Construcció industrial formada per dues naus rectangulars a dues alçades i coberta a dos vessants que formen un pati central, presidit per la casa del vapor, pendent de restauració.

Va iniciar les activitats el 1881. La nau de la dreta és la seu de la biblioteca pública de Vilassar, amb espais molt diàfans a dos nivells. Destaca el paviment hidràulic del pis superior de la biblioteca, com l’estructura de voltes sobre pilars de fosa de tota l’estructura de la planta baixa.

El Parc de Torreblanca és una combinació perfecta d’itinerari mediambiental i cultural. Es coneix l’existència d’una vil·la romana dedicada al conreu de cereals i vinya que data dels segles I i II dC. Posteriorment, i també a través de restes arqueològiques, sabem de l’existència d’un antic mas medieval, al segle XIV, tot i que el nom de Torre Blanca associat a la zona no apareixerà en escrits fins al segle XVI. Al segle XVIII, la finca és comprada pels marquesos de Monistrol d’Anoia, que hi faran reformes per fer-la servir de finca d’estiueig.

El parc que podem observar avui dia és fruit d’aquesta gran reestructuració que els marquesos iniciaran a finals del segle XIX i principis del XX: a sobre de les runes de l’antiga masia, es construiran un gran palau d’estil neogòtic (avui desaparegut) i els jardins romàntics del seu entorn, inspirats en formes i elements naturals, com grutes, illes, coves, llacs, salts d’aigua, vegetació exuberant… El recorregut es farà per diferents espais:

· El mirador del laberint i el bosquet
· Les places de la Gerra i de la Gruta
· El llac
· El laberint
· L’estany
· El passeig de les Esfinxs i la plaça de la Torre
· El roserar
· La pineda i la plataneda

El projecte vol incidir en la transformació d’un solar en desús del districte de la Florida – les Planes per fer-lo més segur, jugable i inclusiu. El 2018, un procés participatiu impulsat per l’Ajuntament de l’Hospitalet va definir la recuperació de l’espai, i el 2019 la Fundación Contorno Urbano, entitat del barri, va liderar el projecte de regeneració de l’espai i va crear una xarxa comunitària al voltant del projecte que hi participa fent servir una metodologia horitzontal. A principis del 2020, es va decidir prioritzar la construcció de l’equipament sociocultural al parc per revertir situacions de desigualtat, dinamitzar l’espai i enfortir el teixit comunitari, que donarà resposta a la falta d’equipaments del barri. Aquest 2022, s’ha ampliat l’equipament amb un nou mòdul construït en fusta i s’hi ha instal·lat un bany sec ecològic. Aquest equipament serà autogestionat per la xarxa d’agents i funcionarà com una aula comunitària oberta a l’aire lliure, per fer activitats educatives, de lleure, esportives i culturals.
https://www.contornourbano.com/

Antic monestir situat a la vall de Betlem dins del parc de la serralada de Marina. Obra del gòtic català, va ser fundat al 1416 i va pertànyer a l’ordre dels jeronims, els quals el van habitar fins 1835 afectat per la desamortización de Mendizábal. El 1947, la Sra. Francesca Güell i López el va adquirir per convertir-lo en recinte de solitud i silenci, pel repòs religiós i cultural. Destaca el claustre pels seus capitells i les claus de volta, encara policromats, on es retraten personatges il·lustres que van contribuir a la prosperitat del monestir. AL 1974 va ser declarat BCIN.

Hi ha diversos factors que porten a concloure que la nau antiga de la fàbrica, la de l’esquerra, pot ser obra de l’arquitecte Rafael Guastavino. Actualment, acull la col·lecció tèxtil local i està en fase de remodelació, es poden veure les voltes de maó de pla del sostre i les columnes de forja, recentment rehabilitades.

És un exemple de l’aplicació de la volta catalana per cobrir espais industrials de grans dimensions i serà la seu del futur Museu Tèxtil de Can Manyer.

Guastavino va dissenyar una sala circular coberta amb una cúpula de 17 metres de diàmetre i rebaixada amb una fletxa de 3 metres, amb un llanterna central coronada amb un cupulí de 4 metres de diàmetre que il·lumina tot l’espai. La novetat per a l’època és el sistema constructiu d’aquesta cúpula: una doble capa de maons plans lligats per ciment importat que té un gruix d’entre 5 i 7 centímetres, reforçada per 18 meridianes i 5 paral·leles –comptades les extremes– de maó de pla.
La sala està formada per dues parts: al centre i sota la cúpula, hi ha la platea, mentre la cúpula descansa sobre una zona perimetral de voltes de canó que emmarquen les llotges amb columnes. Les divuit parts que dibuixen els meridians de la cúpula es projecten sobre la zona perimetral: tres corresponen a l’escenari, una part a cada banda de l’escenari corresponia a l’accés a les llotges, i les tretze restants cobreixen simètricament les llotges del primer pis, que corresponien als dotze socis fundadors i a la junta de l’entitat.
Aquest teatre és l’última obra de Rafael Gustavino a Catalunya abans d’esdevenir un dels referents més destacats de l’arquitectura dels segles xix i principis del xx als Estats Units d’Amèrica.

Vols endinsar-te en la història de Santa Coloma de Gramenet de la mà dels seus personatges més emblemàtics?
Passeja pels seus carrers acompanyat d’en Pere Pascali, un il·lustre veí colomenc una mica despistat; d’en Jaume Galobardes, traginer de vi i cronista de l’època; de l’agutzil, l’home que ho fa tot al poble, o de les bugaderes dels antics safaretjos. I visita l’Església Major, d’estil neogòtic i amb un impressionant campanar; la casa senyorial Can Roig i Torres, que va acollir un hospital i que ara és l’edifici de l’Escola Municipal de Música; el carrer Major, la via que identifica el centre històric de Santa Coloma i que és símbol del creixement econòmic de la burgesia local del segle XIX; els safaretjos públics, on es parlava de la vida de l’altre, i l’edifici de l’Ajuntament a la placa de la Vila, eix central de la vida social colomenca.

Una troballa va ser el que va passar amb el dipòsit del Rei Martí, un antic dipòsit de retenció d’aigua situat a l’antiga finca de la torre i viaducte de Bellesguard, obra d’Antoni Gaudí. Un dipòsit soterrat de més de 600 m2 i datat a la fi del segle xix que havia quedat oblidat sota un bosc de pins fins que, fa vint anys, es va redescobrir de manera accidental.
A l’interior del dipòsit, els arcs i les voltes ceràmiques mantenen el caràcter original i l’empremta de l’aigua i la calç. Uns elements constructius que s’emfasitzen amb la il·luminació per convertir-los en els únics protagonistes.

Projecte guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2017 que parteix de tres premisses: entendre el valor de la història de la Lleialtat Santsenca (un antiga cooperativa obrera del barri de Sants situada en aquest edifici des del 1928); conèixer amb precisió l’estat físic de l’edifici per aprofitar tot allò utilitzable; ser sensibles amb tot el procés de col·laboració que van iniciar les entitats del barri el 2009 per recuperar-lo. L’edifici funciona tèrmicament per estratègies passives basades en la inèrcia i l’aïllament, i tres cobertes lleugeres en permeten la il·luminació natural i en faciliten la ventilació.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del moviment modern, es va dissenyar com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, travertí i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar-hi la recepció oficial, presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes. Un cop passada la clausura de l’Exposició, el 1930, el Pavelló es va desmuntar. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció, que es va consumar el 1986.

La fàbrica tèxtil que Casimir Casaramona va fer construir als peus de la muntanya de Montjuïc constitueix una peça única de l’arquitectura modernista industrial catalana de principis del segle XX. Tota la construcció es va fer de maó, emprant la ceràmica i la pedra artificial per ornamentar les parts nobles. Després d’una llarga temporada d’inactivitat, el 2002 ”la Caixa” va crear el CaixaForum, i el va dotar de les infraestructures pròpies d’un equipament cultural modern, mantenint l’esperit original de l’obra.