Exemple d’arquitectura catalana dels anys cinquanta que segueix l’ideari racionalista amb un projecte de dimensions proporcionades i rigor tecnològic. Situat a l’interior d’una illa de l’Eixample, l’edifici es caracteritza per una volumetria fragmentada molt ben articulada que aconsegueix una seqüència dinàmica d’espais. A l’exterior, uns patis responen a les necessitats d’il·luminació i ventilació del programa i, alhora, mantenen la voluntat d’Ildefons Cerdà de projectar interiors d’illa verds. A l’interior, els arquitectes aprofiten les possibilitats tècniques i expressives de les estructures de formigó armat que apareixen en aquell moment, i creen un espai diàfan amb grans obertures que dota de representativitat el vestíbul de l’edifici.
Actualment, l’edifici és la seu de Manifesta, la Biennal Nòmada Europea d’art i cultura contemporània que, l’any 2024 celebrarà la 15a edició. Manifesta crea esdeveniments transformadors específics per reimaginar, amb la ciutadania i les comunitats locals, com vivim, com treballem i com veiem els nostres futurs.

Edifici patrimonial resultant de l’agregació de finques i elements arquitectònics de diferents èpoques de la història: un tram de l’aqüeducte romà, arcs de pedra medievals, part d’una galeria renaixentista i un jardí romàntic que mostren la riquesa de l’evolució de l’edifici des de la seva construcció fins a l’actualitat. L’edifici s’ha rehabilitat recentment amb obres a la planta coberta, on s’ha previst un espai per a un hort urbà, a l’extrem sud de l’edifici, que gestionarà l’entitat. Aquest hort acull diferents tipus de plantes en funció de les estacions i els conreus roten d’ubicació d’any en any. Per decidir el tipus de conreu, s’han estudiat acuradament les condicions del clima, la insolació i l’exposició dels vents. El projecte inclou una zona no transitable a la coberta, zona de còdols situada a l’extrem nord-est de l’hort, que es converteix en el Racó de calma, un petit jardí japonès de roca i pedres integrat visualment en el conjunt de la intervenció.

Inaugurat sis mesos després del Gran Teatre del Liceu, hi destaquen les seves dependències de decoració modernista. A més a més del mobiliari i de l’interiorisme, el Cercle és una mostra viva de l’art dels millors artistes catalans de l’època. Té un interès particular la decoració amb murals d’Antoni Martí i l’important conjunt modernista constituït pels vitralls d’Oleguer Junyent, els elements decoratius de Josep Pascó i Alexandre de Riquer i, sobretot, els dotze plafons de Ramon Casas al saló de la Rotonda.

Estil romànic. Utilitzada per documentar el pas dels vianants que s’hi aturaven per demanar un bon viatge a la Mare de Déu.
La capella actual és un edifici de tradició gòtica que evidencia diverses reformes sofertes modernament, tal com està documentat: el 1727 estava enrunada; el 1740 s’estava restaurant; a partir del 1818 havia servit de presó i magatzem; el 1833 estava, segons el rector, en un estat deplorable, i el 1851 es diu que la capella s’havia reparat i es demanava autorització per reobrir-la al culte.

Mas de planta rectangular format per tres cossos, el central dels quals és més alt que els laterals i té la porta d’accés principal. La part lateral dreta està voltada d’una galeria arcada. Els pilars de les arcades estan fets a base de maons superposats. La teulada és a doble vessant. Al cos principal se n’hi ha afegit un altre a la part posterior, fent teulada a dos vessants i també la teulada sota la qual es troba la galeria arcada del primer pis.

La nau central de l’antiga fàbrica Fabra i Coats és un edifici de quatre plantes amb una estructura exterior de murs de càrrega (amb un ritme marcat de grans finestrals) i una estructura interior formada per una retícula de pilars i jàsseres d’acer laminat importat d’Anglaterra. El nou projecte adequa tot el conjunt a un programa d’usos complex (fàbrica de creació artística, centre d’art contemporani, escola de les arts i centre d’interpretació industrial). Totes les intervencions es pensen per afavorir l’espai existent: d’una banda, únicament s’intervé a les façanes per enderrocar els cossos afegits i restaurar-les (mantenint l’obra de fàbrica i les fusteries originals); d’altra banda, s’incorporen peces tecnològiques per als usos específics i s’instal·la un sistema de cables tensats i lones que flexibilitzen l’espai per adaptar-lo a diferents necessitats.

L’edifici sorgeix i s’integra en la urbanització existent aprofitant el desnivell de la topografia per captar llum natural a tots els espais: el Casal esdevé una prolongació del carrer i transforma l’espai lliure exterior en un espai social vertebrador que aporta allò que faltava (activitat i gent), al mateix temps que dilueix la línia entre l’interior i l’exterior creant una continuïtat visual i física que fomenta l’ús col·lectiu del conjunt. Tot i així, la compacitat del volum permet establir accessos controlables i fàcilment segregables.

Equipament públic en una parcel·la triangular que presenta les façanes de l’antiga Cristalería Planell, que es va establir al carrer d’Anglesola l’any 1913. L’edifici, com a peça urbana, aprofita la parcel·la en la seva totalitat, però la forma triangular i les façanes catalogades impedeixen una ocupació completa del solar. L’edifici reparteix el programa en quatre plantes que s’enretiren de la façana patrimonial sud, i el pati cobert resultant permet compatibilitzar edificació i patrimoni, millorant les condicions de llum natural dels espais d’aulari, i alhora aporta un coixí tèrmic i acústic respecte a l’entorn.