugeres en permeten la il·luminació natural i en faciliten la ventilació.